Una Real Utopia

Bon Nadal!!!!!!!!!

2011-12-25T21:57:00.000+01:00

Coses petites
Mare Teresa de Calcuta

Hi ha moltes persones
que poden fer coses importants,
però n'hi ha molt poques que estiguin
disposades a fer les coses petites."

"Tot acte d'amor és una obra de pau,
per molt petit que sigui."

"L'amor vertader ens ha de costar,
ens ha de fer mal,
ens ha de desposseir de l'egoisme."

Que aquest Nadal ens dongui Llum serenitat i Amor.
Molt bon Nadal i millor 2012!
un petò!!!!!!

"¡Apagad la motosierra!": Koldo Aldai

2011-12-15T20:16:00.002+01:00

El senado brasileño con mayoría del Partido de Lula y de Dilma Rousseff ha aprobado una ley que permitirá arrasar buena parte de los bosques amazónicos. El golpe mortal al ya degradado “pulmón del mundo” ha sido urdido en las estancias del gobierno del Partido de los Trabajadores.

Nos abrazamos a los árboles que están a punto de ser sacrificados en la hoguera insaciable del consumo planetario y lamentamos tan supina inconsciencia, tan mayúsculo atropello. Abrazamos su silente quejido y nos preguntamos si hay diferencia entre los gobiernos de los “trabajadores” y de los “hacendados”. En medio del océano verde codiciado, del inmenso espacio salvaje acorralado, de la reserva indispensable de aire puro, nos preguntamos por esa clase de socialismo poco solidario con la vida. El golpe a la Amazonia que no dieron los gobiernos militares, ni los de la socialdemocracia, lo está asestando el gobierno del Partido de los Trabajadores.

Con todo el dolor le espetaremos a Lula que casi todo era mentira, que no hay liberación alguna de los trabajadores que no esté ligada a su itinerario, a su vínculo con la Madre Naturaleza, a su respeto exquisito. Nos atamos en la distancia a esos árboles a punto de ser talados y cuestionamos las ideologías, sobre todo las de excavadora y motosierra, las de tierra quemada. ¿Señor Lula, señora Rousseff, qué arcadia proletaria dejaremos para el mañana, cuando no queden árboles sobre la tierra? Por favor, ya no nos menten revoluciones, no nos hablen de libertad, que nosotros queremos vivir en paz, en armonía, en sostenibilidad, en el corazón del bosque, de ése inmenso que es un poco de todos, en el corazón de los bosques y valles de este planeta bendito.

Nos preguntamos por el artificio de sus proyectos, por su utopía sin sombra de hojas verdes. No hay sueño que pueda encarnar en sus megaciudades, por mucho que se esmeren en limpiarlas de las “lacras” de nuestros días. ¿Qué suerte de liberación es posible prometer en medio del violento, antinatural y asfixiante macroasfalto? Con toda la ilusión que nos provocó que un ex-metalúrgico, un hombre comprometido con los más desheredados del Brasil, alcanzara la presidencia del país, con todo el entusiasmo que nos despertó aquel ex-tornero que se conjuró contra el hambre, vemos con tristeza como se desmoronan aquellas quimeras. ¿Qué nos importa si las excavadoras y las motosierras son de izquierdas o de derechas, si al fin y al cabo arrasan igualmente con nuestros bosques, qué nos importa que las chimeneas sean rojas o azules si al fin y al cabo contaminan igualmente nuestro único aire?

Las motosierras que ya calientan apuntan a algo no sólo querido, sino imprescindible. Ojalá no se consume el atentado mortal de la nueva presidenta al pulmón del planeta. Ojala Dilma Rousseff “apague la motosierra” y atienda el clamor de la gente sensible en su país y el mundo entero. ¿Hasta cuándo nos aprovecharemos de esa callada paciencia de todo el mundo vegetal? ¿Cuándo concluiremos que nuestro destino está absolutamente ligado al de la vida natural, al de los reinos hermanos que nos rodean? Las izquierdas allende el Atlántico se asemejan a las de estos páramos. Nos entra el vértigo cuando sus políticos hablan de activación de consumo y lejos de imaginar más felicidad en la mirada de las gentes, sólo visualizamos una tierra más expoliada. En estos tiempos de crisis por “mono-tema” y “mono-preocupación”, todo está supeditado al nuevo becerro por nombre “puesto de trabajo”. Lo que se produzca es lo menos, sólo importa aumentar el número de asalariados, cuando nuestra verdadera crisis está en el filo de esas motosierras, en el filo de la codicia humana, en esas fábricas, en esa civilización caducada que ya no saben qué inventarse para que sigamos consumiendo.

Estamos saturados de unos sindicatos que tan a menudo ponen sobre la mesa vanas y egoístas cuestiones. Estamos ya muy cansados de una izquierda que defiende poco más que el bolsillo, a quien le importa un comino la tierra, el Amazonas, el cambio climático. No hay avance humano que no pase por el reencuentro con la Madre tierra, con la fuente de toda vida que las gentes y formaciones, supuestamente de progreso, también están destruyendo.

Hundimos nuestras uñas en esa tierra sentenciada, nos amarramos a sus acacias gigantes y emitimos una alerta sonora. La izquierda urbana, por supuesto también la derecha, tienen que empezar a saber que nosotros/as somos esos árboles centenarios, somos esas plantas exuberantes, esas selvas amenazadas, esa tierra tan castigada…, que no hay asomo de futuro, si nos quitan esa biodiversidad con la que estamos íntimamente ligados. No queremos más consumo, queremos más árboles, más huertos ecológicos, queremos más y más desbordante vida, más y más y más jardines sobre la tierra, más y más cooperar y compartir. Callen esas reivindicaciones que sólo nos hablan de pagas extraordinarias, de años de jubilación… ¿Para qué queremos jubilarnos antes, si no tenemos arboledas para pasear, ni una tierra pura y bella para disfrutar?

Estamos cansados de las ideologías, del baile de la alternancia para que en realidad nada sustancial cambie. ¿Es que los socialistas, en todos estos años de poder, han apostado por la tierra? La única verdadera ecologista que se sentó en su Consejo de Ministros, Cristina Narbona, fue apeada porque iba en serio, porque comenzó a defender la tierra con sinceridad y firmeza. Durban no ha conseguido frenar el cambio climático. Los más grandes contaminantes, los países más responsables siguen mirando para otro lado. Obama necesita ganar las próximas presidenciales, pero el planeta necesita ganar esta apuesta más definitiva contra el calentamiento global. Nada nos desaliente, sigamos abrazados a esos árboles, a esos bosques, a esa Vida sagrada doquiera que palpite.

Sí, somos selva, somos bosque. Nuestra sangre es también su savia. No más desangre de motosierras, no más hermanos talados, no más Amazonia amenazada.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

Ales per a l'eternitat

2011-12-04T19:28:00.001+01:00

Ales sense mi

Era agost, i estava mirant cap al cel. Ambuna mà protegint els meus ulls, vaig veure un falcó que s'elevava en elscorrents del arremolinat i tebi aire. Més alt i més alt volava, fins que amb uncrit sobrenatural, va desaparèixer.

Al moment, em vaig sentir abandonat, perquè estens les teves ales sense mi?, Em vaig lamentar. Llavors el meu esperitva dir: "La manera com el falcó vola no és l'única. Els teus pensaments sóntan lliures com qualsevol ocell". Així que vaig tancar els meus ulls i elmeu esperit va enlairar-se, volant tan alt com el falcó, i encara més, de maneraque veia tota la terra allà baix. Però alguna cosa estava malament, per què emsentia tan fred i sol?

"Esteses tens ales sense mi", vadir el meu cor. Què té de bo la llibertat sense amor? Així que em vaig dirigira poc a poc cap al llit d'un nen petit malalt i li vaig cantar una cançó debressol. Ell es va adormir somrient, i el meu cor va enlairar unint-se al meuesperit mentre rondava la Terra. Era lliure i estimava, però encara alguna cosahavia malament.

"Esteses tens ales sense mi", vadir el meu cos. "Els teus vols són només imaginació". Així que vaigbuscar en llibres que abans havia ignorat i vaig llegir sobre sants de totes les èpoques que realment volaven. A l'Índia, Pèrsia, Xina i Espanya (fins a LosAngeles!), El poder de l'esperit ha aconseguit entrar no només al cor, sinótambé a cada cèl · lula del cos.

"Com si fos portada a dalt per una granàguila", va dir la Mare Teresa, "el meu èxtasi em va elevar dins del'aire" Vaig començar a creure en aquesta increïble gesta, i per primeravegada, no em vaig sentir deixat de banda. Jo era el falcó i el nen i el sant.En els meus ulls, les seves vides es van tornar sagrades, i la veritat vaarribar a Casa: Quan la vida és vista com Divina, a tothom li creixen ales.

Wings without me- Michael Jackson

Hi ha moments a la Vida que et fan retornar a allò que tenies en certa manera oblidat, o si més no aparcat per un temps.

Avui, escric com a homenatge com a record i amb etern agraiment per tenir l'honor i el privilegi d'haver-me trobat al Camí de la Vida a un àngel ,que ara ja pot acollir i acompanyar a tots aquells que necessiten la Llum cobrint-los amb les seves ales eternes .

Gràcies per haver compartit amb tots nosaltres la teva Pau i l'Amor envers el Pare i ajudar-nos a trobar el nostre camí per apendre a empendre el vol sols.

Amb eterna gratitud, fins a sempre, ... un petó Ainhoa!

Allí nuestras gargantas: Koldo Aldai

2011-01-30T20:52:00.003+01:00

Allí también nuestras gargantas, nuestros labios, nuestros corazones. Allí también nuestros pulmones que se asfixian con los mismos y endiablados gases. Allí también nuestro alma vibrante rodando por las mismas y decisivas avenidas. Caminamos por sus gloriosas calles, clamamos por sus cansadas bocas. Su empeño es el nuestro. Una importante porción de la humanidad se está liberando de un yugo antiguo. Celebramos sus conquistas como si fueran las nuestras propias. Todo combate noble, pacífico por la libertad es nuestro combate, cualquiera que sea su idioma, su dimensión, su latitud.

Celebramos el avance de las fuerzas de la libertad en Túnez, Marruecos, Yemen, Jordania, Arabia Saudí… y muy especialmente en Egipto. Los analistas comparan ya la trascendencia de todo este colosal empuje liberador con aquél que logró la caída del muro de Berlín y el fin de las dictaduras de los países del Este. “La historia late con fuerza en el Norte de África”, afirma quien ha seguido minuciosamente todo este itinerario árabe hacia la libertad, el excelente periodista, Javier Valenzuela. Internet y televisiones como Al Jazeera nos posibilitan también a nosotros latir con los/as protagonistas de las conquistas, seguir al segundo ese titánico pulso entre las fuerzas del progreso y la perversa reacción instaurada.

“¡Merçi Facebook!” se puede leer en las pintadas de las calles de Túnez. Las redes sociales han proporcionado nexo a las gentes más inquietas y dispuestas a sacudirse el dominio autoritario. Han creado alma colectiva, han otorgado la identidad de sujeto activo a las clases medias y populares más conscientes, otrora ninguneadas. Han dotado de comunicación y mínima organización a las juventudes urbanas, a las fuerzas del progreso antes dispersas. Internet y las nuevas tecnologías aceleran el ocaso de todos los dictadores sobre la tierra. Éstos tienen los días contados. Ya nada será como antes. La evidencia la ha revelado el dictador Mubarak. No ha dudado en cortar Internet y la telefonía móvil para intentar acabar con las protestas.

Las fuerzas del despotismo caerán porque nada puede evitar la llegada de un tiempo de libertad, de justicia, de respeto a los derechos humanos en todos los rincones de la tierra. Nada puede impedir la instauración de nuevos regímenes de plenas garantías y consagradas democracias, donde aún hoy impera la arbitrariedad, la corrupción y la conculcación de los más elementales derechos. Nada puede detener el avance de la humanidad en su conjunto hacia una civilización más madura y consciente, de más luz, de más tiempo, medios y herramientas para el cultivo de la cultura, el arte y el ser en toda su profundidad, bella expresión y sana creatividad.

Cada vez más porciones de humanidad despiertan al gran poder que mora en nuestro interior, poder aumentado por los avances que procuran las tecnologías de la comunicación. A la pantalla han tomado dimensión de esa enorme fuerza aunada. Después han bajado a la calle, después se han batido el cobre como antaño… , pero ya sobre el asfalto su número se había multiplicado. Ya nada, ni nadie podrá hacerles olvidar el vigor, el empuje imparable de su alianza tras el primero e inalienable derecho de libertad; el derecho a hacerse los dueños de sus propios destinos. Esa fuerza latía en ellos, pero las nuevas tecnologías han sido necesarias para sumarlas, han sido también indispensables para dar a conocer al exterior su pulso liberador.

Más difícil será el día después, cuando los tanques reculen a los cuarteles, cuando una a una se vayan derrumbando todas las grandes estatuas de los grandes dictadores; cuando haya que mantener fresco el perfume de jazmines y rosas. Más difícil será cuando todos esos pueblos amanezcan en libertad; cuando culmine el delirio de la victoria y haya que aterrizar los ideales; cuando caídas las tiranías, sea preciso mantener esa pureza en los corazones, vivo y sin mácula el anhelo de un nuevo mundo. Más difícil será cuando haya que ejercitar esa libertad y pueda semejar grande y venga la fragmentación de las fuerzas civiles y desembarquen intereses menos nobles y nuevas generaciones de mandatarios quieran perpetuar de forma más dulce el sometimiento…

Siempre nos resultó más fácil tumbar que construir. Más difícil será cuando sea preciso poner las bases de nuevas sociedades, más libres, más justas, más equitativas…, cuando comience el proceso de ensayo y error… Pero eso será mañana. A cada día su afán. Por ahora los dictadores se aferran a sus tiranías y las fuerzas del futuro necesitan todo nuestro apoyo y el de nuestros gobiernos. No escatimemos nada de ello.

El temor al progreso del fundamentalismo islámico, jamás podrá hipotecar el apoyo debido al avance de las causas de la democracia, la dignidad y la justicia en esos países. La Norteamérica de Obama ha sido en este sentido más resuelta y valiente que nuestra Europa más cercana y también vacilante. Sin embargo, a este lado de la orilla mediterránea, muchos deseamos ser algo más que meros observadores.

Adelante el avance de los hombres y mujeres valientes, los jóvenes y adultos que caminan tras su debida herencia, que en estos mismos instantes arriesgan sus vidas por el pan y la libertad en Egipto, Yemen, Jordania... Por la apuesta firme y no-violenta de la sociedad civil en los países árabes en la conquista de unos derechos democráticos que nadie le puede negar. Nos unimos con vosotros/as en las calles y avenidas de El Cairo, Alejandría, Suez, Saná... Sentid nuestra fraternidad cercana en medio de los ataques de los tiranos y sus regímenes caducos.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

L'endemà.... ja no és el que era

2011-01-27T19:15:00.003+01:00

....El poso tal com m'ha arribat a mi (que no es digui per certs entorns, que a Catalunya segreguem el castellà... algunes persones haurien de saber que els catalans som plurilingües des de que naixem, i això ens ajuda molt posteriorment, en ser més flexibles, apendre idiomes.... però això seria un tema per un altre post). Així era com començava el darrer post i és que tal com respiren les coses en certs entorns, tinc la sensació com si tinguéssim una mica la memòria enboirada.

Sé per experiència propia, que és sentir-se qüestionada pel que penses o actues, en aquest cas pel meu nacionalisme. M'he sentit qüestionar si tenim dret ha parlar o no un idioma a casa meva. Tenia entès que en una democràcia s'havia de respectar l'opinió de l'altre. Però es veu que no, solament pot prevaldre la més forta "porque somos españoles".

Això que pot semblar un acudit no ho és, és una opinió real d'una persona real que viu des de fa molts i molts anys a Catalunya, i que mai, quina casualitat, parla català. Com en aquest cas, estic convençuda, hi ha diversos casos en el nostre Pais. Un Pais que no pot perdre la mèmoria perquè qui per la memòria, perd la identitat...I lentament perdem records, autenticitat, origen i anem absorvint gota a gota allò que ens ve de fora que ens desdibuixa per deixar de ser el que érem, el que som i el que podem èsser.

Aquí teniu un petit regal per a la memòria.

Amb una mica d'humor...

2011-01-23T11:06:00.004+01:00

Ara que estem en epòques de crisi, que les coses no surten com molts desitjarien, quan en el món de l'Educació tenim tants fronts oberts i algunes crítiques, avui revisant el correu he trobat un mail amb un acudit prou bo. El poso tal com m'ha arribat a mi (que no es digui per certs entorns, que a Catalunya segreguem el castellà... algunes persones haurien de saber que els catalans som plurilingües des de que naixem, i això ens ajuda molt posteriorment, en ser més flexibles, apendre idiomes.... però això seria un tema per un altre post). Tinguem una mica d'humor!

Sabido es, que los Profes siempre van al cielo.

San Pedro buscó en su archivo, pero últimamente andaba un poco desorganizado y no lo encontró en el montón de papeles, así que le dijo: 'Lo lamento, no estás en listas...'.
De modo que el Maestro se fue a la puerta del infierno, rápidamente le dieron albergue y alojamiento.

Pasó el tiempo y el Profe se cansó de padecer las miserias del infierno,
así que se puso a diseñar un Proyecto y un PAC, organizó un Órgano Colegiado, un AMPA, un CEP y manos a la obra: a realizar mejoras...

