Please hear What I'm Not Saying

Don't be fooled by me.
Don't be fooled by the face
I wear For I wear a mask, a thousand masks,
Masks that I'm afraid to take off
And none of them is me.

Pretending is an art that's second nature with me,
but don't be fooled,
for God's sake don't be fooled.
I give you the impression that
I'm secure, that all is sunny and unruffled with me,
within as well as without,
that confidence is my name and coolness my game,
that the water's calm and I'm in command
and that I need no one,
but don't believe me.

My surface may be smooth but
my surface is my mask, ever-varying and ever-concealing.
Beneath lies no complacence.
Beneath lies confusion, and fear, and aloneness.
But I hide this. I don't want anybody to know it.
I panic at the thought of my weakness exposed.
That's why I frantically create a mask to hide behind,
a nonchalant sophisticated facade,
to help me pretend, to shield me from the glance that knows.

But such a glance is precisely my salvation,
my only hope, and I know it.
That is, if it is followed by acceptance, If it is followed by love.
It's the only thing that can liberate me from myself
from my own self-built prison walls
from the barriers that I so painstakingly erect.
It's the only thing that will assure me
of what I can't assure myself,
that I'm really worth something.
But I don't tell you this. I don't dare to. I'm afraid to.
I'm afraid you'll think less of me,
that you'll laugh, and your laugh would kill me.
I'm afraid that deep-down I'm nothingand
that you will see this and reject me.

So I play my game, my desperate, pretending game
With a façade of assurance without
And a trembling child within.
So begins the glittering but empty parade of Masks,
And my life becomes a front.
I tell you everything that's really nothing,
and nothing of what's everything,
of what's crying within me.
So when I'm going through my routine
do not be fooled by what I'm saying.
Please listen carefully and try to hear what I'm not saying,
what I'd like to be able to say,
what for survival I need to say,
but what I can't say.

I don't like hiding.
I don't like playing superficial phony games.
I want to stop playing them.
I want to be genuine and spontaneous and me
but you've got to help me.
You've got to hold out your hand
even when that's the last thing I seem to want.
Only you can wipe away from my eyes
the blank stare of the breathing dead.
Only you can call me into aliveness.
Each time you're kind, and gentle, and encouraging,
each time you try to understand because you really care,
my heart begins to grow wings --
very small wings,
but wings!

With your power to touch me into feeling
you can breathe life into me.
I want you to know that.
I want you to know how important you are to me,
how you can be a creator--an honest-to-God creator --
of the person that is me
if you choose to.
You alone can break down the wall behind which I tremble,
you alone can remove my mask,
you alone can release me from the shadow-world of panic,from my lonely prison,
if you choose to.
Please choose to.
Do not pass me by.
It will not be easy for you.
A long conviction of worthlessness builds strong walls.
The nearer you approach me
the blinder I may strike back.
It's irrational, but despite what the books may say about man
often I am irrational.I fight against the very thing I cry out for.
But I am told that love is stronger than strong wallsand in this lies my hope.
Please try to beat down those walls
with firm hands but with gentle hands
for a child is very sensitive.

Who am I, you may wonder?
I am someone you know very well.
For I am every man you meetand I am every woman you meet.
By Charles C. Finn

ESCOLTA SI US PLAU EL QUE NO T'ESTIC DIENT (Charles C. Finn) No t'enganyis amb mi.No et deixis enganyar per la cara que porto. Ja que porto una màscara, mil màscares, màscares que temo treure'm, i cap d'elles sóc jo.El que pot ser art, és per a meu un hàbit, però no t'enganyis. Per l'Amor de Déu, no t'enganyis. Et dono la impressió de seguretat, de que tot és alegre i serè en meu, per dins i per fora, Que la confiança és el meu nom i la fredor el meujoc, que l'aigua està en calma i mantinc el control, i que no necessitoningú. Però no em creguis.La meva cara sembla llisa, però la meva cara és la meva màscara, sempre variant, sempre encobridora.Sota no hi ha complaença.Sota hi ha confusió, i temor, i solitud.Però jo ho oculto. No vull que se sàpiga. M'horroritza pensar en la revelació de la meva debilitat i la meva por Per això he creat frenèticament una mastegués per amagar-me, una façana indiferent i sofisticada, per ajudar-me a creure que m'escuda de la mirada que sap.Però aquesta mirada és la meva única salvació, única esperança , i jo ho sé.Ho serà, si va seguida d'acceptació si va seguida d'Amor.És l'únic que pot alliberar-me de mi mateix, de les parets de la presó que jo mateix m'he construït, de les barreres que tan conscienciosament vaig erigir.És l'únic que m'assegura de quant jo no puc assegurar-me, que realment mereixo alguna cosa.Però jo no t'explico això. No m'atreveixo, temo fer-ho.Temo que l'acceptació no segueixi la teva mirada, ni que la segueixi l'Amor.Temo empobrir el teu concepte de mi, que et riguis, i el teu riure emmataria.Temo no ser gens en el fons, gens bo, i que teu ho descobreixis i emrebutgis.D'aquesta manera segueixo el meu joc, el meu presumpte joc desesperat, amb façana de seguretat fora mentre un nen tremola dins.Així comença la desfilada de màscares, brillant però buit i la meva vidaesdevé en un front.Vanament et parlo en to cortès de xerrada superficial.T'explico tot allò que no és res, i res d'allò que ho és tot, d'allò queplora dins de mi.Així quan segueixi la meva rutina, no et creguis el que jo digui, Escoltaamb atenció i tràfic de sentir el que no dic, la qual cosa m'agradariapoder dir, però que no puc pronunciar.No m'agrada amagar-me.No m'agrada jugar partides superficials i falses.Vull deixar de jugar-les.Vull ser autèntic i jo mateix, però has d'ajudar-me.M'has d'estendre una mà fins i tot sent l'últim que suposadament vull.Sol tu pots treure dels meus ulls la blanca mirada del mort que respira.Només tu pots tornar-me la vida.Cada vegada que ets amable i dolç i encoratjador, cada vegada que tràficsde comprendre'm perquè t'importa, es comencen a formar ales al meu cor,ales molt petites, ales molt fràgils però ales!Amb el teu poder de tocar-me la part sensible pots bufar vida dins de mi.Vull que sàpigues això.Vull que sàpigues l'important que ets per a mi, com pots ser elcreador-un creador fidel a Diosde la persona que sóc jo si decideixes fer-ho.Només tu pots fer caure el mur després del qual tremolo, només tu pots treure'm la màscara, només tu pots alliberar-me del meu ombreig món depànic i incertesa, de la presó de la meva solitud, si decideixes fer-ho.Fes-ho si us plau. No em deixis de costat.No seré fàcil per a tu.Una llarga convicció d'inutilitat construeix forta murs.Com més t'apropis a mi més cegament puc resistir-me. És irracional, perquè malgrat el que diguin els llibres sobre l'home josota sóc irracional.Lluito contra la mateixa cosa que anhelo desesperadament.Però se m'ha dit que l'Amor és més fort que els murs, i en això descansala meva esperança.Tracta de fer caure aquests murs amb mans fermes però amb mans suausperquè el nen és molt sensible.Te preguntes qui és jo?Sóc algú a qui coneixes molt bé.Doncs sóc cada home i cada dona que et trobes.