dimarts, 11 d’agost de 2009

Vacances de l'ànima

Un any, o més ben dit un curs, de canvis constants. Canvis que venen d'imprevist. Tenia una vida prevista, uns plans en prespectiva. Però tot, en pocs mesos es va precipitar. Uns fets que em van fer improvitzar sobre la improvització. Res del que creia semblava que es pogués mantenir dempeus i en poques hores ,com qui diu, vaig canviar de rumb seguint l'estel del matí vers un nou horitzó.

No renuncio a res del que he fet aquests darrers mesos, suposo que no tornaria enrera, llevat de poder eliminar l'origen dels canvis, potser. Encara que mirat en prespectiva diuen que els canvis per molt durs que aparentment semblin, sempre són positius, i he de reconèixer que és ben cert: aprens, creixes i reneixes de les cendres com d'una au fènix fos.

En tot aquest periode apareixen dubtes, ansietat i fins i tot inseguretat, com si de cop sense cap avís previ el terra que estaves trepitjant sòlid, segur, conegut i a voltes amb ganes de canviar-lo, comença a modificar-se escaixant-se al seu pas, fent-se més vulnerable i insegur. De cop t'adones que en realitat amb la aparença d'una gran fragilitat, se't presenta un nou camí, una nova etapa on poder reneixer en fortalesa i amor.

Aquest estiu és l'espai on he pogut desconectar, carregar piles i fruir d'un no-temps en el temps, on poder sentir el plaer de l'aire, de la terra, del sol i de l'aigua, on el més important no és el cap sinó més aviat el cor i l'ànima. Ara escric des de les Illes però el meu viatge catàrtic va començar ja al juliol, cremant a una llar de foc papers i més papers que al llarg dels anys, quasibé sense adonarme'n, havia anat acomulant.

Ja a l'agost vaig empendre el viatge cap a l'espai de quietud i silenci vers La Vall Fosca, en un poblet entre rius, llacs i muntanyes convidada per una bona amiga meva amb el "Pais petit" de Lluís Llach com a música de fons. L'hem cantada a casa, en ruta per la Vall mentre vorejavem rius i camins, i a la nit al cafè Felip amb la guitarra entre altres melodies... era com si el temps s'hagués aturat l'únic important era l'Ara i Aquí amb la seva màxima vigència.
Ara estic iniciant la meva segona etapa, envoltada de la Mediterrànea on els camins es dibuixaran a la sorra i el trencant de les onades borraran les antigues senyals per poder-hi esbossar-ne de noves.

Res de tot això no hauria estat possible sense el recolzament dels meus bons amics i amigues que al llarg d'aquests mesos m'han fet de suport, han estat al meu costat i quan no, han contestat trucades intempestives... Però sobretot i especialment avui, vull agraïr de tot cor l'amistat i el recolzament i la confiança de la Rosa i la seva família i el seu acolliment. Molts petons i moltes gràcies!!!

4 comentaris:

rosa ha dit...

eiiiiiiiiiiiiiiiii aina gracies per la part que em toca jejejejeje la veritat es que per a mi aa vall fosco es una gran part de la meva vida i sempre agraeixo que la gent la gaudeixi.

I gracies per dir-nos acollidors jejejejej encara que unamica folloneros no????????? petons i disfruta de ses illes

Aina ha dit...

Gràcies a tu! per compartir amb mi un racò tant proper de la teva vida!!!!
Petonets preciosa :)

Anònim ha dit...

Me n'alegro del teu descans, a l'estiu cal reposar tantes forces com es pugui en la companyia dels amics i familiars.També sense coneixer-la, admiro la generositat de la Rosa no és habitual en aquests temps que gaire gent estigui disposada a acollir-te uns dies a la seva residència d'estiu...un exemple per a molts que guarden les seves propietats per al gaudi propi exclusivament.Bones vacances a les dues.
Elena

Anònim ha dit...

a veure quan t'hi tornes a posar!!!!