Con el paso del tiempo, ya tenían Certificaciones en varias áreas:
infierno libre de humo, aire acondicionado, inodoros automáticos, escaleras eléctricas, centro de computo, techado en el patio, recuperación de cuotas atrasadas, círculos de lectura, grupos de alfabetización, TODO tipo de becas, festivales, etc. etc. etc. etc.
Y así aquel Maestro se convirtió en la adquisición más rentable en millones de años para el infierno...

Un día Dios llamó al Diablo por teléfono y con tono de sospecha le pregun- tó: "¿Y que..... cómo estan por allá en el infierno?'

¡¡Estamos a toda madre!! contestó el diablo....
Estamos certificados como libres de humo, aire acondicionado, inodoros con drenaje mediante sensor infrarrojo, escaleras eléctricas con control automático de carga, equipos electrónicos para controlar el ahorro de energía, Internet inalámbrico, festivales y desfiles, etc. ¡¡¡Hasta recuperé cuotas atrasadas!!!

Apunta por favor mi dirección de email : eldiablofeliz@ infierno. com... por si algo se te ofrece.

Dios preguntó entonces:
¿Qué.... acaso tienen un Maestro allí?

El diablo contestó...................SI !!!

DIOS DIJO: Esto es un ENORME y GARRAFAL error!, nunca debió haber llegado ahí un Maestro!! Los Profesores siempre van al cielo, eso está escrito y resuelto para todos los casos, tienen el cielo ganado!!!
¡Me lo mandas inmediatamente!

¡Ni loco!. Dijo el diablo......

"Me gusta tener un Maestro de planta en esta organización. .. Y me voy a quedar con él eternamente".

"Mándamelo o......
¡¡TE DEMANDARÉ!!..."

Y el Diablo, con la vista nublada por la tremenda carcajada que soltó
le contestó a Dios: ¿Ah Sí?? ...y por curiosidad..

¡¡¡¿DE DÓNDE VAS A SACAR UN ABOGADO?' si todos estan aqui!!!

Moraleja.... ......... ......... .........

HAY QUE ENTENDER A LOS PROFES; AMARLOS, BENDECIRLOS Y

DAR GRACIAS A DIOS POR HABERLOS CREADO!!

¡¡¡ Y QUE DIOS BENDIGA PLENAMENTE A QUIEN ESCRIBIÓ ESTO,

YA QUE SOLO UNA MENTE ILUMINADA PUDO HABERLO HECHO !!!

..........UN MAESTRO... DE SEGURO ...

ATENTAMENTE
OTRO MAESTRO

Una llum que s'apaga

2011-01-22T19:29:00.004+01:00

Una llum mai no s'apaga en la foscor.... però de vegades necessiten descansar una mica per tornar a il.luminar. Tan de bo totes les bones llums que passen per la terra brillessin permanentment com estels en el cel.

És el que he pensat quan aquesta tarda fullejava el diari i he llegit la noticia que el Director de l'Oficina Antifrau de Catalunya (el seu objectiu era cobrir les escletxes que no omple el control tradicional de les administracions) havia mort als 47 anys, sembla d'un atac de cor.

Anteriorment havia estat fiscal de la Fiscalia contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, on va acumular una intensa experiència en l'àmbit de la lluita contra la corrupció, la delinqüència financera i el crim organitzat transnacional .

Deixant a una banda les sensibilitzacions polítiques, David Martinez Madero se'l coneixia com a una persona molt integre," d'un professional excepcional, de conducta exemplar, i d'alta estima en tot el món judicial”, paraules pròpies de la Fiscalia Superior de Catalunya.

Enmig de les tenebres, d'enganys i d'egoismes d'un món que s'existeix més que es viu, on el pendre és més important i valorat que el donar, on en alguns moments sembla que el mal regni més que el bé apareixen llums com estels al cel que il.luminen el camí a la nit. Descansi en Pau.

Volver a empezar: Koldo Aldai

2011-01-21T18:54:00.004+01:00

Todos podemos volver a empezar. Hemos de permitirnos los unos a los otros esa posibilidad, de lo contrario jamás concebiremos otro mundo, jamás alcanzaremos más elevadas cotas de convivencia. ¿Por qué vetar el derecho de intentar hacerlo mejor? La aventura humana es grande, es dichosa precisamente porque en principio no se nos niega esa oportunidad.

Nadie debería impedir a nadie esa posibilidad. Nadie debería perturbar y dificultar el retorno de nadie. Sobran los flashes cuando un hombre, de vuelta de su pasado, se acerca a tomar la comunión discretamente en una iglesia. Por supuesto, sobra ese flash trasladado a la primera página del segundo periódico estatal. Triste periodismo el que viola tan sagrada intimidad, el que no quiere saber de valores superiores y de sinceros retornos, sólo de flashes y de morbo. Tristes los periodistas que se emplean en tan triste oficio.

Somos suma de aciertos y desaciertos. Todos estamos de vuelta. Todos hemos errado en algún momento, en una medida u otra. Siempre hay un altar abierto, un altar iluminado, siempre es posible abrazar comunión con la Vida y su Origen. La luz del altar, ya ahí fuera, ya dentro, es desde el preciso instante en que reconocemos el error y pedimos perdón. La maravilla de la vida es ese altar que no cierra ningún día, a ninguna hora. La maravilla de la vida son esos pasos que siempre, siempre, amén de donde hayan andado, pueden volver a tomar una gloriosa dirección. La maravilla de la vida es ese intento que nace en la caída, ese esfuerzo siempre a nuestro alcance de constante superación.

Me llamó el periodista que confeccionaba el desafortunado reportaje sobre José Luis Alvarez Santacristina en el referido periódico. Me afirmó por teléfono que abrigaba buenas intenciones. Faltó a la verdad. Su trabajo publicado el pasado domingo lo revela. A falta de información cogieron la máquina y quebrantaron el sagrado espacio de un templo. ¿Qué “Mundo” construimos con infra-noticias? El artículo es una feroz persecución de quien tiene todo el derecho a reconstruir discretamente su vida. Muy atrás quedan las letras de negro amenazante que el ex-dirigente de ETA redactara. Lleva ya muchos años que sólo escribe y sólo sirve a la Vida con mayúsculas, al Dios que halló en un rincón de la celda.

Si los políticos, los “media” de Madrid constataran las sinceras, las irrefrenables ganas de volver a empezar del pueblo vasco, en su inmensa y aplastante mayoría deseando superar la confrontación, el revanchismo y el odio, Madrid actuaría de otra forma. Abrirían las urnas a todas las ya legítimas opciones políticas. Si supieran del anhelo y el coraje para volver a empezar de muchos encarcelados, abrirían muchos cerrojos. Ya nadie duda de que la principal responsable de nuestro clima perturbado es una ETA que aún se resiste a desaparecer. Dicho eso, no rehuyan sus responsabilidades los políticos y jueces que podrían posibilitar un clima de mayor reconciliación y de reencuentro, de “volver a empezar”, y se ciñen al acoso y el derribo del radicalismo. Hay una importante responsabilidad en quienes aventan, de forma más o menos consciente, un fuego que se está apagando.

La generosidad que rige la vida es la que debiera regir también a los humanos. ¿Es que tiene algo que hacer entre rejas quien, habiendo errado, ha pedido perdón y desea volver a empezar? ¿Es que tiene algo que hacer en prisión un Otegi que es de los que más ha trabajado para convencer a los suyos de la caducidad de las armas? ¿Es que la petición de un referéndum en el que el pueblo vasco decida libremente sobre su futuro es para unos demócratas una solicitud tan desorbitada, tan descabellada, retirando, como retiraría, el último escollo para la disolución definitiva de ETA?

Firmeza en la batalla y generosidad cuando ésta felizmente se acaba. La lucha del Estado contra ETA en los tiempos de plomo pudo ser legítima, pero a qué viene este aporrear hoy las puertas a altas horas de la noche, cuando la paz se abre con más y más fuerza en el imaginario colectivo de los que ayer creyeron en las armas.

Quien esté libre de plomo que vacíe sus bolsillos, plomo de metal o de palabra. Que cada actor en el presente de Euskal Herria comience a ver su propia e intransferible responsabilidad, más que la ajena; que reflexione sobre lo que puede hacer por el reencuentro y la reconciliación, más que lo que puede hacer el otro. Si sólo pensamos que son las otras opciones políticas e ideológicas las que no cumplen, no culminaremos el camino. Las diferentes sensibilidades en nuestro entorno deben madurar lo suficiente para asumir convivencia en plena armonía. Van cediendo los antagonismos del pasado. Nadie dificulte, nadie nos prive de la esperanza de volver a empezar.

Que el conjunto de este pueblo podamos también conquistar nuestro merecido e iluminado altar, podamos asumir nuestra comunión fundamentalmente con quien opina y palpita diferente; comunión con un pasado sufrido, con un futuro prometedor. Nadie entorpezca ese itinerario colectivo, nadie señale con el dedo, nadie dispare flashes inoportunos.

El ancestral eco del “irrintzi” comienza a callar. Se va ahogando en un bosque iluminado, en unos prados libres, en unas avenidas de paz. Ciclos de dolor antiguo pueden culminar en nuestros días. Toda una historia de mutuos agravios puede ceder en el presente. El anhelo de volver a empezar viene de muchas noches, es más crucial de lo que imaginábamos. El momento es sagrado, la oportunidad es única. Se pide lo mejor de cada uno/a de nosotros/as.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

Cartes que ressonen

2011-01-19T22:53:00.004+01:00

Ara, farà uns dies, en una d'aquelles converses imprevistes que es tenen amb alguns amics. Una amiga meva em va parlar d'una carta que havia trobat, investigant sobre el tema de l'Acolliment. Mentre ella me la llegia, em vaig quedar, digue'm-ne parada, i vaig saber que havia de fer-ne un post, d'alguna manera no volia que aquell lament quedés silenciat.

En la meva feina em moc amb serveis de la Infancia, i en tots ells, fins i tot en el cos del professorat, anem escasos de temps i de personal. Els serveis externs els hi manquen hores d'atenció als centres, i dubto molt que es tingui la intenció d'augmentar plantilles. En definitiva en molts moments es fa el que es pot i amb els recursos que es tenen.

Enmig d'aquestes cirscumstàncies ens trobem aamb una carta d'una persona que crec que en certa manera, és un pèl excepcional. El sistema no sempre funciona i algunes vegades, es posa el pilot automàtic quan es detecten certs items, com ara: etnia gitana, dificultat econòmica, adolescent conflictiu.... De vegades les respostes esperades i/o tipificades no sempre són les més adequades. Cada individu és un món i cada familia un univers, i tots ells són similars, però a la vegada diversos.

La carta que ve a continuació està tal com estava escrita, és si més no, interessant.

Carta al E.A.I.A "Equip d Atenció a la Infància y Adolescència" 18/02/09

“Mi caso:

Primeramente quiero que sepáis que estoy muy decepcionada y enfadada con vosotros y con la Generalitat de Cataluña.
Os voy a explicar mi caso para que podáis entenderlo. No daré nombres. Ya hay alguien de vuestro equipo que sabe de qué y de quién hablo.
Empezaré desde el principio para que no haya confusiones.

Yo soy la mayor de 4 hermanos. Y antes todos vivíamos con mi madre. Ella nos sacaba adelante como podía, hasta que empezó a tener problemas con mi hermano de 13 años (actualmente 15). El se descontrolaba y se comportaba mal. Quería hacer lo que le daba la gana y salir cuando quería, pero gracias a dios, mi madre no es de esas madres que les dejan a sus hijos irse a tomar por culo a quien sabe donde solo para que le deje ver la tele en paz o simplemente por miedo. No. Ella le plantaba cara. Lo controlaba.

Poco a poco la cosa empezó a descontrolarse. Mi madre ya tuvo que recurrir a llamar a la policía varias veces para que fuesen ellos quien lo controlaran. Mi hermano llegó a amenazarme con un cuchillo. Al final mi madre le dejó hacer lo que él más quería: irse a vivir con su padre. Estuvo allí un tiempo y su padre lo internó en un centro. Al enterarse, mi madre fue hasta allí como pudo (porque estaba muy lejos de Barcelona) para recogerlo.

Mi hermano volvió a casa. Estuvo una temporada bien. Pero volvió a descontrolarse.
Mi madre, entonces, pidió ayuda a la Generalitat de Cataluña (ahora ya sé que no debió hacerlo). Todo esto nos condujo al E.A.I.A. Allí estudiaron nuestro caso “a fondo” (y lo pongo entre comillas porque, con todos mis respetos, no estudiaron una mierda.) Llegó un señor y decidió que lo mejor para todos era quitarle los niños a mi madre. (Perdón por la interrupción pero: ¿Me habéis oído mencionar en este texto alguna vez a alguna de mis dos hermanas más pequeñas? No. ¿Y sabéis porque? Porque nunca causaron ningún problema. Porque eran niñas normales, con sus buenas notas y sus típicas peleas de calle. Con sus “no me quiero ir a dormir” o “yo no quiero verdura”, pero eran niñas normales. Eran felices. )

Pero a lo que iba: Que llegó un señor y decidió, estudiándolo a fondo, claro está (intento ser sarcástica) que lo mejor era enviarlos a todos a un centro. Se fueron los 3 a un centro y yo con mi padre. Mis hermanas, como 2 chicas normales que eran, son, y serán, se comportaron y siguen en el mismo centro.

Pero a mi hermano, como chico el cual tuvo, tiene, y tendrá un problema hasta que alguien con cerebro decida que necesita VERDADERA ayuda, lo cambiaron de centro porque no se portaba bien. Un centro igual o por lo menos parecido a Font Fregona. Allí no los tratan bien. A mi hermano lo juntaron con gente mucho peor que él, gente que se droga, gente que pega. Gente que tiene problemas mucho más difíciles de solucionar que el que tiene mi hermano.

Hace poco mi hermano se rajó las venas. Los “educadores” de Can Rubio (Si es que se les puede llamar así) lo llevaron al médico, y de allí se escapó. Hará ya 2 semanas que no sabemos nada de mi hermano.

Porque gracias al E.A.I.A y a la Generalitat de Cataluña, mi hermano recibió la correcta ayuda que necesitaba, una ayuda específica para su caso y ahora está mejor. ¡Ah no! ¡Qué digo!, pero si eso es lo que NO ha pasado. ¡Eso es lo que deberíais haber hecho y no hicisteis!

Porque si os creéis con derecho de arrancar a todos los hijos de los brazos de una madre, digo yo que por lo menos tendríais que tener una idea de lo que pasa. Digo yo que si hubieseis hecho bien vuestro trabajo, hubieseis sabido desde el principio que de mi familia nadie necesitaba un centro de menores, y mucho menos mi hermano. Hubieseis sabido (eso si os hubierais parado a mirar), que lo único que necesitaba mi hermano era la figura de autoridad de un padre, o en su defecto, un psicólogo que haga bien su trabajo. Eso era lo que necesitaba y no un centro en el que sólo por hacer mal la cama ya te peguen y te pongan un castigo inhumano.

Pero vosotros hicisteis lo más fácil. ¿Para que complicaros en indagar y en averiguar qué es lo que va mal? ¿Para qué?
Todos a un centro. Caso cerrado y a otra cosa.

No hacéis bien vuestro trabajo, o por lo menos ese es mi punto de vista. Gracias a vuestra decisión, esa que tantísimo tiempo y esfuerzo os costó tomar para aseguraros de que no os equivocabais, y así no destrozar las vidas de ninguna familia, (sarcasmo) gracias a eso, mi hermano está desaparecido.
¿Y ahora qué? ¿Me lo vais a devolver?

¡Ah no! Que vosotros solo dais parte de que se ha escapado. De lo demás, de vuestros errores, que se encarguen otros ¿no?

Toda esta angustia de no saber cómo está, si está bien, si esta cerca, todo este dolor, también lo están sufriendo mis hermanas más pequeñas. Mis abuelos, mis tíos, mi MADRE...
Todo porque en el E.A.I.A y en la Generalitat de Cataluña tenemos a gente muy responsable y muy competente dispuesta a ayudar en todo lo que puedan. Dispuestos a centrarse profundamente en cada caso para no cometer muchos errores.”

Dotze dia : sortir del pou (12)

2011-01-12T22:56:00.003+01:00

......... quan caus en un pou.....

SORTIR DEL POU

Un pagès, que havia de lluitar molt per superar les dificultats de la vida, tenia alguns cavalls per fer les feines del camp. Un dia, un dels seus mossos li va fer saber que un dels cavalls havia caigut en un vell pou abandonat; i, com que el pou era molt profund, resultava gairebé impossible de poder-lo treure.

El pagès va anar, ràpidament, fins al lloc de l'accident, per avaluar la situació. I, encara que va comprovar que l'animal no havia pres mal, va creure que no pagava la pena intentar treure’l, pel risc que comportava i per l’elevat cost de l'operació de rescat. Així, doncs, va prendre, a contra cor, la decisió que els mossos sacrifiquessin l'animal, tot tirant terra dins del pou fins que quedés enterrat allà mateix. I així ho van fer.

Seguint les ordres del seu amo, els mossos van començar a tirar terra dins del pou per enterrar el cavall. Però, a mesura que la terra queia sobre l'animal, aquest se l’espolsava i la terra anava a parar a sota seu. Així la terra s'hi anava acumulant, tot permetent que el cavall anés guanyant alçada a mesura que pujava el nivell de la terra acumulada. Els mossos es van adonar que el cavall no quedava gens enterrat sinó que estava sortint del pou... fins que ho va aconseguir!

