De "reis" i "captaires"

Aquest post , va lligat en certa manera a l’anterior , en un parlava a partir d’un poema que em van passar, de les màscares/mecanismes de defensa que sense adonar-nos molts cops en col·loquem per por, per inseguretat de esdevenir autènticament nosaltres mateixos. Aquest darrer post: De “reis i “captaires” es un escrit que m’ha arribat amb unes reflexions que fan pensar sobre a que aspirem i del que podem esdevenir. En aquest escrit hi ha idees força interessants, d'altres de les quals potser no hi estaria del tot d'acord. Ja que qui som nosaltres com a Sers humans, quina potestat tenim per fer judicis de valor als altres? Amb quina Veritat podem questionar als altres molts cops sense saber quina es l'autentica rao per la qual les persones actuen com actuen i les seves mancances o virtuds?? Tots volem ser en la nostra manera reis, quan en el fons som captaires, i esdevenim, alguns cops sense voler-ho, victimes...

De nou esdevinguda la mort del cantant Michael Jackson, i quan els mitjans de comunicació es prodigaven en difondre la notícia amb tot tipus de detalls i especulacions, em trobava amb un grup d'adolescents que rebien el sagrament de la Confirmació. Semblava lògic que aquella notícia tingués cabuda en la nostra conversa, tenint en compte l'eco que estava assolint.

No crec que faci falta convèncer ningú de l'influx tan notable que poden arribar a tenir les estrelles musicals en el nostre horitzó cultural, moral i espiritual, i especialment en el cas dels joves. El fet que una icona tan destacada de la música moderna, considerada com el "rei del pop", hagi portat una existència tan contradictòria i conclogui els seus dies d'una manera tan dolorosa, ens convidava a una serena reflexió sobre la fragilitat dels valors de la cultura occidental:

- Sabeu? També jo tenia aproximadament vostra mateixa edat quan va morir Elvis Presley, el "rei del rock"! No us sembla gaire casualitat que aquestes dues "estrelles" hagin mort d'una forma tan similar?

- De casualitat res! -em va respondre un d'aquells joves. El mateix Michael Jackson havia manifestat que tenia el temor d'"acabar com Elvis"!

No està de més afegir que els nostres joves són bastant més lúcids de pensament del que moltes vegades solem suposar. Divorci entre el gust estètic i el bé moral. El fet que la cultura dominant estigui tan profundament marcada pel subjectivisme i el relativisme, en contribueix més, si cap, que el gust estètic sigui entès com a alguna cosa purament arbitrari (sobre gusts no hi ha res escrit!). Són molts qui pensen que els seus gusts i inclinacions musicals res tenien a veure amb els valors de la seva vida, sobretot quan en molts casos ens costa entendre la lletra de les cançons.

El cert és que alguns mites o "icones" musicals han exemplificat amb les seves vides l'inexorable atzucac al qual condueix la dissociació entre l'estètica i el bé moral de l'ésser humà. Com es compagina el que un artista assoleixi el cénit de la seva carrera professional, al mateix temps que creix el seu grau de desesperança? Com és possible que l'opinió pública dirigeixi la seva admiració cap a uns "reis" que, en el fons, no són sinó "captaires" d'una felicitat, la qual són incapaços d'assolir?

La humilitat de saber-se instrument. Que difícil és mantenir-se en el cim de la fama sense corrompre's! Que fàcil és caure en la temptació d'un endeuament que acaba per entristir el valor de l'obra artística! Possiblement, una de les temptacions més freqüents al món de l'espectacle consisteixi a desviar l'atenció de l'objectiu al subjectiu: de l'obra musical, al cantant ídol; de l'esport, a l'estrella galàctica... acabant per fomentar un culte a la imatge, que anul·la la consciència de saber-nos "instruments" d'un misteri de veritat i de bondat que ens precedeix i ens supera. La vida i la mort de Michael Jackson amaguen la tragèdia de tota una generació incapaç d'assolir una llibertat per la qual sospira. Fins a quin punt estam vosaltres marcats i condicionats per les ferides generades per la desestructuració familiar? En què consisteix la llibertat: en fer el que vulguem, o en voler el que ens correspon fer? En última instància, la felicitat consisteix a inventar una realitat al nostre caprici, o més aviat en voler conformar el nostre desig amb la voluntat divina? Michael Jackson ha estat una "paràbola" -i al mateix temps un "víctima" - de la nostra època, un "paradigma" de l'occident mancat fonaments sòlids, capaç del millor i el pitjor, generós i capritxós, materialista i idealista... un geni tan contradictori com la nostra cultura mateixa.

No seria just que poséssim al mateix sac totes les experiències de la música moderna. Existen intents seriosos de plasmar un missatge d'esperança en expressions musicals innovadores, com és el cas del conjunt irlandès U2, que actua aquests dies a Barcelona. En una recent entrevista, el solista del grup, Bono, declarava que s'havia inspirat en l'arquitectura del mestre Gaudí per crear l'escenari de la seva gira: "Gaudí feia un lloc on la gent podia resar. I per a nosaltres la música és una pregària. De vegades és a Déu, de vegades és al teu amor, però sempre una pregària". En efecte, la clau d'un producte musical de qualitat no pot estar exclusivament en el geni de l'artista, sinó també en la seva proposta de sentit, a més d'en la coherència moral de la seva vida.

Autor: monsenyor José Ignacio Munilla Aguirre (Palencia)

PALENCIA, dissabte, 4 de juliol de 2009