dijous, 22 de novembre de 2012

Sense límits

En mans del destí
Oda Nabunaga fou un llegendari senyor de la guerra a qui, entre d’altres epopeies, se li atribueix la unificació del Japó medieval. Es diu que Nabunaga es dirigí amb el seu petit exèrcit a enfrontar-se amb un altre senyor feudal, les tropes del qual eren molt més nombroses. Els seus vassalls estaven desmoralitzats. Prop del lloc on s’havia de dirimir la batalla s’erigia un temple sintoista. Era molt semblant al de Delfos a l’antiga Grècia, que tenia la capacitat de vaticinar els favors divins: les persones hi acudien per orar als Déus i demanar-los la seva gràcia. En sortir del santuari, era costum llançar una moneda a l’aire: si sortia cara, es complien els favors que s’havien demanat.
Nabunaga anà al temple i pregà per l’ajut dels Déus a fi que fóssin favorables al seu reduït exèrcit. En sortir del temple, llançà la moneda i sortí cara. Els seus guerrers es dirigiren decidits a la batalla i la guanyaren. Quan la lluita cessà, un lloctinent es dirigí a Nabunaga i li digué: «Estem en mans del destí, res no podem fer contra allò que decideixen els Déus». Nabunaga respongué: «Quanta raó tens, amic meu» i li ensenyà la moneda: tenia dues cares.



Ahir al vespre gràcies a una bona amiga vaig trobar al facebook un article de la Vanguardia sobre la Resiliència ( http://www.lavanguardia.com/vida/20121120/54355244814/eres-resiliente.html ). Em va venir de gust mirar-me'l a veure que hi deia, ja que únicament pel títol ja et convidava, si més no,  a entrar-hi. "Ets resilent?" ... Així començava doncs aquest article, fent una pregunta directe. A la qual cosa havia de contestar un rotund i clar SI. 

Per posar en antecedents faré una petitíssima pinzellada al que s'enten amb aquest terme. La Resiliencia és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No es tracta, doncs, de sobreviure a periodes tràgics, dolorosos i difícils de la Vida, sinó més aviat a ser capaç de reconduir tot allò que et fa tant de mal en quelcom positiu, creatiu i millor.  En definitiva en renèixer de nou com si d'una au fènix fos.

Com es pot arribar a imaginar no és en realitat un procés fàcil, per començar es necessita encara que sigui  una petita guspira d'esperança i estima per poder sortir del malson en que s'està inmers i fortalesa per a fer un camí que a voltes està plegat d'ombres i boira. Però a la vegada també t'adones que a cada passa que fas ets un xic més forta i més segura de qui vols ser, desprenen-te d'una motxilla emocional, que l'únic que fa és impedir que prenguis el vol.

Vist ara en prespectiva tot aquest procés i havent fet neteja d'allò que no interessava, estic contenta d'haver arribar on he arribat i agraeixo, encara que sembli increible, a totes les vivències situacions i persones que en major o menor manera van estar en aquest periode dificil de la vida. Gràcies a tot plegat vaig renèixer de nou!

"L'única manera de trobar els límits del que és possible és anar més enllà d'aquests límits i endinsar-se en l'impossible" Arthur C. Clarke - Minehead,Escriptor i científic anglès