A vegades pots trobar-te que estàs "molt ensorrat", pots sentir-te poc valorat i, a sobre, veure com els altres llancen damunt teu la terra de la incomprensió... Lògicament, això et fa perdre la il•lusió. Recorda, aleshores, aquesta història. Pensa que no tens per què acceptar la terra que et llencen a sobre teu, que te la pots treure de sobre i pujar-hi al damunt. Això -que no és fàcil de fer- segurament et permetrà créixer, t’ajudarà a sortir del pou on estàs enfonsat.

Onzè dia: Autoestima (11)

2011-01-11T22:42:00.003+01:00

El lleó, el mosquit i l'aranya

No hi ha enemic petit ni insolència sense càstig:
Va ser en va que el lleó intentés defensar-se; el mosquit sempre li guanyava la partida per la seva rapidesa de reflexos i velocitat; queia en picat una vegada i una altra sobre l'enorme cos del lleó, l'orgullós rei de la selva, que va acabar inflat pel verí de centenars de picadures.

Sense forces ja i malparat es va deixar caure acceptant la seva derrota. L'havia guanyat, derrotat un insecte insignificant!

El mosquit, orgullós de la seva victòria i fent cabrioles a l'aire, es va allunyar amb la panxa plena de sucosa sang reial sense adonar-se de la tela d'aranya en què es va enredar per no estar atent al vol.

El presumptuós mosquit va acabar engreixant l'aranya.
Què poc dura l'orgull! Així que millor no presumir de les coses i dels nostres valors, que a tot hi ha qui guanya!

Desè dia: Justícia (10)

2011-01-10T20:48:00.007+01:00

No cal anar gaire lluny per tenir notícies d'injustícies i crims contra la Humanitat. Tan sols cal obrir un diari o, més fàcil, prèmer una tecla de la televisió o navegar per la xarxa d'internet i tindrem a mans plenes drames humans de mil menes.

Atemptats per Nadal a Irak, Cap d'Any a Egipte, o el darrer tiroteig a Arizona (USA) contra la Congressista Demòcrata Gabrielle Giffords i Altres 18 persones i amb sis morts entre ells, una nena i un jutge federal. Aquests són tres petits exemples, tres pinzellades, on sembla que estem inmersos, i on aparentment no en tenim sortida.

M'agradaria saber si un dia la Humanitat serà capaç de construir un Nou Món que es fonamenti amb el respecte, la solidaritat, la llibertat..... M'agradaria no perdre'n l'esperança :)

El gran dictador.

Ho sento, però jo no vull ser un emperador, aquest no és el meu ofici. No vull governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: jueus i gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona terra és rica i pot alimentar a tots els éssers.

El camí de la vida es lliure i maco, però l’hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.

Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, la germandat universal que ens uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, cauran els dictadors i el poder que tragueren al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la llibertat no decaurà.

Soldats, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi. Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.

Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home. No d’un home, ni d’un grup d’homes, sinó en tots els homes”.

Vosaltres teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una aventura.

En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units. Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes una feina, a la joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres arribaren al poder, però mentiren; no han complert les seves promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.

Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols s’allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!
Autor: Charles Chaplin (discurs final "El gran dictador")

Novè dia: Ser més sans (9)

2011-01-09T18:46:00.005+01:00

Patim una espècie de subdesenvolupament emocional que ens impulsa a certes conductes autodestructives, tant en la nostra vida pública com privada.

És urgent la recerca d'un camí que ens permeti trobar una manera de ser més sans, i aquest camí està íntimament relacionat amb l'amor i l'espiritualitat.

L'amor és el millor símbol de la salut de l'home, és tot l'oposat de l'agressió, de la por i de la paranoia, que al seu torn representen la patologia que ens desuneix.

Autor:Claudio Naranjo

....... sense paraules .........

Vuitè dia: Acceptar la realitat (8)

2011-01-08T20:36:00.003+01:00

Hem considero una persona lluitadora, un xic inconformista i hi ha quelcom en el meu interior que es revela quan llegeixo "acceptar la realitat". En certa manera durant molt de temps he nedant contra corrent per aconseguir les metes que jo em proposava.

Però el temps t'ensenya que cal treballar pel que vols, però no lluitar-hi encontra del que tens, perquè l'únic que aconsegueixes és agotar-te. Com algú em va dir un dia: has de ser com el riu que flueix i no com una roca".

Cada dia hi estic més aprop, cada dia una mica més.....

Fa el temps que vull

Un individu anava passejant pel camp i es va trobar un pastor. Per començar una conversa amb ell, el va saludar i li va preguntar: “¿Quin temps creieu que tindrem avui, bon home?”. I el pastor li va contestar: “El temps que jo vull”. L’altre, lògicament, es va quedar estranyat de la resposta i li va dir: “¿I com esteu tan segur que farà el temps que vós voleu?”. I aquí el pastor li va explicar la seva teoria: “Mireu; quan em vaig adonar que no sempre puc tenir el que vull, vaig aprendre una cosa que sempre m’ha estat molt útil: voler sempre el que tinc. Per això estic tan segur que farà el temps que jo vulgui”.

Sembla un simple joc de paraules, però conté una gran veritat. Les coses que no estan bé i que poden ser canviades, hem de lluitar per canviar-les. Però no val la pena enfadar-se ni desesperar-se ni gastar energies en canviar alguna cosa que realment no està en les nostres mans el canviar-la. És millor acceptar la situació i viure el millor possible enmig d’ella. Si, per exemple, vols anar d’excursió i es posa a ploure, segurament t’empiparàs i et frustraràs. És una reacció normal, però inútil, perquè continuarà plovent: és millor que surtis, sabent que et mullaràs, o que aprofitis per fer una altra cosa i busquis un altre dia per anar d’excursió.

Setè dia: Responsabilitat, esperit crític (7)

2011-01-07T19:28:00.005+01:00

Tornant de vacances, sense fer pont, tornant de treballar encara que sigui per un dia. Però tanmateix encara que sigui per unes hores, he tornat ha fer palès el que molts cops en diferents entorns on ens movem en el nostre dia a dia es reflexa un cert ambient de crítica, de queixa gratuita, unes queixes que com si fossin fils de terenyina ens van conectant uns amb els altres i ens anem encomanant de postures no gaire constructives de converses absurdes que dia dia, almenys és com ho visc jo, esgoten poquet a poquet l'energia personal i lentament la pròpia llum interior es pot anar tornant tènue i fer-se una mica més gris, més opaca com una boira que ho va envoltant tot.

La meva voluntat d'avui és no permetre que la meva llum s'apagui o es pugui afeblir encara que es visqui en un entorn difícil.

Menys queixar-se

En certa ocasió en una classe hi havia una companya que va estar uns quants dies queixant-se de com estava feta la cartellera: dels apartats que s'hi havien posat, dels tipus de lletres, de les informacions... Els companys encarregats de la cartellera es van cansar una mica, i al final li van dir dues coses. Primera, que si tan malament trobava la cartellera, que s'oferís ella a fer-la millor, en lloc de tant criticar. I segona, que l'última classe de tutoria en la qual s'havia parlat del tema, ella no havia estat, i no sabia per què s'havia decidit fer la cartellera així; i que, per tant, abans de parlar, que fes el favor d'informar-se bé.

El món no és perfecte, i tampoc no ho som ningú de nosaltres. Sí que podem millorar nosaltres, i contribuir a la millora dels altres i del món. El cas que hem explicat ens va molt bé per dir algunes idees sobre això:

-Per millorar allò que creiem que no va bé, cal primer analitzar. I per això hem d'informar-nos: no podem opinar d’allò que no coneixem.
-La nostra crítica és millor que sigui constructiva, que no ens dediquem només a criticar per destruir. Això és fàcil. No és tan fàcil aportar idees positives, i ser persones positives i optimistes, també davant de situacions que ens són contràries.
-I, per últim, hem de ser persones coherents amb el que pensem. Hi ha gent que el que diu, ho fa, s'implica per portar endavant les seves idees. Les persones així ens agraden més que no pas les que només diuen, però no fan. Cadascú de nosaltres ha de veure de quin tipus de persona és.
Si tenim en compte aquests aspectes, podrem dir que estem educant el nostre "esperit crític".

Sisè dia: Reis (6)

2011-01-06T21:17:00.006+01:00

No és una actitud, ni un propòsit... tant sols és un dia de màgia, tradició i il.lusions... Bons Reis!

L'altre Rei Mag ("The Other Wise Man”)

El ziggurat de Borsippa, amb els seus alts murs i set pisos, era el punt de trobada dels quatre reis i inici de la travessa conjunta. I cap allà es dirigia l’Artaban, amb un diamant de l’illa de Meroe que neutralitzava els verins, un tros de jaspi de Xipre com a amulet de la oratòria, i un fulgurant robí de les Sirtes per allunyar les tenebres que confonen l’esperit, com a ofrenes al nen Jesús. Però a mig camí es va trobar amb un vell moribund que havia estat saquejat per uns bandits, i el rei va interrompre el seu viatge, va guarir les seves ferides i li va oferir el diamant per ajudar-lo.

Un cop va arribar a Borsippa, els Tres Reis Mags ja havien prosseguit el seu viatge i li van deixar una nota que deia: “T’hem estat esperant molt de temps i no podem retardar més aquest viatge. Segueix el nostre camí pel desert i guia’t per l’estel”.

Va continuar en solitari el seu camí, però quan va arribar a Judea, no va trobar ni als Reis ni al redemptor, sinó nombrosos soldats d’Herodes degollant nens, i en veure’n a un d’ells, que amb una mà sostenia un nen i amb l’altra brandava una espasa, i li ofereix el robí destinat al fill de Déu a canvi de la vida del nen, però va ser sorprès en aquesta actitud: i va ser detingut i empresonat al palau de Jerusalem.

Va estar uns trenta anys reclòs, i li van anar arribant veus dels prodigis, consells i promeses d’un Messies que no podia ser cap altre que el Rei de Reis que anava a adorar tants anys enrere. Amb la seva absolució mentre deambulava pels carrers de Jerusalem, es va anunciar la crucifixió de Jesucrist; aleshores decideix d’anar al Gólgota per a oferir-li la seva adoració llargament posposada, però en un mercat una filla estava sent subhastada per liquidar uns deutes del seu pare, s’apiada d’ella, i compra la seva llibertat amb el tros de jaspi, la darrera de les ofrenes que li quedava és oferta, i Jesucrist mor a la Creu: tremola la terra, s’obren els sepulcres, els morts ressusciten.

Una pedra el colpeja al cap i en estat d’inconsciència, se li apareix una figura que li diu: “Vaig tenir gana i em vas alimentar, vaig tenir set i em vas donar de beure, vaig estar despullat i em vas vestir, vaig estar malalt i em vas guarir, em van empresonar i em vas alliberar”. Però ell desorientat i exhaust pregunta: “Quan vaig fer jo totes aquestes coses?”, i amb la mateixa expiració rep la resposta: “El que has fet pels teus germans, ho has fet per mi”. I el quart Rei va descansar, emprenent un nou viatge que el va portar a l’eternitat de l’univers.
Autor: Henry van Dyke (1852–1933)

Cinquè dia: Creativitat i imaginació (5)

2011-01-05T23:40:00.006+01:00

És la nit de reis, una nit màgica de per si, on tot és possible i on es pot transformar el que es desitja tant sols es necessita una mica de creativitat i imaginació en una nit de somnis....

Viure amb la imaginació i la creativitat pot fer la vida una mica millor.

Sigueu feliços!

Mestres

Fa anys, un inspector va visitar una escola de primària. En el seu recorregut va observar alguna cosa que li va cridar poderosament l'atenció: una mestra estava atrinxerada darrere del seu escriptori, els alumnes feien gran xivarri; el quadre era caòtic.

Va decidir presentar-se:
- Hola, sóc l'inspector de torn... algun problema?
- Estic aclaparada senyor, no sé què fer amb aquests nois... No tinc làmines, el Ministeri no m'envia material didàctic, no tinc res de nou que mostrar-los ni què dir-los...
L'inspector, que era un docent d'ànima, va veure un tap en el desordenat escriptori. El va agafar amb decisió, es va dirigir als nois:
- Què és això?
- Un tap senyor... van cridar els alumnes sorpresos.
- Bé, d'on surt el tap?
- De l'ampolla. El col·loca una màquina..., de la surera, d'un arbre .... de la fusta..., responien animosos els nens.
- I què es pot fer amb fusta?, continuava entusiasta el docent.
- Cadires..., una taula..., un vaixell...
- Bé, tenim un vaixell. Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col·loca el port més proper per al nostre vaixell? Escriviu a quina província argentina pertany. I quin és l'altre port més proper? A quin país correspon? Quin poeta coneixeu que va néixer allí? Què produeix aquesta regió? Algú recorda una cançó d'aquest lloc? I va començar una tasca de geografia, d'història, de música, economia, literatura, religió, etc.

La mestra va quedar impressionada. A l'acabar la classe li va dir commoguda:
- Senyor, mai oblidaré el que m'ha ensenyat avui. Moltes Gràcies.
Va passar el temps. L'inspector va tornar a l'escola i va buscar a la mestra. Estava arraulida endarrere del seu escriptori, els alumnes altra vegada en total desordre...
- Senyoreta... Què va passar? Se'n recorda de mi?
- Si senyor, com oblidar-me'n! Quina sort que hagi tornat!. No trobo el tap. On el va deixar?.

Autor: Enrique Mariscal

Quart dia: Silenci (4)

2011-01-04T15:03:00.003+01:00

Gràcies al Silenci

Un home, completament perdut en el desert, es desesperava de poder trobar aigua. Amb penes i treballs anava pujant i baixant dunes i mirant en totes direccions amb l’esperança de veure en algun lloc un corrent d’aigua. Però tot era inútil. Mentre avançava va ensopegar amb un arbust i va caure a terra. I allí es va quedar, sense forces ni tan sols per poder-se aixecar, sense ganes de continuar lluitant i sense l’esperança de sobreviure.

Estirat a la sorra, derrotat i abatut, de sobte va ser conscient del silenci del desert. Es va adonar de la tranquil•litat que hi havia, una tranquil•litat que no era destorbada pel més mínim soroll. De sobte va aixecar lentament el cap: havia sentit alguna cosa. Una cosa tan suau que només podia detectar una oïda molt aguda i enmig d’un silenci absolut com aquell: el so de l’aigua quan corre tranquil•la i serena. Aquell soroll, que abans no havia pogut sentir, el va animar. Es va aixecar i no va parar de caminar fins que va trobar un rierol de netes i refrescants aigües.

Dues coses:
• A vegades en passen coses que no encaixen en els nostres plans, coses contràries al que ens imaginem i volem: també d’aquestes coses podem aprendre si no ens desesperem i si hi posem l’atenció necessària.
• Si sempre estem envoltats de soroll, també el nostre interior s’omple de soroll; i el soroll no ens deixa reflexionar, no ens deixa pensar en qui som, en com som, en el que ens passa, en com actuem... I els homes i les dones, els nois i les noies, per tal de créixer com a persones, necessitem moments per “pensar”. I això només ho trobarem enmig del silenci.

Tercer dia: Amistat (3)

2011-01-03T16:39:00.005+01:00

L'Esser humà en la seva escència està fet per conviure, relacionar-se amb els altres. Si és ben cert que en certs moments i certes èpoques hi ha persones que necessiten aillar-se del seu entorn, en general es necessita la interacció social per crèixer, aprendre i madurar com a persones.

Totes les relacions humanes, però, no són de la mateixa mena ni de la mateixa naturalesa. Una d'elles, potser una de les més preuades i a la vegada una mica banalitzada és la relació d'Amistat. Ja fa temps Josep Pla, va catalogar les relacions interpersonals en aquestes tres grans categories: amics, coneguts i saludats. Algunes vegades sense adonar-nos podem confondre aquests termes pensant-nos que algú amb qui tenim prou confiança és un bon/a amic/a i en realitat no ho és tant, o no pot fer millor.

Potser això en realitat és una mica l'escusa per poder avui donar gràcies per ser una persona molt afortunada, en tenir pocs però bons amics/es i molt bons amics/es que al llarg dels anys he estat otorgada. De tot cor gràcies a tots vosaltres!

ELS CARAMELS D’ANIVERSARI

Una vegada hi havia un noi que el dia que feia els anys va comprar una bossa de caramels per als companys i companyes. Els caramels eren bastants barats i dolents, perquè la família del nen era bastant pobra i ell no tenia diners per a caramels millors.

Començà a repartir per un noi amic seu: "Vols caramels?". "No, no m'agraden; són molt dolents". S'acostà després a un altre amic: "Vols caramels?". I la resposta fou un gest de fàstic amb la cara. Anà després a un altre company, amb qui no es feia massa, i tímidament li preguntà: "Vols caramels, tu?". Aquest li va contestar amb un somriure i amb quatre paraules: "És clar que sí!". N'agafà uns quants i de seguida se'n ficà un a la boca. Es feren molt amics.

D'aquest fet podem comentar dues coses:
Primer: No sempre aquells que anomenem "amics" ho són de veritat; a vegades ens volen pel que tenim, no pel que som. Atenció, doncs, a saber-los triar.
I segon: ¿Sabem apreciar els detalls que els altres tenen amb nosaltres, encara que siguin detalls senzills, i que vinguin de persones senzilles? ¿O fem servir el menyspreu i la indiferència com a agraïment? No imaginem el mal que podem arribar a fer a vegades amb aquesta actitud!

