dijous, 27 d’agost de 2009

Cada dia surt el Sol i avui amb més força que ahir malgrat els anys!


Iniciava una nova etapa del viatge catàrtic a les Illes de la Mediterrànea. Havent fet una parada breu per qüestions d'equipatge, estava preparada per endinsar-me en les càlides aigües de la terra dels meus avantpassats.

Portava amb mi tot el que havia après els darrers dies als Prepirineus i bona part de la calma i serenitat que m'havia aportat aquell espai de quietud i silenci allà per la Vall Fosca. L'entorn canviava però no volia perdre allò tant preuat i necessari com és la pau interior. Van anar passant els calorosos i asoleiats dies. Però ja cap al final de la meva estada a Mallorca les circumstàncies es van precipitar vertiginosament sense quasibé adonar-me'n.

Aquella pau interior que tan necesitava un dia per l'altre va desaparèixer, com si d'un truc de màgia es tractés, transformant-se en un mal de cap que no desapareixia al llarg dels dies, amb una sensació d'ofec i opressió el pit, vaja en poques paraules un quadre d'angoixa. Com era possible fer un canvi tan brusc? Simple en aquest cas i també molt inconcient per part meva. Tot es va desencadenar a partir de deixar-me fer un massatge per "relaxar-me". Ras i curt, l'altre persona va sortir fantàstica i molt positiva mentre que jo irònicament vaig captar tota la negativitat que hi pogués haver. Pot semblar increible però us puc assegurar que per desgràcia és ben cert.

Imagineu-vos doncs tornar cap a Barcelona en aquestes condicions. Anava a agafar l'avió que em portaria a casa finalment. Anava carregada, mai tant ben dit, i vaig demanar ajuda a un amic si em podria venir a buscar, em va dir que si (cosa que li agrairé eternament). Aquell dia deuria ser un mal dia perquè semblava com si tot es compliqués cada vegada una mica més. Retard exaustiu en les maletes (més de mitja hora d'espera), parkings laberintics, pluja, temps a contrarellotge.... (era ben be com si tot sortis al revés) però tanmateix vam aconseguir arribar. Aquell vespre em sentia fatal, sóc conscient que no era jo qui tenia control de les circumstàncies però era com si en fos responsable. L'endemà, és a dir ahir, encara semblava que les complicacions no s'acabessin i els núvols de tormenta continuessin amenaçant pluja. Ja a casa, em va petar la rentadora al finalitzar una molinada amb inundació inclosa. Que més podia passar?...

Cada dia surt el Sol i avui amb més força que ahir malgrat els anys! Així, amb aquesta frase, finalitzava el correu que em va enviar ahir aquest amic meu. I és ben cert per molt negre que ens semblin les coses, mai ho són prou. Per molt que estiguem immersos en una tormenta, tard o d'hora s'aclarirà el cel i tornarà a lluir el Sol i tot tornarà al seu lloc.
Thkns for all!!!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

"Cada dia surt el Sol..." Realment n'és ben necessari creure-ho perquè sinó, no tirariem mai endavant. Saps que tens un bon amic que no et deixarà mai, i això ja és el teu sol.

Aina, tots tenim dies nùvols, però després, sempre surt el sol, d'una manera o altra.

Un petonàs!!!

Aina ha dit...

És ben cert. He de reconeixer que sóc una persona molt afortunada ja que al meu voltant tinc uns quants sols que ajuden ha fer despareixer les nuvolades! thkns a tots ells/elles! petonets!!!

Anònim ha dit...

ELS NUVOLS....LA NIT....LA FOSCOR SENSA ESTELS.....RES POT APAGAR NI EVITAR UN NOU MATI,AMB UN NOU SOL.
JUGANT AMB BCN.