El camp de mines

Un ex combatent del Vietnam es va fer estimar entre els seus veïns, després de tornar de la guerra i assentar-se en ofici i família, per la seva consideració amb tots i la seva promptitud a ajudar en qualsevol moment. No semblava encaixar tanta delicadesa amb la imatge d'un soldat que venia de la guerra, i de tal guerra. Però ell tenia la seva explicació, que els seus amics íntims sabien.

La seva missió en la guerra havia estat netejar camps de mines. Tot aquell terreny de boscos i mala herba, d'escaramussa i emboscades, estava sembrat de mines traïdores que al menor contacte amb una branca, un filferro, una pedra en el camí podien explotar i dur-se la vida d'un home. I el major perill era per a qui s'avançaven a detectar, endevinar, desactivar la mort disfressada en el terreny.
Autor desconegut

De vegades la vida és un reflex quasibé perfecte d'un camp de mines. Els sentiments i les emocions ens poden jugar males passades, tant per nosaltres mateixos, com pels altres del nostre entorn amb qui interaccionem.

Ens sentim poderosos, amos i senyors de tot el que creiem que ens pertoca. Els nostre ego , alimentat per les nostres pròpies pors, inseguretats i altres fantasmes, fan molts cops que carreguem les nostres provisions amb pólvora i llancem contra "el nostre enemic" la més immensa bateria d'atacs mortífers per donar a la diana i així sortir-ne vençedors d'una guerra absurda.

El més irònic de tot és que molts cops no en som conscients; i el nostre dia a dia som testimonis, víctimes o agressors en un camp de mines.

Un camp que, encara que de tant en tant hi aparegui una llum, eliminant algun o altre detonador, és difícil poder eliminar-les totes. I us posaré un petit exemple, ahir vaig anar a un sopar forum on es va parlar de politíca internacional, en concret de la situació social que viu i ha viscut l'Àfrica Central com pot ser Ruanda o el Congo. En aquesta xerrada hi va participar com a ponent Jordi Palou (expert en Mediació i Resolució de conflictes, advocat...) gran defensor dels drets humans i de les persones i col.lectius en situació social desfaborable.

Sincerament va ser una situació una mica kafkiana, enmig d'un sopar amb comoditats, es relatava la realitat d'uns països, que desgranant-se cada cop més, les barbàries i crims que s'han comès al llarg dels anys i generacions, des de la seva independència com a colònia, sobreviuen amb esperança. Uns països prefabricats amb una línea de regle, separant famílies o enfrontant ètnies, simplement per un profit econòmic i de poder. Sang per la sang, matant víctimes i inocents i fins i tot alguns cops destruint la petita flama d'esperança materialitzada en persones de pau, mediadors internacionals, missioners.... Va ser impactant escoltar tot aquell dolor i sofriment, encara que fos en petita dosi.

Però no cal anar tant lluny per veure un camp de mines, cadescú a la seva manera pot esdevenir un camp de mines o pot pel contrari un "netejador de mines".