Adaptat per Pep Alamán

Segon dia: Autenticitat (2)

2011-01-02T13:45:00.005+01:00

La vida s'ha de viure de forma autèntica.... o no és. És tant sols un reflex de quelcom extern nostre, a no arriscar-se a ser un mateix, a ser coherent amb els nostres fonaments. "La persona autènticament madura, no és la que sempre encerta en les seves decisions sinó la que està sempre en contínua disposició per aprendre a ser. La que és capaç de llegir la seva pròpia història, integrant allò que és bo i el que no ho és, el que és positiu i el que és negatiu".

Enfront de l'autenticitat, el que la limita o molts cops la priva trobem la cerca de seguretat, des d’un comportament ben ordenat, la por de veure’ns tal com som, l’autopossessió racional...

Tot això fa que ens fixem més amb el que ens envolta i no tant en centrar-nos amb el que volem o voldriem fer, sabent que potser si seguim el nostre instint podem "perdre" certes seguretats o entorns coneguts. Per la por ens consta caminar i veure petits senyals, intuicions, petites llumenetes que ens guien el camí, preferim esperar, esperar esperar.....

Aprofita les oportunitats

Una nit, un home va rebre la visita d'un àngel, que li va comunicar que li esperava un futur fabulós:
Tindria l'oportunitat de fer-se ric, d'aconseguir una posició important i respectada dinns la comunitat i de casar-se amb una dona molt bella.

Aquest home es va passar la vida esperant que els miracles promesos arribessin, però mai ho van fer. I així al final va morir sol i pobre.

Quan va arribar a les portes del cel va veure l'àngel que l’havia visitat temps enrere i li va recriminar: Em vas prometre riquesa, una bona posició social i una bella esposa i m'he passat la vida esperant en va! Jo no et vaig fer aquesta promesa, va replicar l'àngel, "Et vaig prometre que tindries l'oportunitat de fer-te ric, de tenir una bona posició social i una bella esposa".

L'home estava realment intrigat. "No entenc pas què vols dir", va replicar. Recordes que una vegada vas tenir la idea de muntar un negoci, però la por al fracàs et va frenar i mai no el posar en pràctica? L'home va assentir amb un gest. En no decidir-te, uns anys més tard se li va donar la idea a un altre home que no va permetre que la por al fracàs li impedís de posar-la en pràctica. Recordaràs que es ser un dels homes més rics del regne.

També recordaràs, va seguir l'àngel, "aquella ocasió que un terratrèmol va devastar la ciutat, va esfondrar molts edificis i milers de persones hi van quedar atrapades. Aquell cop vas tenir l'oportunitat d'ajudar a trobar i rescatar els supervivents, però no vas voler deixar la teva casa sola per por que els saquejadors et robessin les teves pertinences. I així vas ignorar la petició d'ajuda i et vas quedar a casa". L'home va assentir amb vergonya. "Aquesta va ser la teva gran oportunitat de salvar la vida a centenars de persones i així hauries guanyat el respecte de tots", va continuar l'àngel.

Finalment, ¿recordes aquella bella dona pellroja, que t'havia atret tant? La creies incomparable i mai havies conegut ningú igual. Amb tot i això, vas pensar que ella no es casaria amb algú com tu i per a evitar el rebuig, mai vas arribar a proposar-li res. L'home va tornar a assentir, però ara les llàgrimes encegaven els seus ulls. "Si amic meu, ella hagués pogut ser la teva esposa", va dir l'àngel. "I amb ella hauries estat beneït amb els fills i hauries multiplicat la felicitat de la teva vida".

Tots tenim diàriament moltes oportunitats, però molt sovint, com l'home de la història, les deixem passar pels nostres temors i inseguretats.
Ara bé, nosaltres tenim un avantatge sobre l'home del conte: Encara estem vius!.

Autor: Desconegut

Primer dia: Esperança (1)

2011-01-01T21:14:00.004+01:00

Hi ha moments, enmig de la quotidianitat, que enmig dels milers de proposits que ens fem, poc a poc i lentament sense adonar-nos ens relaxem i anem entrant en certes rutines del dia a dia i quasibé molts cops ens anem tancant lligant-nos amb aquelles cadenes invisibles de la rutina i els problemes i anem perdent aquella llum que és l'Esperança. No ens en oblidem mai!

Una estrella verda
Existien milions d'estrelles en el cel, estrelles de tots els colors: blanques, platejades, verdes, daurades, roges, blaves. Un dia, inquietes, elles es van acostar a Déu i li van proposar:

- Senyor, ens agradaria viure a la Terra, conviure amb les persones.

- Així serà , va respondre el Senyor. Us conservaré a totes petitones, tal com us veuen de lluny, perquè pugueu baixar a la Terra.

S'explica que en aquella nit va haver-hi una fantàstica pluja d'estrelles. Algunes es van arrupir en les torres de les esglésies, altres van anar a jugar i a córrer amb les lluernes pels camps, altres es van barrejar amb les joguines dels nens/es. La Terra va quedar, llavors, meravellosament il·luminada. Però amb el pas del temps, les estrelles van decidir abandonar els homes i tornar al cel, deixant la terra fosca i trista.

- Per què torneu? - va preguntar Déu, a mesura que elles anaven arribant al cel.

- Senyor, ens ha estat impossible romandre a la Terra, existeix allí molta misèria, molta violència, hi ha massa injustícies.

El Senyor els va contestar: - Clar! Vosaltres sou d'aquí, del Cel. La terra és un lloc de pas, d'un que cau, d'aquell que s'equivoca, d'aquell que mor. Res és perfecte. El Cel és el lloc de l'immutable, de l'etern, de la perfecció.

Després que havien arribat les d'estrelles, Déu va verificar la quantitat i va parlar de nou:

- Ens està faltant una estrella, on és?

Un àngel que estava prop va replicar:

- Hi ha una estrella que ha decidit quedar-se entre els homes. Ella va descobrir que el seu lloc és exactament on hi ha la imperfecció, on hi ha límits, on les coses no van bé, on hi ha dolor.

- Quina estrella és aquesta? - va tornar a preguntar Déu.

- És l'Esperança, Senyor, l'estrella verda.

L'única estrella d'aquest color. I quan van mirar cap a la terra, l'estrella no estava sola: la Terra estava novament il·luminada perquè hi havia una estrella verda en el cor de cada persona. Perquè l'únic sentiment que l'home té i Déu no necessita retenir és l'Esperança. Déu ja coneix el futur i l'Esperança és pròpia de la persona humana, pròpia d'aquell que erra, d'aquell que no és perfecte, d'aquell que no sap com pot conèixer l'esdevenidor.

Autor/a: Desconegut/da

Els dotze primers dies

2011-01-01T20:48:00.002+01:00

Algú un dia em va dir que els primers dotze dies del mes de gener representaven els dotze mesos de l'Any, per tant, com visquem, o ens proposem, aspirem, desitgem, .... aquests dies serà una mica el que anirà succeint al llar de l'Any.

És doncs el moment dels bons propòsits, dels pensaments positius de tot allò que ens ajudi a construir un Camí enriquidor, encara que en el procés alguns cops ens trobem situacions adverses, dolor, pèrdues....

Aquest, és doncs el meu propòsit, viure aquests dies, i la resta també, com a únics i irrepetibles, trobar aquell punt un pèl màgic que ens aporta l'Esperança.

Que el 2011 ens aporti el millor

Suma de sueños: Koldo Aldai

2010-11-07T21:10:00.003+01:00

"He pasado toda mi vida persiguiendo el sueño americano", ha afirmado satisfecho John Boehner, líder republicano, nada más conocer los resultados de las recientes elecciones legislativas en su país.

El mayor problema de este mundo son los sueños estrechos, limitados, individuales… como los de quien presidirá, con mucha probabilidad, el futuro Congreso de los Estados Unidos. A la postre el significado de una apuesta política y social se basa en las personas que somos capaces de incluir en nuestros sueños. Podemos incluir a los de nuestro color de fútbol, a los de nuestra sociedad gastronómica o club de ocio. Podemos ser más generosos e incluir también a los de nuestra ciudad y región, por qué no también a los de nuestro país…, sin embargo será preciso que empiece a imperar ese sueño en el que por fin somos capaces de incluir, sin reserva alguna, al conjunto de la humanidad.

El desarrollo de los medios de comunicación y locomoción, así como la manifestación de serios desafíos globales, han sido determinantes para ensanchar esos sueños, para desear incluir en su seno a más humanos, cualquiera que sea su raza, su color, su credo o condición social. El congresista republicano debería saber que nuestro planeta no puede albergar 6.000 millones de sueños americanos, pues para ello necesitaríamos varios planetas.

Hay quien sí entendió esta simple ecuación y trató de ubicar debidamente el sueño americano en el contexto de un mundo solidario. Este hombre ha querido ampliar el sueño americano a 32 millones de súbditos que hasta el presente no tenían ninguna cobertura sanitaria, ha querido poner freno a la voracidad de unos mercados jamás satisfechos con sus obscenas ganancias, ha tratado de dar dignidad y merecida ciudadanía a 11 millones de inmigrantes, ha tratado de sustituir la política de agresión en el exterior por la política de entendimiento, ha puesto cordura, diálogo y encuentro allí donde había imposición de “pax americana”… Pero a Obama no le han restado poder sólo los republicanos y su “Tea party”, que aprovechan la ola de la crisis para hundir al presidente de la esperanza. A Obama le han combatido, con no menos fiereza, las avanzadillas apresuradas, los de la utopía aquí y ahora, los del todo o nada, los que ignoran la ley de evolución y por lo tanto desconocen que los cambios en la conciencia humana jamás pueden operar de un momento a otro. Las aún tímidas medidas sociales puertas adentro y conciliadoras hacia fuera, del primer presidente de color ya han generado la remontada republicana. Imaginemos qué hubiera ocurrido si hubiera ido más lejos.

¿Qué dirán las impacientes fuerzas de progreso que no han escatimado acoso al primer mandatario de los Estados Unidos, cuando, con el avance republicano, la sanidad vuelva a ser privativa de la clase media adinerada, cuando los inmigrantes se vean de nuevo condenados a la clandestinidad, cuando ya nadie ponga freno a la avaricia desmedida de unos mercados descontrolados, cuando se calienten los motores para nuevas e interminables guerras en lejanos desiertos que azucen sentimientos patrios y permitan vender armas más al por mayor...?

¿Qué dirá el radicalismo exigente que de tanto tumbar a quienes osan ocupar poder, tumban también a quien porta toda la esperanza que hoy es capaz de abrigar el pueblo norteamericano? Los líderes sudamericanos que han abrazado “fraternalmente” a un Mahmud Ahmadineyad que lapida mujeres inocentes hasta la muerte, no han recibido para nada las críticas severas que se han clavado en Barack Obama, desde el mismo instante que ocupó la Casa Blanca.

Cada vez hay menos cielo para los sueños personales, nacionales, sobre todo cuando opacan, cuando anulan el sueño colectivo, planetario. John Boehner, al frente del Congreso, quiere asegurar su sueño de élite, su vida acomodada, su prestigioso country club de Ohio. Pero su sueño americano colisiona frontalmente con el de cientos de millones de seres humanos de alcanzar lo imprescindible para vivir con dignidad. John Boehner no parece saber que su modo de vida americano no es sostenible, que para que él disfrute de toda suerte de lujos, hay otros que han de padecer miseria o incluso morir de hambre. A estas alturas los sueños ya no pueden colisionar, hemos de soñar todos en la misma dirección. Algo andará siempre mal mientras que el sueño americano, no comience a ser también el sueño planetario.

Nadie se lleve a engaños. No ha muerto el “Yes, we can”. Obama puede incluso perder las próximas presidenciales, pero ya nadie podrá desactivar el “juntos podemos”. Jamás olvidaremos su enorme tributo al avance de la conciencia colectiva. Más allá de sus logros en política nacional, el gran legado universal de este político inteligente y noble ha sido el de devolver el poder de transformación a la ciudadanía. “Yes, we can”, no es ideología, ni siquiera es el mantram del presidente de los EEUU, es ya la clave de todas las fuerzas de la esperanza de cualquier latitud, de quienes tenemos no sólo un sueño vasco, español, europeo, americano..., sino también por fin planetario.

Nosotros nos pasaremos también la vida persiguiendo ese sueño planetario, porque sólo concebimos el bienestar de nuestras familias, de nuestros barrios y pueblos, de nuestras naciones en el marco de una humanidad por fin fraterna y solidaria que come, canta, ríe, goza de pizarras, salud y libertades, tiene agua en lo profundo de sus pozos y tiene una estrella común en lo alto de los cielos.

No, no es un competir de sueños, no es una carrera de tenacidad, entre otras cosas porque el tiempo puede acabarse. Es un esfuerzo de concientización, es alcanzar la elemental premisa de que la felicidad es tema global, colectivo, de que los sueños pueden complementarse, sumar, pero nunca, nunca ya más restarse los unos a los otros. Por favor, té suave, ligero y sueños anchos para todos/as.

Koldo Aldai

Per a pensar un minut (25)

2010-11-07T21:07:00.001+01:00

BENVINGUDA A BENET XVI

Jo que només volia la pau d’una capella i una biblioteca,
i afinar la meva raó fins a la Raó de Déu,
voltat de paraules de teòlegs i de místics,
i ser només pensament i pregària,
em trobo ara, aquí, voltat de la bellesa salvatge i grandiosa
d’aquest temple desmesurat i únic,
i recordo els boscos de la meva infantesa,
com si les branques dels arbres s’haguessin fet
tan fortes i desafiadores que sostinguessin el cel
com aquestes columnes ramificades sostenen, aquí, la volta.
M’oblido del pes dels aplaudiments, afalacs i reverències,
de l’esterilitat de debats que només busquen el poder
i no la veritat,
i deixo gronxar l’ànima en la música
i en el vertigen de les torres altíssimes,
aclaparadores com el lloc on la història m’ha posat.
I espero el moment del sermó,
sense saber què n’escoltaran ni de què servirà.
Si creus que ja ho saps tot
o que no pots saber res més,
¿de què serveix que et parlin de Déu?
Paraules, paraules.
Però no sóc pas jo qui sap on van les paraules:
jo sembro, escampo, ofereixo i prego.
Envejo els artistes, la fe d’aquest arquitecte
arrauxat i savi que va saber convertir
una trencadissa d’objectes en una bellesa nova i perdurable.
I mentre la música se m’enduu, i la multitud m’escruta,
i els teleobjectius busquen en el meu rostre
un indici de ganyota, de cansament o de badall,
prego per saber fer com ell:
reunir, en un sentit nou, tantes ànimes trencades,
invitar-les a una altura impetuosa,
a una bellesa que canti i explori la glòria de Déu,
a ser un recer obert a tothom.
Per això sóc aquí, avui,
fatigat, feliç, atònit,
en la consagració d’aquest temple.

David Jou i Mirabent

L'espiritualitat d'Antoni Gaudí

2010-11-02T23:11:00.003+01:00

Antoni Gaudí va ser un contemplatiu de la realitat. Pel fet d'estar malalt des de petit, va passar Ilargues hores en solitud i silenci contemplant la natura i interioritzant les seves llicons. Aquest habit contemplatiu el va acompanyar tota la vida. EII deia que aprenia en el Ilibre obert de la natura: "Aquest arbre proper al meu obrador: aquest és el meu mestre!". L'escultor japonés Etsuro Sotoo, que treballa des de fa trenta anys al temple de la Sagrada Família, diu que els campanars del temple s'inspiren en una herba que floreix en el camp de Tarragona que s'anomena "ungla de gat" i que Gaudí va poder contemplar Ilargament. Gaudí era ben conscient que cada vegada que posava una pedra privava a I'herba de créixer en aquell mateix Iloc, i als animalons de viure-hi. Per aixo glorificava les herbes del lloc en els pinacles de I'absis i els animals que corrien per allí, com les sargantanes o els cargols.

Aquesta contemplació de la naturalesa el va portar a interessar-se per la figura de sant Francesc d'Assís. Fins a sant Francesc, per als filósofs la natura era només una aparenca: el Pobrissó la va tractar com a una realitat fraternal. Per aixo deia: Germa sol, germana Iluna ... Per aixo lloava el que eren els quatre elements basics per a I'antiguitat: I'aire, I'aigua, el foc i la terra. A la taçana de la Gloria (encara no realitzada) hi intervindran tots: I'aire (els núvols amb el Credo in unum Deum), I'aigua (els quatre grans sortidors que recordaran els quatre rius del paradís), el foc (el triple teier en flames), i la terra que tot ho sustenta (que sera una plataforma que cobrirá un túnel per damunt del carrer de Mallorca i que determinara un espai subterrani, I'inframón o els inferns). Gaudí va dir que "en la mística, Verdaguer [de qui era rnolt amic] és gerrnà de sant Francesc d'Assís". L'arquitecte va fer el projecte de I'edifici de les missions franciscanes a Tanqer, que no es va arribar a realitzar i que, segons rnossen Francesc Camprubí, fou un precursor de la Sagrada Família.

Tota I'arquitectura de Gaudí és al-leqórica: la tacana del Naixement és talment un poema verdagueria fet pedra, la de la Passió és el Cantic Espiritual de sant Joan de la Creu. L'edifici de les teresianes de Ganduxer el va dissenyar a partir de la lectura de las Las Moradas del Castillo interior, I'últim llibre de santa Teresa de Jesús. A la cripta de I'església de la Colonia Güell hi va posar unes columnes inclinades de pedra basáltica a penes desbastades, per complir amb el mandat delllibre de l'Exode: "En cas d'aixecar-me un altar de pedres, no les posaras tallades, perque en manejar el ferro al damunt, ja les has profanades" (Ex 20,25). Igualment en I'arquitectura civil: el palau Güell és un homenatge al seu mecenes Eusebi Güell que va cornencar amb uns orígens foscos (els soterranis del palau) i va acabar essent un veritable senyor (les xemeneies de trencadís del terrat). El jardí de la Finca Güell, a I'actual Palau de Pedralbes, és la recreació del rnitològic jardí de les Hespérides, amb el drac de la reixa, el taronger d'antimoni i els arbres que evoca rnossen Cinto en l'Atlantida, en homenatge a Antonio López, el marques de Comillas. La Pedrera és la plasmació petria del poema l'Atlantida de rnossen Cinto, una peanya a la Mare de Déu del Roser (que no es va arribar a col-locar) i també un homenatge als seus propietaris, uns americanos, els Guardiola-Segimon.

