Una mirada a la pobresa
Ahir em va arribar a les mans un document crec que prou interessant. Una mirada a la pobresa (Cors que hi veuen... i actuen en conseqüència.) Un llibre de Càritas Diocesana de Barcelona i Cristianisme i Justícia.
El 2009 va ser un any en què s’incrementaren les demandes d’atenció, i això ho van notar totes les entitats que treballen en intervenció social.
Els nous pobres són persones a les qualsfa cinc o sis anys els anaven bé les coses, però ara, un o els dos sustentadors s’han quedat a l’atur, i això ha provocat que no hagin pogut afrontar els imprevistos.
Malauradament, la cultura del mínim esforç ha estat massa estesa. Així, moltes vegades no feia falta estudiar per a trobar feina i no calia estalviar
per a accedir als béns de consum, ja que tot es podia finançar. D’aquesta manera, hem construït el nostre present sobre la base del deute. I en època de crisi això ha provocat encara més vulnerabilitat.
Entre aquests nous pobres distingim dos grups:
En primer lloc, els treballadors per compte aliè, com, per exemple, famílies formades per un matrimoni amb dos otres fills, en què pare i mare treballaven: ell ho feia en el sector de la construcció i ella, en el servei domèstic. Primer és ell qui es queda sense feina i després ella, sobretot després de l’estiu del 2008. Aquest és el cas de tantes persones amb ingressos d’entre 1.500 i 1.800 euros mensuals que han de demanar aliments per a poder fer front als pagaments mensuals de la hipoteca. No estan en situació de pobresa, però sí en una situació de risc si no resolen aviat els seus problemes hipotecaris.
El 2009 va ser un any en què s’incrementaren les demandes d’atenció, i això ho van notar totes les entitats que treballen en intervenció social.
Els nous pobres són persones a les qualsfa cinc o sis anys els anaven bé les coses, però ara, un o els dos sustentadors s’han quedat a l’atur, i això ha provocat que no hagin pogut afrontar els imprevistos.
Malauradament, la cultura del mínim esforç ha estat massa estesa. Així, moltes vegades no feia falta estudiar per a trobar feina i no calia estalviar
per a accedir als béns de consum, ja que tot es podia finançar. D’aquesta manera, hem construït el nostre present sobre la base del deute. I en època de crisi això ha provocat encara més vulnerabilitat.
Entre aquests nous pobres distingim dos grups:
En primer lloc, els treballadors per compte aliè, com, per exemple, famílies formades per un matrimoni amb dos otres fills, en què pare i mare treballaven: ell ho feia en el sector de la construcció i ella, en el servei domèstic. Primer és ell qui es queda sense feina i després ella, sobretot després de l’estiu del 2008. Aquest és el cas de tantes persones amb ingressos d’entre 1.500 i 1.800 euros mensuals que han de demanar aliments per a poder fer front als pagaments mensuals de la hipoteca. No estan en situació de pobresa, però sí en una situació de risc si no resolen aviat els seus problemes hipotecaris.
En segon lloc hi ha els autònoms. Només citarem un exemple com tant d’altres que podríem posar: Fa cosa d’unes setmanes, sortint de les oficines de Càritas a Barcelona,a última hora de la tarda, en el moment d’obrir la porta, va sonar el timbre. Era una parella formada per una dona d’ètnia gitana i un paio; ell,resignat; ella, desolada. Plorant. Ell va dir: «Fa quatre dies que estem sense menjar. Ajudin-nos, si els plau; donin-nos un cop de mà». Se’ls va acompanyar a buscar una pensió.
Mentre anaven caminant, van deixar de parlar del problema –és el que sol passar– per a passar a parlar de les causes de la seva situació. Es tractava d’una parella de Saragossa que regentava un bar. Tots dos eren autònoms i van cotitzar com a tals durant vuit anys. El 2007 la situació va anar empitjorant progressivament.
El 2009 no van poder afrontar les despeses fixes del bar ni les del lloguer de l’habitatge. Van dir que l’única cosa que volien era treballar. «Només volem treballar», anaven repetint. Després de mesos d’infructuosa recerca de treball a Saragossa, van decidir anar a treballar a la verema i es traslladaren a la zona del Penedès. Després de dies de caminar de població en població, l’única cosa que els oferiren els serveis socials de diverses poblacions fou un bitllet de tren a Barcelona i un entrepà. A la fi, sí, van venir a Barcelona sense treballar a la verema. A Barcelona han anat d’un servei social a un altre i sempre passa el mateix, segons ella: «No estem empadronats i no ens poden atendre».
Mentre anaven caminant, van deixar de parlar del problema –és el que sol passar– per a passar a parlar de les causes de la seva situació. Es tractava d’una parella de Saragossa que regentava un bar. Tots dos eren autònoms i van cotitzar com a tals durant vuit anys. El 2007 la situació va anar empitjorant progressivament.
El 2009 no van poder afrontar les despeses fixes del bar ni les del lloguer de l’habitatge. Van dir que l’única cosa que volien era treballar. «Només volem treballar», anaven repetint. Després de mesos d’infructuosa recerca de treball a Saragossa, van decidir anar a treballar a la verema i es traslladaren a la zona del Penedès. Després de dies de caminar de població en població, l’única cosa que els oferiren els serveis socials de diverses poblacions fou un bitllet de tren a Barcelona i un entrepà. A la fi, sí, van venir a Barcelona sense treballar a la verema. A Barcelona han anat d’un servei social a un altre i sempre passa el mateix, segons ella: «No estem empadronats i no ens poden atendre».
Comentaris