divendres, 2 d’octubre de 2009

Tolerància i solidaritat? (III)


Hi ha situacions a la vida que fan pensar i reflexionar. Potser per aquest motiu, ves a saber, estic immersa en tot un procés complex en que hi ha moments laberíntics, caòtics i dolorosos. Sembla que estem en una societat en crisi; en crisi de valors, de tolerància i de solidaritat. He de dir, previ a tot el que diré, per trencar una llança al seu favor, que hi ha moltes persones que no responen en aquest perfil, però com ja vaig fer esment en una trilogia, sembla que el bé i la part positiva del nostre món no és tant visible ni, aparentment, trascendeix tant.

L'altre dia sense anar més lluny en vaig fer esment d'aquest fet: "potser en realitat, és que som tan insolidaris que no fem res més que mirar-nos el melic i qüestionem tota la resta" i per desgràcia cada dia hi ha fets que ho corroboren. Avui m'he adonat que les coses més obvies i lògiques, i que molts cops són coherents per uns, resulta que per d'altres ni tan sols existeixen.

Com a individu algú pot arribar a esdevinir invisible o menysteningut per altri, si no encaixa dins dels patrons establerts, podent comportar un possible enfonsament o agobiant per trobar-se en un carreró sense sortida. Tu pots fer les coses intentant fer el més correcte possible i acceptant certes condicions no del tot més adequades, però com que som educats, responsables , discrets, i amb ganes de fer feina, obviem certs peròs i tirem endavant, encara que per això apareguin certs riscos físics per un mateix. Però arriba un punt on ens hem d'aturar i replantejar-nos que estem fent, molts cops no perquè siguem molt madurs i reflexionem, sinó més aviat perquè ens aturen amb un gerro d'aigua freda, amb allò de si no et queixes és que ja t'està bé...

En el fons és veritat, però el que passa és que hi ha situacions en que no s'han de portar al límit, ni permetre que succeeixin, rentant-se les mans defugint responsabilitats que pertoquen i menys persones amb càrrec que han de gestionar tot un equip de persones. Almig de tot això navego avançant contracorent o sortejant obstacles, preguntant-me el perquè i esperant que un dia siguem més solidaris i tolerants, en definitiva més humans. Amb ulls per mirar l'ànima, orelles per escoltar, boca per dialogar, braços per abraçar i un cor per estimar.

1 comentari:

Joan ha dit...

Provablement, et títol es podria subtitular com RESPECTEM I ENS FEM RESPECTAR?

Generalment a tots ens agrada que ens tinguin en compte i que ens facin sentir que formem part d'un grup, ens sentim escoltats i que ens fan cas.

Això és una manera de mirar-nos les coses enfocant cap a nosaltres, cap als nostres interessos personals, cap a la nostra autocomplaença.

De vegades, però, l'important no és tant com ens tracten els altres sinò perquè ens deixem tractar així, com és que la gent no entèn el que estem demanant (serà que no ens expliquem prou bé?).

Casualment, ha caigut a les meves mans un fragment de la Bíblia (Lluc 10-23): "I tornant-se als seus deixebles, els digué apart: Joiosos els ulls que veuen el que vosaltres veieu! perquè us dic que molts profetes i reis van desitjar veure el que veieu vosaltres i no ho van veure i escoltar el que escolteu i no ho van sentir.

Potser és que els "raros" són els altres...

Una abraçada