Antoni Gaudí va estimar la litúrgia. Va participar del primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915), un fruit precoc del moviment litúrgic belga. Per encarrec del seu amic el bisbe Campins, va restaurar la Catedral de Palma de Mallorca i hi va assajar solucions que després usaria a la Sagrada Família. Gaudí va dir: "la litúrgia cristiana ens dóna llicons de la més delicada estetica pura ( ... ). Cal observar I'ús que la litúrgia fa de la Ilum, la qual és la base de tota ornamentació, puix que d'ella neixen els diferents colors en els quals es descompon".

La propera dedicació del temple de la Sagrada Família pel papa Benet XVI serà una ocasió privilegiada per donar a conèixer arreu del món la figura i I'obra de "I'arquitecte de Déu", que deia que treballava per a un client que "no té pressa". JAUME AYMAR

“Ni un paso atrás…”: Koldo Aldai

2010-10-01T20:30:00.003+02:00

RETROBANT COSES, RETORNANT A UNA NORMALITAT INTERNAUTA HE CREGUT OPORTÚ PUBLICAR AQUEST ARTICLE D'OPINIÓ QUE JA FA UNS DIES QUE VAIG REBRE PERÒ QUE ÉS ADEQUAT EN AQUESTS MOMENTS...

Hay que producir no importa qué, ni cuánto. Hay que aumentar la producción a costa de todo, para reducir el déficit y el paro. No importa "fabricar" tomates de plástico, objetos inútiles, tanques mortíferos o coches de lujo en un mundo en que los humanos mueren de hambre. Lo más importante es acabar con las listas del INEM... No observamos más progreso en los sindicatos que en los empresarios y el gobierno, entendiendo por progreso también el avance de valores como solidaridad planetaria, sostenibilidad y cuidado de la Tierra.

No reverberan en nuestro interior las consignas de los sindicalistas. No hay eco en sus reivindicaciones cortoplazistas. Estamos hablando del mismo agro industrializado, de las mismas fábricas para el consumo desaforado y el despilfarro. Los sindicatos nos quieren en la calle, pero no cuestionan el sistema individualista y materialista. Su batalla no es la nuestra, mientras no se ponga interrogante a los tomates cargados de química, a los tanques para la muerte, a los supercoches contaminantes… No se cuestiona una producción absurda o incluso perjudicial mientras se creen puestos de trabajo. ¿Quién hace huelga por una Madre Tierra asfixiada y expoliada, por unas aguas y aires contaminados, por unos hermanos que se mueren de hambre al otro lado del mundo…?

Quizás no se trate tanto de cuánto ganamos, de cuánto nos dan si nos despiden (reforma laboral), sino de qué fabricamos, al fin y al cabo, de qué mundo construimos. Es llegada la hora de preguntarse sobre algo más que las condiciones de trabajo, el despido o la jubilación. Nadie pone en duda los derechos de los trabajadores, pero no es sólo el precio de la mano de obra o su final (despido) y las leyes laborales del gobierno lo que debería estar en cuestión. El 29 de Septiembre quieren nuestros brazos caídos, pero los convocantes no nos dan alas, no apuntan cielos. Quieren que dejemos de trabajar a los 62 años, pero nosotros quisiéremos ser útiles hasta el último aliento de nuestra vida. Quieren sueldos más altos, pero nosotros lo que quisiéramos es consumir menos.

La huelga es al fin y al cabo una cuestión de horizontes. Cada quien dibuja los suyos. Quieren que nos batamos por un horizonte que en realidad ya es. Quieren que salgamos a la calle por un presente maquillado y mejorado, pero es que no queremos este presente, este horizonte. En el viaje a la utopía no vamos muy lejos con los sindicatos de la mano. Cumplen su función, en muchos casos dignifican este sistema, pero nosotros suspiramos por otro sistema, por otro horizonte. El dilema se plantea cuando nos piden que nos sumemos a su pulso.

Quieren que aumente el poder adquisitivo de los trabajadores, que crezca la economía no importa en qué dirección. Más allá de su labor asistencial y de reivindicaciones que puedan ser oportunas, no veo en los sindicatos ola de emancipación, fuerza de evolución. Su oferta es un más de lo mismo pero con plus de euros y un cojín más mullido al sentarnos en la misma y alienante cadena de producción. Más y seguramente justo dinero en las cuentas de los trabajadores de occidente no va a cambiar una urgida realidad planetaria y es llegada la hora de que nuestra mirada abarque planeta.

No somos clase obrera en un mundo fragmentado, somos, antes que nada, seres humanos atendiendo todos a los mismos y grandes desafíos globales. Necesitamos luces largas para explorar futuros, no bolsillos más anchos para aumentar gasto. Necesitamos ahora más que nunca soñar alternativas a más largo plazo, atar compromisos con el otro mundo posible. Los sindicatos sirven al principio de mayor equidad, pero no visualizan otra naturaleza más pura, otro orden planetario más fraterno, otra civilización más verde y sostenible… No se aplican en su esbozo.

La crisis que la paguen los capitalistas, sí, pero también todos los que hemos contribuido a esta broma pesada de un mundo que sólo piensa en el máximo beneficio personal, en clave individualista, ya quienes están arriba, ya quienes están abajo en la pirámide de la economía. La crisis que la paguen los bancos y también nosotros que hemos puesto nuestro dinero en sus voraces productos que crecían y crecían mientras mirábamos para otro lado.

Dicen que la huelga del 29 es para ganar el futuro, pero ¿estamos hablando del mismo mañana? El cemento avanza por doquier, los hielos se derriten, el hombre muere de hambre, la vida en la tierra está amenazada… y los sindicatos llaman a la huelga general frente a la reforma laboral de Zapatero. ¿No hay otro llamado más potente? ¿No hay razón más entusiasmante para sacarnos a la calle?

Los nuevos vientos no bailan banderas rojas, agitan algodón de arco iris. Ya no blandiremos más "sprays". Las nuevas consignas no se rotularán en las paredes, brotarán con fuerza desde adentro. "Ni un paso atrás, a la huelga general…" Huelga a la televisión del "gol y más gol", a la competitividad dominante y la compraventa de todo, al rencor en las pancartas, a la ira en el megáfono… Huelga, a los polvos que envenenan los campos, a las sierras que tumban nuestros bosques… Ni un paso atrás, huelga a las chimeneas que oscurecen cielos, a los hospitales sin prados, al asfalto sin vida, al alba sin pájaros, al ocio sin creación, al comer sin compartir, al sexo sin ternura, a la vida sin amor…

L'Endemà

2010-09-30T19:56:00.003+02:00

L'endemà de molts dies i moltes nits, l'endemà d'un parèntesi necessari, l'endemà de moltes experiències viscudes, l'endemà d'una vaga general....

L'endemà, és cert, d'un periode de temps on necessitava estar fora d'aquest aparador virtual i d'altres aparadors. En certa manera necessitava allunyar-me al desert, per retrobar coses perdudes. L'endemà de fets realment relevants com pot ser, per citar-ne un, la mort de Raimon Panikkar aquest estiu...

L'endemà, torno a escriure, a plasmar petites espurnes de la vida que m'envolta, quelcom em va fer escriure l'endemà de la vaga general.

Una vaga general, que si més no, curiosa, per no dir tràgica. No sè si es pot afirmar el terme general a una vaga que va tenir un seguiment irregular depenent dels sectors de treball. Una vaga que no s'hagués viscut intensament, si els piquets no haguessin bloquejat o haver-ho intentat, fàbriques, grans superfícies... o grups antisistema haguessin incendiat i haguessin destrossat punts de la ciutat, tant sols per reivindincar ves a saber què, o simplement pel plaer de destruïr.

Quin sentit té plantejar una vaga general i posteriorment omplir-se'n la boca del seu suposat èxit, quan en el seu procés s'ha usat la coacció i l'amenaça a diversos ciutadans, s'han fet explotar vehicles, s'han cremat containers, s'han tallat carrers fent malbé mobiliari urbà? Potser és que ho tinc malentès però creia que vivíem en una societat democràtica i que existia el principi del respecte a l'altre. Però pel que es veu aquest marc social desapareix quan alguns convoquen una vaga general, aleshores la nostra societat es transforma en els intints més bàsics, tornant-se, part d'ella, una massa destructiva contra si mateixa.

Potser en el fons el que realment passa és que no som una societat madura, vivim en una societat aparador, superficial, on les pautes estan com a desaparegudes i al mínim d'inestabilitat tot es desmonta com un castell de cartes.

Dol al Parc

2010-07-20T15:12:00.003+02:00

L'altre dia vaig anar a un parc d'atraccions amb la Pilar i El Jordi. Vam pujar a la nòria i allà se'm va caure la jaqueta, que va anar a parar sobre el genoll del venedor de tiquets. A la roba posava Maria però no vaig fer-hi cap cas. El venedor de tiquets es va posar a a cridar-me però no el podíem sentir. En baixar de la nòria ens va tornar la roba, que estava blanca.
També vam anar a la casa encantada, que ens va costar 234 €.
Quin dia més negre! ...

Aquest podria ser un conte d'un parc d'atraccions sense més interès que el de passar l'estona, però avui, apunt d'obrir de nou les portes del Parc del Tibidabo, un parc pren un altre caire.
Un dia normal d'estiu es comencen a sentir sorolls extranys, sorolls rítmics de cargols que grinyolaven, del Pèndol, una atracció, en principi havia passat totes les revisions pertinents. Els tècnics del parc ja havien rebut durant aquell dissabte almenys dos avisos perquè el Pèndol es movia més del compte, però continuava en funcionament.

De cop el Pèndol es desploma per la base i cau com si fos un gegant amb peus de fang deixant un rastre de dol per les víctimes que produeix, poques davant del que hagués pogut arribar a ocasionar. I enmig del desconcert dels dubtes plantejats, dels mea culpes i declaracions, es torna engegar la maquinaria d'il.lusions i emocions fortes.

Tot plegat encara és un enigme no resolt, però reiniciem l'engrenatge. Vés a saber perquè l'ésser humà necessita arribar a límits, pujar a atraccions cada cop més extremes, descarregar adrenalina per ser feliç.

Per a pensar un minut (24)

2010-07-16T15:43:00.003+02:00

El llenguatge

A l'època victoriana, no es podia fer esment dels pantalons en presència d'una senyoreta. Avui dia, no queda bé dir certes coses en públic que no siguin políticament correctes.
El capitalisme llueix el nom artístic d'economia de mercat i de l'imperialisme se’n diu globalització.
Les víctimes de l'imperialisme s’anomenen països en vies de desenvolupament, que és com dir nens, als nans.
L'oportunisme és pragmatisme i la traïció realisme.
Els pobres reben el nom de mancats, o persones amb mancances, o persones de pocs recursos.
La marginació dels nens pobres del sistema educatiu rep el nom de deserció escolar.
El dret de l’amo a acomiadar l'obrer sense cap mena d’indemnització ni explicació se’n diu flexibilització del mercat laboral.
El llenguatge oficial reconeix els drets de les dones a l’apartat dels drets de les minories, com si la meitat masculina de la humanitat fos la majoria.
En lloc de dictadura militar, se’n diu procés.
Les tortures són diuen procediments il·legals, o també pressions físiques i psicològiques.
Di els lladres són de bona família, no són lladres, sinó cleptòmans.
El saqueig dels fons públics per part de polítics corruptes rep el nom d’enriquiment il·lícit.
Se’n diuen accidents els crims que es cometen conduint automòbils.
Per a dir cecs, queda millor dir-ne invidents.
Un negre és un home de color.
On diu llarga i penosa malaltia, s'ha de llegir càncer o SIDA.
Una xacra sobtada significa un infart i mai es diu mort, sinó desaparició física.
Tampoc són morts els éssers humans liquidats en operacions militars. Els morts en una batalla són baixes, i els civils enxampats enmig de la guerra, són danys col·laterals.
El 1995, arran les explosions nuclears de França al Pacífic sud, l'ambaixador francès a Nova Zelanda va declarar: "No m'agrada aquesta paraula bomba. No són bombes. Són ginys que exploten".
Algunes bandes que assassinen gent a Colòmbia, a l'ombra de la protecció milita, es diuen Conviure. Un dels camps de concentració de la dictadura xilena se’n deia Dignitat i Llibertat la presó més gran de la dictadura uruguaia.
El grup paramilitar que, el 1997, va cosir a trets per l'esquena quaranta-cinc camperols -gairebé tots dones i nens- mentre resaven en una església del poble d’Acteal, a Chiapas, es diu Pau i Justícia.
La por global significa!:
. Que els que treballen tenen por de perdre la feina.
. Que els que no treballen tenen por de no trobar mai una feina.
. Que qui no té por a la fam, té por al menjar.
. Que els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen por de ser atropellats.
. Que la democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
. Que els civils tenen por als militars, els militars tenen por de la falta d'armes.
. Que les armes tenen por de la falta de guerres.
. Que és el temps de la por: Por de la dona a la violència de l'home i por de l'home a la dona sense por.
Autor: Eduardo Galeano

Núvols i clars

2010-07-15T19:21:00.009+02:00

Passats uns quants dies d'un dels clams del poble per la seva identitat més evidents des de feia molts de temps amb la manifestació del passat dissabte i havent finalitzat avui el "Debate sobre el estado de la Nación" on ha sortit a relluir el nostre estimat Estatut no puc deixar de plantejar-me certes qüestions que aquests darrers dies han anat apareixent.

Després que un milió i mig de persones sortís al carrer superant, fins i tot, les expectatives creades, reclamant la nostra pròpia identitat i que en sigui reconeguda, què en restarà apart dels somnis i esperances en el pensament i en els nostres cors?. És cert i evident que hi havia plasmat en aquella manifestació diverses prespectives i sensibilitats. No tothom pensa exactament igual ni es vol exactament el mateix ni per les mateixes vies, però tots tenien un punt en comú un fet, un sentiment que unia i que feia força per tirar endavant, en definitiva que un poble sigui un poble, malgrat que ens vulguin tallar les ales constitucionalment.

Reconec que em fa por que acabi tot com si fos foc d'encenalls, allò de temps al temps, de deixar temps perquè les coses tornin al seu lloc, perquè es calmin els ànims i poc a poc lentament es vagi apagant aquesta flama encesa. No pretenc dir que d'una flama n'hem de fer un incendi, podem compartir aquesta llum amb qui sigui necessari per poder donar passos endavant.

Tal com diu un text que avui m'ha passat un amic meu, "coratge gent, coratge, sense mala sang i sense foc d'encenalls"

ELS SEGADORS

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amallonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.
Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la nòvia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

nosaltres decidim

2010-07-10T17:43:00.001+02:00

‎"Cataluña no es nacion porque la Constitucion no conoce otra nacion que la española". Encara t'estas rumiant si vas a la manifestacio? Prou! Som una nació. Nosaltres decidim! Vine avui a la mani i fes correr aquest missatge.

Otros goles: Koldo Aldai

2010-07-09T16:29:00.003+02:00

Dicen los comentaristas deportivos que cabeceó con el corazón, con el alma de todo un país. ¿Quién movió la cabeza de Puyol? ¿Solo, el propio delantero, o con el apoyo de los millones de españoles que corrían con él, que insuflaban al futbolista y a su equipo ánimo en su espíritu, fuerza en sus músculos, precisión en sus movimientos? Adquirimos una fuerza impresionante cuando juntos/as apostamos por metas colectivas.

¿Y si nuestros balones volaran más alto? ¿Y si colocáramos más arriba nuestras aspiraciones, nuestras porterías? Hemos de batirnos también en otros campos, sobre otras alfombras, ante otras redes… ¿Y si el sueño de “la roja” fuera más ancho? ¿Y si ese desbordante caudal de energía colectiva nos siguiera acompañando tras otras metas? ¿Y si la verdadera batalla no fuera contra los de blanco o los de naranja? ¿Y si tuviera más que ver con mejoras globales, con dignificar y elevar la vida en todas sus manifestaciones?

El entusiasmo mantiene vivos a los pueblos, pero un campo de fútbol, por muchas cámaras que se le echen encima, es un espacio muy limitado. La palabra “entusiasmo” viene precisamente de “en-theos”, que significa “lleno de Dios”. Cuando somos “en theos” podemos cumplir imposibles. Vivimos un entusiasmo colectivo que nos ha proporcionado “la roja”, pero dicen que en realidad ese Dios del coraje sin fondo está con nosotros en todos los “choques” que merecen la pena, en todos los desafíos nobles, por difíciles que se manifiesten.

