L'endemà.... ja no és el que era

....El poso tal com m'ha arribat a mi (que no es digui per certs entorns, que a Catalunya segreguem el castellà... algunes persones haurien de saber que els catalans som plurilingües des de que naixem, i això ens ajuda molt posteriorment, en ser més flexibles, apendre idiomes.... però això seria un tema per un altre post). Així era com començava el darrer post i és que tal com respiren les coses en certs entorns, tinc la sensació com si tinguéssim una mica la memòria enboirada.

Sé per experiència propia, que és sentir-se qüestionada pel que penses o actues, en aquest cas pel meu nacionalisme. M'he sentit qüestionar si tenim dret ha parlar o no un idioma a casa meva. Tenia entès que en una democràcia s'havia de respectar l'opinió de l'altre. Però es veu que no, solament pot prevaldre la més forta "porque somos españoles".

Això que pot semblar un acudit no ho és, és una opinió real d'una persona real que viu des de fa molts i molts anys a Catalunya, i que mai, quina casualitat, parla català. Com en aquest cas, estic convençuda, hi ha diversos casos en el nostre Pais. Un Pais que no pot perdre la mèmoria perquè qui per la memòria, perd la identitat...I lentament perdem records, autenticitat, origen i anem absorvint gota a gota allò que ens ve de fora que ens desdibuixa per deixar de ser el que érem, el que som i el que podem èsser.

Aquí teniu un petit regal per a la memòria.