El mundo no cambiará por más balones que se encajen en una u otra portería. Pero todo este “ensayo” del mundial nos ha servido para vivir la experiencia del entusiasmo colectivo. Sudáfrica fue sólo laboratorio. Ahora tocan otros tantos, ahora llegamos a las auténticas finales. Ahora toca gol al hambre, a la explotación, al armamentismo…, cabezazos de muerte a la violencia, a la división, al odio… Ahora toca el “A por ellos” de verdad…, a por la miseria, la enfermedad, el analfabetismo, la degradación de la Tierra… ¿Cuánto mundial aún por jugar? ¿Cuánto gol aún por marcar? No sabemos lo que hará “la roja”, no sabemos lo que ocurrirá el domingo al atardecer, pero todos merecemos un trozo de gloria, el gozo de constatar que nuestro equipo, por nombre Humanidad, también progresa. Todos somos seguidores de ese gran Club de 6.000 millones de socios. Medien o no brillantes cabezazos, todos merecemos alzar una copa de victoria.

La dignidad antecede a la gloria. Todos sin exclusión alguna la meritamos, dignidad de todos los niños de la tierra que bien de mañana cogen cuadernos y libros y marchan hacia una pizarra, la dignidad de todas las mujeres de todas las latitudes por fin respetadas y honradas; de todos trabajadores/as recompensados con justicia en su tajo; la dignidad de todos los hogares con un pan en su mesa; la dignidad de todos los seres, de todos los pueblos por fin considerados, por fin libres… He ahí sólo algunos goles que nos aguardan.

Mantener el ardor colectivo nos permite atender otros retos. El Dios de la vida y el entusiasmo, el Dios de la fuerza y la bondad infinitas, “que los hombres distintos llamamos con distintos nombres” (Lanza de Vasto), siempre está con nosotros, cuando nuestros balones cobran altura y nuestras porterías también se elevan.

Reciclemos pues ese coraje grupal. Vayamos juntos a por otros goles. Vayamos a por una gloria que vista todos los colores, que campe en todas las geografías; una gloria que no se acabe en una orgía de cuestionable gusto en la céntrica fuente de una ciudad eventualmente dichosa; gloria que perdure, gloria eterna de todos los hombres y mujeres de la tierra compartiendo y cooperando, viviendo en auténtica paz, en genuina fraternidad.

Ficción de deporte y cerveza a granel, cuando la realidad permita todo el juego, cuando la explotación y el horror sean derrotados. Mientras tanto, no decaiga la ilusión, no nos abandone el próximo lunes el entusiasmo. ¡Juntos podemos! Ese Dios sin nombre, ese Dios con todos los nombres, afina nuestro tiro ante las mentadas y urgentes porterías. Hay camisetas para todos. Sudemos batallas verdaderas, penaltys que harán historia. Saltemos juntos a la causa común, al campo ineludible, mañana puede ser demasiado tarde.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org
www.portaldorado.com

L'Estatut sentenciat

2010-06-28T21:19:00.003+02:00

Poques vegades em posiciono políticament, ja que sempre he pensat que aquest blog no és tècnicament d'àmbit polític, encara que es podria dir que no es pot desvincular mai l'espiritualitat i la política, tal com diria R. Panniker. Però avui, en aquests moments no puc evitat fer-ne esment, i obviament no en puc ser objectiva ...

El Tribunal Constitucional ha aconseguit dictar sentència sobre l'Estatut, després de quatre anys de deliberacions. La sentència retalla els articles de l'Estatut que fan referència a l'ús preferent del català a les administracions i al poder judicial, i també vincula els símbols nacionals a una "nacionalitat", i no pas a una "nació", encara que Catalunya continuï definida així al preàmbul de l'Estatut.

i ara què hem de fer???

De nit màgica a nit tràgica

2010-06-24T11:48:00.005+02:00

Aquest matí qui més i qui menys ens hem llevat amb un regust amarg de la nit més curta de l'any. El que es preveia una vetlllada i revetlla amb gresca i xirinola, amb focs d'artifici i coca, ha esdevingut per un grup nombrós de joves que volien passar la revetlla a una platja, la nit més negra i dràmatica de la seva vida.

Tot es va iniciar quan un grup de joves van baixar d'un tren de Rodalies i anaven cap a la platja a celebrar la nit de Sant Joan. Ningú sap ben bé perquè però en comptes de passar pel pas reglamentari van decidir travessar la via a peu, morint uns dotze joves i catorze resultant ferits, tres dels quals estant en aquests moments en estat crític en ser atropellats per un tren de llarg recorregut quan travessaven la via.

Mirant aquest matí les noticies no deixaves de veure imatges dantesques. No tant pel que s'estava transmetent via televisió sinó les imatges que anaven formant-se al cap al llarg de les explicacions i declaracions que s'han anat produit. Un drama que des de quarts de dotze de la nit encara ara dura. On l'únic que resta es intentar recopilar els fets i donar suport i consol a uns pares i families d'uns joves, quasibé nens, que per pura inconsciencia van truncar la seva vida. Pèrdues irreparables....

Una nit màgica

2010-06-23T20:28:00.003+02:00

La nit de Sant Joan

Llums, gresca i xerinol·la,
espanta-sogres, piules i cohets,
cel·lebrant l'estiu que comença
la nit de Sant Joan, amb el cor pres.

Gotes de suor que rellisquen
per les galtes vermelles de la calor,
d'un munt de fogueres enceses
que cremen rampoines sense valor.

L'un ha donat una cadira,
la mare, un vell tocador,
el fuster, una taula atrotinada,
i jo, el meu cavallet de cartró.
Les flames s'enlairen a la conquesta
d'un ninot de fusta que, al bell munt,
controla aquella gran batalla,
on bé sap que serà l'últim vençut.

Ja només en queden cendres
i una forta olor de socarrimat
que el vent s'endú, mentre la quitxalla,
dança al voltant d'un general ja cremat.

I l'estiu tot just desperta,
i encara, quan acabi, tots recordaran
l'esperit emocionat i d'alegria,
d'aquella nit, nit de Sant Joan

Autor: Àngels Torres

Dia mundial de l’Esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

2010-06-21T22:51:00.006+02:00

En motiu del Dia Mundial de la malaltia, des de la Fundació Catalana d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELACAT), llencem una CRIDA SOLIDÀRIA amb l’objectiu de donar a conèixer la malaltia i la seva problemàtica a la societat i recaptar fons per l’atenció a les persones afectades.

COM POTS AJUDAR?

• INFORMA’T!!! No restis indiferent a la realitat que t’envolta. Dedica uns minuts a conèixer la malaltia. Mira el PowerPoint adjunt al missatge.
• Ajuda’ns a fer difusió. REENVIA AQUEST MISSATGE A TOTS ELS TEUS CONTACTES!!! Fem una cadena solidària, volem arribar a tothom!!!
• FES-TE COL•LABORADOR. Fes-nos arribar el full de col•laboració que adjuntem a aquest missatge o contacta amb nosaltres per telèfon 937665969, per mail ela@elacat.org o al nostre Facebook.

FULL COLLABORACIÓ.pdf

DIA MUNDIAL DE L'ELA.pps

PER QUÈ?

• Amb la teva aportació contribueixes a millorar la qualitat de vida de les persones afectades d’ELA i de les seves famílies. Des de la fundació els oferim Atenció a Domicili en les àrees de Treball Social, de Teràpia Ocupacional i Psicològica i posem a la seva disposició un Banc de Productes de Suport.
• Reenviant aquest missatge, contribueixes a fer difusió sobre la malaltia i a crear una societat sensibilitzada i compromesa amb les necessitats dels afectats.

ACTES DE DIFUSIÓ PROGRAMATS PEL DIA 21:

• Entrevista a COMRàdio, al programa El dia a la COM, entre les 10:20h i les 10:45h.
• Entrevista al programa Els Matins de TV3 de 11:10h a 11:20h.
• Entrevista a un malalt d’ELA a la contraportada de El Periódico de Catalunya del diumenge 20 de Juny.
http://www.elperiodico.es/ca/noticias/opinio/20100620/susanna-rojas-els-aconsello-tots-que-visquin-present/337729
• Notícia a la web de Catalunya Ràdio.
http://www.catradio.cat/pcatradio3/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=2395

El nostre agraïment especial a David López i Toni Espelta ( grup MADAMME LA ROUGE) per la música del PowerPoint.

Si vols més informació: www.elacat.org (actualment en remodelació, disculpeu les molèsties)
Aquí tens els enllaços d’un parell de reportatges sobre l’ELA:
http://www.rtve.es/noticias/20091026/puedo-pero-aun-puedo-lucha-diaria-enfermo-ela/297351.shtml
http://vimeo.com/4899803

De silencios y Misterio (En apoyo de Joxe Arregi):Koldo Aldai

2010-06-21T20:30:00.003+02:00

En medio del duro invierno ya escribimos a favor de Joxe Arregi, pero la fuerza de su humildad y discreción enterró bajo la nieve nuestras palabras que glosaban su figura entrañable, su actitud valiente. Estalla hoy el verano y en medio de su luz inmensa, de su calor ya generoso, pedimos palabra. No renunciaremos a apoyarle en estos difíciles momentos.

En realidad no sólo deseamos manifestarnos a favor de nuestro amigo franciscano de Aranzazu, deseamos hacerlo también en defensa de las mínimas libertades. Suena extraño, triste en alguna medida, tener que escribir en el siglo XXI, en el corazón de Europa, un alegato por la libertad. Sin embargo, es preciso hacerlo. Ésta se encuentra cercenada, no ya en el ámbito político o cultural, sino en el terreno en el que, se supone, debería haberse consagrado en su más plena expresión, el terreno del espíritu. Crecer en el espíritu, es crecer en libertad. Es inconcebible el desarrollo evolutivo, ya personal, ya colectivo, sin libre albedrío.

Somos uno con Joxe pidiendo la palabra y revelándose serena y razonadamente ante la decisión del conservador obispo de Donostia que le exige silencio o destierro al otro lado del Atlántico. El pensamiento único, tan desplazado en tantos ámbitos de la vida, se acentúa y perpetúa en el ámbito de la Iglesia católica. ¿Cuánto miedo a perder monopolio, poder y privilegios encierra el pensamiento único? Deberían saber sus purpurados defensores que absolutamente nada se puede prolongar en el futuro por esos medios, menos aún el mensaje perenne, excelso, sublime del amor fraterno de Jesús. El futuro no dejará vestigio de procedimientos injustos y arbitrarios, de una fe cerrada e interesada.

¿A qué temen tanto los Munillas y los Roucos? ¿De dónde tanto terror a una fe cristiana renovada, abierta y positivamente fecundada? Difícilmente unas prácticas abusivas e intolerantes se pueden avenir con la “buena nueva” inclusiva, aglutinante, universal de Jesús. El de ellos pareciera semejarse más a ese otro Dios, que también nos ha acompañado a lo largo de toda la historia, en muchas latitudes: el Dios gris de las privilegiadas castas sacerdotales de tantas religiones que en tantas circunstancias se ha querido perpetuar a través de la impostura, el Dios de la amenaza modelado a imagen y semejanza de espurios intereses, el Dios colmado de honores, pero diseñado para servir a muy personales voluntades.

Ha sido el encuentro interreligioso lo que nos ha proporcionado la gracia de conocer a Joxe hace ya seis años. Pocos dudan a estas alturas de que por ahí avanza el futuro: credos que se encuentran, se nutren, se recrean y juntos testimonian fe y esperanza ante el mundo. Pocos dudan que el camino es sumar y no restar, es colaborar y compartir, es unirnos en el supremo respeto de la diversidad, es comunión en la esencia y pluralidad en las formas. El único inconveniente es que esos pocos adictos a la palabra última y la unidad uniformante, aferrados a sus gastados catecismos, prebendas y privilegios, pretenden gobernar la Iglesia. Sin embargo nada pueden los adalides del pensamiento único ante el progreso de la conciencia.

Las palabras de Joxe en su escrito son las nuestras cuando apunta que se diluyen las fronteras entre los de dentro y los de fuera de la Iglesia oficial: “…todos somos buscadores, peregrinos, hermanos, y todos nos movemos, vivimos y somos en el corazón de Dios.” Mientras un nuevo “nosotros” cobra un color, una fuerza incontenible, una amplitud hasta ahora desconocida, el “nosotros” monocolor y caduco, limitado a los adeptos a los dogmas y doctrinas incontestables, trata de eternizarse por la fuerza de la imposición. No hace falta atravesar Gibraltar para toparse con las más rígidas expresiones del fundamentalismo religioso.

Sr. Munilla, Vd. ya se ha revelado en su verdadera faz. Demasiado pronto ha acabado el “paripé” que se montó ante los medios de comunicación, simulando una actitud conciliadora. Cuesta creer que Vds., tal como afirman en la nota emitida por el obispado sobre el caso, vayan a trabajar por la unidad en el seno de la Iglesia, máxime cuando la verdadera Iglesia de Jesús ni siquiera se ciñe al ámbito en el que Vds. pretenden ejercer su férrea autoridad… Hay mucho Jesús más allá del cristianismo católico, más allá de la Conferencia Episcopal y el territorio que tratan de delimitar con destierro y excomulgación.

No sé si Vd. es consciente de hasta qué punto amamos las libertades, Sr. Munilla. No debería yo recordarle que la fraternidad de Jesús jamás puede encarnar si no es en el marco de la más absoluta y exquisita libertad. Vds. construyen un bunker, no una Iglesia, y entre los gruesos muros de sus verdades exclusivas, sobre la dura losa de las pautas incuestionables no puede florecer la fértil comunión, la gloria, cada día renovada, del ancho y colorido Reino de Dios.

La libertad es la esencia de nuestra dignidad y la dignidad es el regalo supremo e irrenunciable de la presencia de Dios en nosotros. Sr. Munilla, Vd. no tiene ningún derecho a cercenar las libertades que Dios ha dado a los católicos guipuzcoanos, menos aún en el nombre de Jesús. El báculo que le han otorgado no le permite exiliar la disidencia. Integrar al otro, a la otra en su sentir diferente es el verdadero reto de la autoridad de cualquier orden, máxime de quien se atreve a pronunciarse en el santísimo nombre del Ungido.

La nueva, amplia y universal Iglesia fiel al llamado inmortal de Jesús, la nueva y eterna alianza de los hombres y mujeres tocados de fraterno amor, está ya en marcha y Vds. no la pueden, de ninguna de las formas, detener porque desborda su institución, porque ya ha arraigado en lo profundo de millones de corazones de todas las latitudes.

Aquellas letras invernales que por respeto a la voluntad de Joxe no llegamos a difundir, entre otras cosas decían: “Joxe enmudece y a nosotros nos toca escrutar silencios. Sobre todo el silencio de la naturaleza ahora blanca e inmaculada. Esta bendita madre nos dice que todo cambia y evoluciona. Ese libro universal nos susurra que lo que no muta y se adapta, muere…

Sólo sepas que no estás sólo en tu invierno, en tu silencio, amigo, hermano Joxe. Aguardamos la primavera contigo, agazapados en la espesa nieve. En el más frío invierno la naturaleza no calla y nuestra fe no tirita. Preparemos nosotr@s también la primavera de una libertad consagrada, de unos credos reencontrados.”

“Sólo callaré ante el Misterio”, dice Joxe en la carta de respuesta a la imposición de silencio por parte del obispo de la diócesis guipuzcoana. Al igual que nuestro amigo perseguido, sólo callaremos ante el Misterio sublime, indescifrable, que nos deslumbra y nos postra, el Misterio del amor infinito, único capaz de aplacar el arrebato de estas palabras.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

L’escola contra el món:Gregorio Luri

2010-06-19T19:46:00.005+02:00

Darrerament la majoria de posts que he anat publicant se centren en el món de l'Educació, on hi estic molt vinculada. Al ser aquest espai una mica un altaveu de les experiències personals i opinions pròpies no he pogut evitar centrar-me en un aspecte prou important com és el món educatiu i tot el que l'envolta, amb les seves potencialitats i mancances; sobretot després d'aquests darrers mesos en els quals he pogut vivenciar en la meva pròpia personal el millor i el pitjor del Món de l'Educació. Aquesta entrevista me l'ha enviada un amic i crec que és prou interessant, encara que no és d'aquest any, és de fa un parell d'anys, és tant actual com si fos avui:

Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i Premi Extraordinari de Doctorat, va ser professor de Filosofia en la UNED de Barcelona i en l'Escola Superior de Disseny de Sabadell. Coordinador del volum La raó del mite (2000), és autor entre altres textos del procés de Sócrates (1998), Prometeu. Biografies d'un mite (2001) i Guia per a no entendre a Sócrates (2004). Dilluns que ve presenta L'escola contra el món, un llibre que Gregorio Luri es desmarca dels tòpics que al voltant del món de l'educació.

Com emergeix "L'escola contra el món"?
Em vaig haver de jubilar, per qüestions de salut, el 1 de setembre del curs passat. Pocs dies després vaig rebre una carta del "conseller d'*Educació" en la qual em manifestava el seu agraïment "per tota una vida professional dedicada a fer créixer als nostres nois i noies en el pensament, en la reflexió, en l'esperit crític i en la creativitat". Al llegir-la em vaig preguntar com sabia el Senyor "Conseller" que jo no havia estat un inepte. Com podia saber si compartia la seva visió sobre el meu treball? La carta m'anunciava també un regal que vaig recollir de seguida. Va Resultar ser un llibre, titulat L'educació a Catalunya. Salvador Cardús signava l'últim article afirmant que, respecte l'escola, "El malestar es va estenent". Feia falta prendre's això com una imputació? Reflexionant sobre aquests temes va prendre cos el llibre.

En quin moment es troba l'educació avui?
La carta del "Conseller" ens orienta. M'agraeïx que hagi estimulat el creixement del pensament crític, la reflexió i la creativitat dels joves catalans, però no m'explica per quins aquests valors són més importants que, per exemple, la lleialtat, la disciplina i la responsabilitat, ni tampoc perquè no sembla concedir cap importància als continguts que hagi pogut impartir al llarg de la meva vida professional. No sembla importar si els alumnes que han estat sota la meva responsabilitat, quan acaben l'ensenyament obligatori, són capaços de situar el Danubi o Moldàvia en un mapa d'Europa, si estan capacitats per a fer càlculs mentals mínimament complexos o si dominen una mica més que un vocabulari d'estricta subsistència. Aquest desequilibri defineix l'estat actual de la nostra educació amb precisió.

Com ha viscut el pas de l'escola moderna a la *postmoderna?
En l'escola tradicional, amb tots els seus defectes, havia una cosa clara: que "ensenyar" era un verb Transitiu. En l'escola postmoderna, el realment important no sembla ser que cal saber, sinó com fomentar la reflexió, l'esperit crític i la creativitat de l'alumne, amb la qual cosa l'autonomia de l'aprenentatge s'ha imposat a la heteronomía de l'ensenyament. Però no està gens clar que l'autonomia sense orientació pugui conduir a l'adquisició dels coneixements que un jove necessita per a poder cursar els seus estudis universitaris amb una base de competències prou sòlida. La confluència d'una concepció pedagògica basada en la centralidat de l'autonomia del nen amb les ideologies individualistes modernes i el foment creixent del consum ha propiciat l'aparició d'un "clientilisme" pedagògic per part d'unes famílies que entenen que la seva relació amb l'escola és similar a la qual mantenen com clients amb les empreses d'administració de serveis.

Estem en temps de relativisme i escepticisme moral?
Sí, i per tant, de desorientació. Per a ser més lliures hem cregut possible renunciar a la dictadura dels criteris orientadors. Fins i tot es lloa la liquiditat com un principi positiu i se sospita de l'arrelament (i de les conviccions) com una rèmora que ens incapacita per a la constant adaptació a no se sap bé què.

S'ha perdut l'autoritat del mestre o professor?
S'ha convertit en un dels dogmes de la pedagogia (post) moderna la tesi que l'alumne ha de ser el centre de l'activitat pedagògica. És una tesi discutible. En una autèntica relació pedagògica el centre mai està ocupat per l'alumne, sinó per l'autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l'atenció de la classe i d'organitzar la relació de l'alumne amb els continguts d'aprenentatge. Tal és així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d'autoritat, no d'arbitrarietat o de força. L'autoritat docent és la capacitat del mestre per a fer present el coneixement rellevant i facilitar la seva assimilació per part de l'alumne. Si l'escola té conviccions sobre el bo i l'inconvenient, per molt partidari que sigui deixar que el nen s'expressi, no valorarà de la mateixa manera totes les manifestacions de la seva espontaneïtat. Estimularà algunes i en reprimirà altres. Cap mestre digne d'aquest nom permetria la lliure expressió de les capacitats del nen per a la mentida, la hipocresia o la violència. L'autoritat del mestre es troba en el centre sempre que el mestre tingui conviccions. On no hi ha autoritat, normalment el que falta són conviccions.

Què és l'educació de la responsabilitat i de la frustració?
Diu Homer Simpson que "si costa molt fer alguna cosa és que no val la pena fer-lo". Reconec que sóc un fervent seguidor dels "Simpson", però no m'agradaria molt que Homer fos el mestre dels meus fills. Educar a un nen costa molt, i de vegades ens sentim desorientats, però els pares que volen al seu fill no ho abandonen al seva pròpia impulsivitat, perquè en aquest cas seria incapaç de conquistar la postura vertical o de parlar una llengua. Tal vegada una cultura de grapes que s'expressi a crits seria una cultura magnífica, però ara com ara no em veig capaç de renunciar als meus prejudicis a favor de la verticalitat i del llenguatge articulat. Reprimir els capritxos injustificats dels nens no els fa més infeliços. I en canvi la falta de normes i de límits infranquejables els empeny a ser capritxosos i intractables. La incapacitat per a plantar cara a petits conflictes anuncia la incapacitat per a plantar cara a conflictes greus, per la mateixa raó que aplaudir la "trastada" d'un fill mal educat significa reforçar la seva falta d'urbanitat. Tampoc podem pretendre argumentar sempre les nostres decisions o posar a votació totes les normes de la casa. No tot es pot argumentar. Els arguments no els fan ni fred ni calor als xantatgistes emocionals i dictadors amb pantalons curts. La norma estricta i inqüestionable també té molt sentit, especialment quan és respectada de forma exemplar pels mateixos pares. Convèncer a un adolescent pletóric d'energia que no sempre sap el que és millor per a ell, i que de vegades ha de reprimir els seus impulsos i sacrificar la seva satisfacció immediata en interès del seu futur, no és fàcil. Però pretendre fer créixer els fills en un món fictici sense conflictes on la seva ingenuïtat no es vegi exposada a la complexitat de la vida no és una prova de l'amor dels pares, sinó de les seves pors. Em sembla que va ser Beckett qui es va proposar com ideal de vida "fracassar, tornar a fracassar i, després, fracassar millor". Jo no formularia el meu ideal d'aquesta manera, però reconec la meva simpatia pel filòsof Diógenes, que de vegades es passava llargues estones *discursejant amb les estàtues d'Atenes per a "exercitar-se a fracassar". No és que el fracàs em sembli especialment atractiu, però, ja que és un company de viatge, val més aprendre a tenir allí tractes sense moltes gesticulaciones. Els mèrits d'una persona no s'amiden únicament pels seus èxits, sinó també per la seva capacitat d'aixecar-se quan cau. A això em refereixo quan defenso la necessitat d'educar en la frustració.

Quin és el paper de les noves tecnologies en l'educació?
El primer que cal tenir clar és que l'escola ja no està en condicions de decidir si acull o no les noves tecnologies. Les noves tecnologies formen part de la nostra vida quotidiana i han vingut per a quedar-se. L'escola ha d'aprendre, en tot cas, mantenir una relació natural amb elles, el que no és fàcil, per diferents raons. En primer lloc perquè posen eines d'un potencial extraordinari en mans de persones molt diverses. El professor creatiu fa meravelles, mentre que el mancat de creativitat se sent cada vegada més amidat pel potencial tecnològic. En segon lloc perquè els adults hem hagut d'emigrar a un món digital habitat per uns nadius que són els nostres fills. Això implica que de vegades un alumne està més capacitat que el seu mestre per a fer ús de les noves tecnologies. En tercer lloc perquè la immensa (i creixent) quantitat d'informació que les tecnologies de la informació ens fan accessible, ens situa davant la impossibilitat de la selecció crítica dels continguts, pel que o bé ens dediquem a moure'ns a l'atzar (que és el que fan molts internautes) o vam confiar en filtres, és a dir, en institucions serioses que em puguin orientar. En un futur pròxim l'ignorant serà aquell que no pugui confiar en cap expert que li pugui filtrar la informació rellevant. Aquí es troba un repte immens per a l'escola. En quart lloc apareix un element psicològic molt important. Sembla que els joves que han crescut amb les noves tecnologies (els nadius del món digital) han desenvolupat un tipus d'atenció específica, molt oberta, que és capaç d'atendre a diferents experiències hora (veure la tele, parlar pel mòbil, Jugar amb la consola, escoltar música, etc), però tenen moltes dificultats per a mantenir la concentració sostinguda en una única activitat. Com l'eina fonament de l'educació de l'atenció sostinguda és la lectura, el text es presenta cada vegada més com un complement imprescindible del hipertext.

Què s'ha de demanar als alumnes?
Confiança en els pares i els mestres

Què s'ha de demanar als pares?
Confiança en ells mateixos

Què s'ha de demanar als professors?
Exactament el mateix que als pares.

Què trobarà el lector en "'L'escola contra el món"?
La preposició «contra» del títol pot tenir diferents sentits, que són els quals intento posar de manifest en el llibre. L'escola pot posicionar-se contra el món quan ignora la realitat i es mostra incapaç de proporcionar les eines indispensables per a la competició social que hi ha en el carrer; quan educa als alumnes en uns valors que posen en qüestió tant l'esforç com la jerarquia i la selecció, quan hi ha un desacord greu entre el que s'ensenya en les aules i el que la societat demana. Se situa contra el món quan no s'atreveix a aspirar de debò a l'excel·lència i desconfia de la meritocracia; quan viu pendent d'uns discursos que fa temps que han deixat de tenir eco social o quan confon la pedagogia amb una teràpia contra els mals de la vida humana, sense adonar-se que una vida sense frustracions va en contra d'ella mateixa. L'escola es posiciona també contra la seva comunitat quan confon a l'alumne amb un client i el coneixement amb l'entreteniment. Per a complir fidelment la seva missió, és possible que l'escola hagi de navegar sovint contracorrent. No cal deixar-se arrossegar per aquelles psicologies i filosofies que fan de la frivolitat un principi i menysprear el rigor, l'esforç i l'educació del caràcter.

Problemes amb les matemàtiques....

2010-06-18T20:05:00.006+02:00

Per això estem com estem, pures neurones mandroses...

La setmana passada vaig comprar un producte que va costar 158 €. Li vaig donar a la caixera 200 € i vaig buscar a la butxaca 8 € per a evitar rebre més monedes. La caixera va prendre els diners i es va quedar mirant la màquina registradora, aparentment sense saber què fer.

Vaig intentar explicar-li que ella havia de donar-me un bitllet de 50 € de tornada, però ella no es va convèncer i va cridar al gerent perquè l'ajudés. Tenia llàgrimes en els seus ulls mentre que el gerent intentava explicar-li el que ella, aparentment, continuava sense entendre.

Per quina raó us estic explicant això?

Perquè em vaig adonar de l'evolució de l'ensenyament en les matemàtiques des de 1950, que més o menys va anar així:

Ensenyament de matemàtiques en 1950:
Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual a 4/5 del preu de la venda. Quin és el guany?

Ensenyament de matemàtiques en 1970:
Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és igual al 80% del preu de la venda. Quin és el guany?

Ensenyament de matemàtiques en 1980:
Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 % Quin és el guany?

Ensenyament de matemàtiques modernes en 1985:
Un llenyataire canvia un carro "P" de llenya per un conjunt "M" de monedes.
El cardinal del conjunt "M" és igual a 100 €. i cada element val 1 €.
Dibuixa 100 punts grossos que representin els elements del conjunt M. El conjunt "F" de les despeses de producció comprèn 80 punts grossos del conjunt M.
Representa el conjunt F com subconjunt del conjunt M, estudia quin serà la seva unió i la seva intersecció, i dóna resposta a la qüestió següent:
Quin és el cardinal del conjunt "B" dels beneficis?
Dibuixi B amb color vermell.

Ensenyament L O G S E :
Un llenyataire ven un carro de llenya per un import de 100 €. Les despeses de producció s'eleven a 80 €, i el benefici és de 20 €.
Activitat: subratlla la paraula "llenya" i discuteix sobre ella amb el teu company.

Ensenyament de matemàtiques en 1990: Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. Esculli la resposta correcta, que indica el guany:
(20 €) (40 €) (60 €) (80 €) (100 €).

Ensenyament de matemàtiques en 2000:
Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. El guany és de 20€ És correcte? (Si) (No).

Ensenyament de matemàtiques en 2008:
Un tallador de llenya ven un carro de llenya per 100 €. El cost de producció d'aquest carro de llenya és de 80 €. SI sap llegir col·loqui una X en els 20 € que representen el guany.
(20 €) (40 ) (60 €) (80 €) (100 €).

Ensenyament de matemàtica curs 2009/10:
No es preocupin si no saben respondre l'exercici anterior, duran als professors a l'Oficina de Supervisió del Ministeri d'Educació i els exigiran, als professors, repetir la prova en vista de que la pregunta és d'alta dificultat. A més, també poden valer-se, com element de suport, de costelles, llibre o de qualsevol mètode o sistema per a copiar en l'examen sense que per això sigui expulsat d'aquest examen ni suspès, ja que, segons la Universitat de ........., estan en el seu dret.

LA PROPERA REFORMA:
*** L'enunciat serà alguna cosa així: ***
Ebaristo, llaurador i llenyataire, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediari és un *kapitalista insolidari i centralista q sa enrikit amb 100 pabos al bende espekulant un mogolló d llenya».
*Biu al hoest de Madrid esplotan ha els magrevis. Pota als seus fis a una ejcuela de pagament.

Analitza el test, vusca les faltes desintasis, dortografia, de puntuazio, i si no les beu no t traumatisis q no psa na. Ejcriu to, politono o sonitono amb la frase "QUE LLISTO EL *EBARISTO" i envia uns sms als teus colejas komentan els avusos antidemocràtics d Ebaristo i conbocan una manifa expontanea d protesta. Si bas a la manifa sortegessin un buga guapeat. SALU 2.

Una taula de multiplicar divertida i fàcil

2010-06-14T20:52:00.003+02:00

De vegades t'arriben a les mans coses molt curioses, avui n'és una i mai tant ben dit. Parlant de mans, us proposo un truc per memoritzar la taula del nou, és curiosa, divertida i fàcil ... tant sols queda memoritzar-la. Coses d'aquestes hi ha moments que són molt útils amb certs alumnes. Tant sols necessitem dos mans, els deu dits i a entrenar-se!

Per a pensar un minut (23)

2010-06-14T20:39:00.002+02:00

Tot el que una persona rep sense haver treballat per a obtenir-lo, una altra persona haurà d'haver treballat per a això, però sense rebre'l.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l'hi ha llevat a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l'altra meitat està obligada a fer-se càrrec d'elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no val la pena treballar perquè algú els traurà el que han assolit amb el seu esforç, això... estimat meu amic... és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Dr. Adrián Rogers, 1931

Què hauria de ser una escola?

2010-06-13T17:14:00.010+02:00

Aquesta pregunta darrerament me l'he feta molt sovint. Quina és l'escència d'educar. Quin és el motiu que hauria de ser que, unes persones decidissin dedicar-se al món de l'educació.

Al llarg dels anys he sentit comentaris i opinions de tots els estils des dels més recombolescos als més pedagògics. Des de sentir allò de és una carrera fàcil i bon sou, passant pel de vaig a treballar, compleixo i no vull tenir problemes, al de ser copartícep del creixement maduratiu dels infants. Com ja vaig esbossar en un altre post el mestre i educador no es pot limitar a transmetre uns coneixements, sinó fer quelcom més que no es troba en els temaris ni als llibres, però que per desgràcia alguns cops s'oblida enmig de la boira de la rutina.

I dia a dia anem fent, alguns cops seguint un camí que no ens agrada però que per inseguretat, por o altres fantasmes, no ens atrevim a replantejar que volem, que desitgem de cor, quins projectes meravellosos volem crear pels nens i nenes que tenim al nostre costat; en quin món fantàstic volem viatjar i guiar a uns petits aventurers en el camí de la saviesa. Altres, però, tranquem rutines i sortim del camí previst i ens endinsem al risc de mostrar altres camins, creant nous somnis, noves realitats, per en definitiva mostra un nou horitzó que serà possible amb els altres. Sols no arribariem enlloc. Per això us vull mostrar un pps que crec que condensa tot el que vull dir (cliqueu):2156_EDUCACIO_2009_min.pps

Ara tancant un curs, si més no gens avorrit, vull dedicar aquest post als creadors de somnis, els que volen mostrar els camins de l'autèntica aventura, però sobretot el vull dedicar a una persona excepcional i una gran professional de l'educació, companya al llarg d'un curs on hem compartit alegries, esperances i tristeses, on mai hem deixat de ser unes bones professionals; però per allò tant gris i conegut com és la por, ha pagat el preu més alt que ningú es pugui imaginar, tant sols per desitjar mostrar el camí de l'aventura.

Gràcies per ser una de les més bones professionals que he conegut, per ser una bona mediadora, una molt bona companya i amiga. Gràcies Mercè!

Una mirada a la pobresa

2010-06-12T11:50:00.008+02:00

Ahir em va arribar a les mans un document crec que prou interessant. Una mirada a la pobresa (Cors que hi veuen... i actuen en conseqüència.) Un llibre de Càritas Diocesana de Barcelona i Cristianisme i Justícia.

El 2009 va ser un any en què s’incrementaren les demandes d’atenció, i això ho van notar totes les entitats que treballen en intervenció social.
Els nous pobres són persones a les qualsfa cinc o sis anys els anaven bé les coses, però ara, un o els dos sustentadors s’han quedat a l’atur, i això ha provocat que no hagin pogut afrontar els imprevistos.
Malauradament, la cultura del mínim esforç ha estat massa estesa. Així, moltes vegades no feia falta estudiar per a trobar feina i no calia estalviar
per a accedir als béns de consum, ja que tot es podia finançar. D’aquesta manera, hem construït el nostre present sobre la base del deute. I en època de crisi això ha provocat encara més vulnerabilitat.
Entre aquests nous pobres distingim dos grups:
En primer lloc, els treballadors per compte aliè, com, per exemple, famílies formades per un matrimoni amb dos otres fills, en què pare i mare treballaven: ell ho feia en el sector de la construcció i ella, en el servei domèstic. Primer és ell qui es queda sense feina i després ella, sobretot després de l’estiu del 2008. Aquest és el cas de tantes persones amb ingressos d’entre 1.500 i 1.800 euros mensuals que han de demanar aliments per a poder fer front als pagaments mensuals de la hipoteca. No estan en situació de pobresa, però sí en una situació de risc si no resolen aviat els seus problemes hipotecaris.

En segon lloc hi ha els autònoms. Només citarem un exemple com tant d’altres que podríem posar: Fa cosa d’unes setmanes, sortint de les oficines de Càritas a Barcelona,a última hora de la tarda, en el moment d’obrir la porta, va sonar el timbre. Era una parella formada per una dona d’ètnia gitana i un paio; ell,resignat; ella, desolada. Plorant. Ell va dir: «Fa quatre dies que estem sense menjar. Ajudin-nos, si els plau; donin-nos un cop de mà». Se’ls va acompanyar a buscar una pensió.
Mentre anaven caminant, van deixar de parlar del problema –és el que sol passar– per a passar a parlar de les causes de la seva situació. Es tractava d’una parella de Saragossa que regentava un bar. Tots dos eren autònoms i van cotitzar com a tals durant vuit anys. El 2007 la situació va anar empitjorant progressivament.
El 2009 no van poder afrontar les despeses fixes del bar ni les del lloguer de l’habitatge. Van dir que l’única cosa que volien era treballar. «Només volem treballar», anaven repetint. Després de mesos d’infructuosa recerca de treball a Saragossa, van decidir anar a treballar a la verema i es traslladaren a la zona del Penedès. Després de dies de caminar de població en població, l’única cosa que els oferiren els serveis socials de diverses poblacions fou un bitllet de tren a Barcelona i un entrepà. A la fi, sí, van venir a Barcelona sense treballar a la verema. A Barcelona han anat d’un servei social a un altre i sempre passa el mateix, segons ella: «No estem empadronats i no ens poden atendre».

Aquest és tant sols un petit fragment d'un món en crisi. Si voleu llegir-ne més Cliqueu aquí:

Mestres... o educadors

2010-06-10T00:05:00.005+02:00

FET REAL I EXEMPLE EDUCACIONAL D'UNA DIRECTORA INTEL·LIGENT :

En un institut d'educació secundària de Granada, les alumnes havien adquirit el mal costum de besar els miralls per a imprimir-los amb les marques dels seus llapis de llavis.

Tots els matins, els miralls dels banys de les dones estaven plens de "petons" acolorits. La directora va publicar un comunicat, demanant a totes les alumnes que s'abstinguessin d'imprimir petons en els miralls perquè recarregaven el treball del personal de neteja.

Com si res. Els miralls seguien apareixent plens de marques de barres de llavis.

Al final, la directora va ajuntar a la major quantitat d'alumnes que van poder entrar al mateix temps al bany de dones, i els va explicar que volia mostrar-los el difícil que era per al personal de neteja eliminar aquestes marques tots els dies. Li va demanar a la senyora de la neteja que procedís amb la tasca.

La dona de la neteja va agafar un drap sec, i en lloc d'usar un producte neteja-vidres, el va mullar diverses vegades en un vàter, el va escórrer i va procedir a treure les marques una per una. Cada poc tornava a mullar el drap en altre vàter, ho retorçava allí mateix i seguia netejant fins que tots els miralls van quedar totalment brillants.

Mai més van aparèixer mes marques de llavis en els miralls del centre de secundaria.

Hi ha "Mestres" i hi ha "Educadors".
La tasca del mestre/a no és tan sols de transmetre coneixements, sinó més aviat la de formar a persones que en el futur, no gaire llunyà, seran la societat del futur. Tan de bo tots els "professionals" del món de l'Educació en fossin més conscients....

Rainy Night

2010-06-09T00:12:00.004+02:00

Aviat farà quasibé un mes que es va portar a terme una trobada molt especial. Un sopar on "les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se..." en aquell post de La Pau és la gran Victòria.

Després d'aquella nit s'han esdevingut mil i un somnis i canvis, potser petits i fins i tot minúsculs però que amb el temps segurament esdevindran molt importants. Avui, voldria fer un petit homenatge, o si més no, un regalet a tots els utòpics, als que viuen i sommien amb un món millor, als incorformistes, als que obren portes o finestres per seguir endavant..., en definitiva a tots vosaltres. Fruit d'aquell vespre enmig de la pluja es va crear una melodia, una peça musical per violí on com si es tractés d'un perfum, està concentrada tota una nit, una vida.

Sense més preàmbuls us deixo amb "Rainy Night" o "Nit plujosa" composada i interpretada per un bon amic des de la infància, Jordi Marquillas. Espero que us agradi!

Concurs d'enigmes (16)

2010-06-05T20:02:00.005+02:00

Ara ja fa molt de temps que no publicava enigmes! a veure si ens podem posar al dia....
Un amic meu m'ha enviat un enigme ben real a veure si trobem la solució.

Un enigma de bermuts:

Erem quatre amics, em pres unes begudes i unes olivetes, i ens ha costat 18 €
Com que erem quatre, cadascú a posat 6 €, o sigui que hem pagat 24 €
El cambrer, ens ha tornat el canvi, o sigui 6 € hem decidit repartir-nos el canvi, un euro per cadascú i deixar-ne dos de propina....
Ara bé el meu dubte, si jo havia pagat 6 € i me n'han tornat 1. vol dir que jo he pagat 5 € i el mateix val per la resta, per tant vol dir que en total hem pagat 20 € més dos de propina que hem donat....

ens surt 22 € !!!!!

On estan els euros que ens falten ?

Gràcies Miquel

Animeu-vos!!!!!!! envieu les vostres respostes (com a comentari). La solució es publicarà d'aquí 15 dies amb el següent enigma. Perdoneu el retard d'aquest darrer enigma!!!!!!

Càritas va atendre 51.372 persones l’any 2009 i de gener a maig de 2010 ja n’ha atès 40.000

2010-06-03T22:44:00.005+02:00

Augmenten les famílies que havien vingut fa uns anys i que han de tornar a Càritas

Aquest matí, Càritas ha presentat en roda de premsa la Memòria 2009 i les dades de gener a maig de 2010. Les dades de Càritas són un reflex de la realitat social que Càritas detecta en els territoris de les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa. Però el director de Càritas, Jordi Roglá, ha volgut remarcar que la realitat que Càritas troba en el seu fer diari està canviant. A pitjor. “Hem passat de la demanda de feina i feina, a la de feina i d’ajuda per poder atendre les necessitats més bàsiques (alimentació, lloguer, subministraments). I ara, hem d’afegir un nou factor que ens inquieta: la desesperança que veiem en les persones ateses”.

La responsable de Programes, Serveis i Gestió Social, Mercè Darnell, ha estat qui ha presentat la Memòria de Càritas 2009 i les dades dels primers mesos de 2010. Mercè Darnell ha remarcat especialment els problemes que s’amaguen darrera d’aquestes xifres. A nivell personal: patiment emocional, ansietat, depressió, aïllament, desvinculació social, manca d’expectatives de futur... S’agreugen les malalties orgàniques i la salut mental es deteriora. A nivell familiar: Conflictes de parella i trencaments familiars, problemes amb els fills, dependència dels serveis socials, deutes, mobilitat geogràfica... A nivell social: en el col·lectiu de persones estrangeres, no poder optar a l’autorització de residència i treball per manca d’oferta laboral, problemes d’empadronament. Conflicte social, ruptura de la cohesió i de la convivència: augmenta la petita delinqüència, se’n culpa els estrangers i creix la xenofòbia.

Roda de premsa de Càritas. Per llegir tot el document: Càritas Diocesana de Barcelona

Anar més enllà del Aquí i Ara

2010-06-01T20:37:00.006+02:00

Sembla que el creixement personal demana més i més .... en certa manera, tal com ja s'ha fet esment en altres posts, quan estem inmersos en un periode de crisi és "per poder pendre autèntiques desicions, en definitiva, pendre partit, implicant-nos amb els esdeveniments que ens envolten i apendre ". Molts cops en aquests moments ens revoltem i ens veiem sumergits en una mena de terrabastall emocional.

Enmig doncs d'aquesta situació quan estem convençuts que la nostra actuació és la més noble, altruista i sense cap mena d'egocentrisme perquè al cap i a la fi el que fem, o on incidim, estem convençuts que és per un Bé als altres, a la comunitat... sense cap mena de privilegi personal, caiem a la trampa mental , la il·lusió, de petendre modificar el comportament del demés, en el fons, de voler fer que el món sigui com un vol.

Quan sense adonar-nos caiem en aquest cercle, el camí es fa dur perquè de cop et trobes lluitant amb forces o circumstàncies que obviament no es controlen i cada cop es poden fer més fortes en la mesura que tu t'hi enfrontes amb més incistència. El procés es torna infinit...

Avui però, una persona, amiga i companya enmig d'una conversa m'ha deixat anar una paraula "Ho'oponopono", la veritat, no l'havia sentit mai. Ho'oponopono, però, avui m'ha fet tornar a resituar-me i a recordar-me coses que de vegades guardem al calaix, perquè creiem que tenim, en algun moment, batalles més importants a guanyar.

Ho'oponopono és un mètode antic de sanació hawaià posat al dia pel Dr. Ihaleakala Hew Len, que ens ensenya a deixar marxar els bloquejos i problemes que causen desequilibri en nosaltres mateixos. El seu objectiu és portar pau i equilibri d'una manera simple i efectiva, mitjançant la neteja mental i física i a través d'un procés de penediment, perdó i transmutació. Ho'oponopono pot ser usat per totes les persones independentment de la seva edat i cultura. HO'O significa CAUSA en hawaià i PONOPONO significa PERFECCIÓ. Per tant HO'OPONOPONO significa , "corregir un error" o "rectificar un error."

El Hoo-Ponopono és un procés de prendre la responsabilitat de la teva vida, de contrición, penediment, de demanar perdó i transmutación i consisteix a realitzar una petició a l'energia de l'Amor Universal i Incondicional per a cancel·lar i reemplaçar les energies tòxiques que puguin trobar-se en un mateix. L'Amor efectua aquest procés fluint a través de la Ment Espiritual o Supra-consciència i continua el seu flux a través de la Ment Conscient, alliberant-la de l'excessiva racionalització per a finalitzar en la Ment Emocional o Subconscient, on anul·la tots els pensaments que tinguin emocions tòxiques, reemplaçant-los amb Amor incondicional.

A través d'aquesta tècnica, tenim la capacitat de fer el correcte al nostre propi Ésser, de tornar a l'estat de perfecció original, on no existia divisió o dualitat en nosaltres, de col·locar novament la nostra pàgina vivencial en blanc..., on no existeixen idees preconcebudes i regna un perfecte estat de pau.

És allò tant conegut i sabut que la força de l'Amor i el Perdó pot canviar al Món. .... Allò que un dia vaig escriure de "La Pau és la gran Victòria"... però que molts cops per lluites malenteses o per pors, molts cops deixem una mica de banda i ens deixem enredar enmig del fum del dolor, el no-diàleg, els silencis, pensaments, motxilles emocionals i altres varis que tant sols posant-hi una mica de Llum i Pau no tindríen cap força.

Aleshores és quan realment canvien les coses.... canvies tu

Gràcies Anna per recordar-m'ho! :)

L'error de la nostra època consisteix en que els seus homes no volen ser útils sinó importants

2010-05-29T18:05:00.009+02:00

La Vida molts cops ens posa en situacions de crisi per poder pendre autèntiques desicions, en definitiva, pendre partit, implicant-nos amb els esdeveniments que ens envolten i apendre. El més curiós de tot, és que, pel que he observat aquests darrers mesos , desgràciadament, molts cops tenim més ganes de passar desapercebuts, no mullar-nos, que no implicar-nos en una causa justa. Preferim veure la situació a distància i quan van maldades desapereixen com fum.

Pels pocs, que surten en defensa de les injusticies per contra, molts cops són assenyalats com alteradors i acusats injustament pels qui tenen més poder, per a qui en definitiva, estan permetent situacions no molt adequades; però resulta que s'accepten aquestes irregularitats per uns simples amiguismes i interessos varis; l'error de la nostra època consisteix en que els seus homes no volen ser útils sinó importants, com ja va advertir fa uns quants anys Sir Winston Churchill. Per a aquesta importància, per mantenir-se en el seu valuós pedestal, es poden fer mans i mànigues per targiversar fets, situacions, arribant a negar el que sigui encara que als ulls de la veritat sigui inneglable.

Davant d'aquesta situació, que molts cops és més quotidiana del que ens pensem, el primer impuls és rendir-se, però no sempre és el més adequat. No cal lluitar en contra res simplement és actuar amb coherència amb els propis principis i no permetre que la por i la inseguretat dels altres ens facin dubtar ni defallir. La Veritat us farà lliures! per molt difícil que ens ho posin.

Dedicat a totes aquelles persones que en un moment o altre han actuat per una causa justa sense defallir encara que el camí sigui llarg, boirós i un pèl enravessat!

Explica una antiga llegenda, que en l'Edat Mitja, un home molt virtuós va ser injustament acusat d'haver assassinat una dona. En realitat, el verdader autor era una persona molt influent del regne i per això, des del primer moment van buscar un "cap de turc" per encobrir el verdader culpable.

L'home va ser portat a judici, ja coneixent que tindria escasses o cap oportunitat d'escapar al terrible veredicte: LA FORCA!

El Jutge, també còmplice, es va cuidar de donar tot l'aspecte d'un judici just i per aquesta raó li va dir a l'acusat:

"Coneixent la teva fama d'home just i devot del Senyor, deixarem a les mans d'Él la teu destí. Escriurem a dos papers separats les paraules culpable i innocent. Teu escolliràs un d'ells i serà la mà de Déu la que decideixi la teu destí"

Sens dubte, el funcionari corrupte havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: "CULPABLE" i la pobra víctima, encara sense conèixer els detalls, es va adonar que el sistema proposat era una trampa. No hi havia escapatòria. El Jutge va comminar l'home a prendre un dels papers doblegats.

Aquest va inspirar profundament, va quedar a silenci uns quants segons amb els ulls tancats pensant, i quan la sala començava ja a impacientar-se, va obrir els ulls i amb un estrany somriure, va escollir i va agafar un dels papers i portant-lo a la seva boca, el va engollir ràpidament.

Sorpresos i indignats els presents, li van retreure iradament.

Però... què va fer?... I ara?... Com sabrem el veredicte?

"És molt senzill" va respondre l'acusat, "És qüestió de llegir el paper que queda i sabrem que deia el que jo vaig escollir"

Amb disgusts mal dissimulats, van haver d'alliberar l'acusat, i mai no van tornar a molestar-lo.

Per més difícil que se'ns presenti una situació, mai no deixem de buscar la sortida ni de lluitar fins a l'últim moment.

SIGUES CREATIU!!! QUAN TOT SEMBLI PERDUT, USA LA IMAGINACIÓ.

En els moments de crisis: "Només la imaginació és més important que el coneixement": Albert Einstein

Un fanàtic és algú que no pot canviar d'opinió i no vol canviar de tema
L'error de la nostra època consisteix en què seus homes no volen ser útils sinó importants
Les actituds són més importants que les aptituds".
Tu crees el teu propi univers durant el camí"
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat,un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat".
Una bona conversa ha d'esgotar el tema, no als interlocutors
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es requereix per asseure's i escoltar".
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i
finalment no diu res

En vaig passar més de la meitat de la meva vida preocupant-me
per coses que mai no anaven a ocórrer".
Mai en el camp dels conflictes humans, tants no li'n van deure tant, tan pocs."
L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se
Personalment sempre estic disposat a aprendre, encara que no sempre m'agrada que em donin lliçons

SIR WINSTON CHURCHILL
Primer Ministre d'Anglaterra
Premi Nobel de Literatura 1953

Un món sense queixes

2010-05-23T13:23:00.005+02:00

Quan algú per les raons que sigui, es troba inmers en un periode on gran part el seu entorn sembla impregnat per dolor, crítiques i negativisme, solament hi ha dos opcions, o es cau en un espiral de destrucció o et remontes canviant la prespectiva de les coses positivant-les. No és fàcil però és la única sortida per poder canviar el nostre entorn. Aquí hi ha un exemple de com canviar la Vida en vint-i-un dies, al cap i a la fi per ésser millors persones.

Si alguna cosa no t'agrada, canvia'l.
Si no pots fer-ho, canvia la teva actitud.
No et queixis.
CANVIA LA FORMA DE VEURE LES COSES, I LES COSES CANVIARAN DE FORMA.

El Juliol del 2006 Will Bowen va proposar a la seva comunitat "El repte dels 21 dies" per tal d'ajudar a eliminar qualsevol rastre de queixa o lament i les seves nocives conseqüències per a l'individu.
La seva proposta va ser molt simple: "Et col·loques un braçalet morat amb la llegenda UN MÓN SENSE QUEIXES i el mantens durant 21 dies sense emetre cap tipus de queixa o crítica"; així sigui "em fa mal el cap" o "res no m'està sortint bé".

Si durant aquest període emets algun lament, has de canviar el braçalet de canell i tornar a començar a comptar els dies. La majoria dels participants va aconseguir superar aquest repte, però els va prendre un mínim de 5 mesos, un temps que evidencia la presència de la cultura de la queixa en les nostres vides.

Un repte que canviarà la teva vida i la de teus semblants

Ara t'estem proposant assumir aquest repte de 21 dies sense queixes, sense crítiques i sense xafarderies... si ho aconsegueixes, hauràs fet de la teva vida un paradís sense malalties. Tindràs millor ànim, menys dolors, relacions més favorables, major autoestima, etc. Serás una persona més feliç i harmoniosa. Creus que pots acceptar el repte?

Sis milions de persones ja ho han aconseguit des de 2006 quan Will Bowen va llançar aquesta campanya en EUA. Cada dia se sumen més persones per aconseguir un món millor. Moltes persones deien que no es queixaven massa, però amb l'exercici es van adonar que ho feien unes 20 vegades en mitjana al dia.

Queixar-nos s'ha convertit en una Pandèmia
Has notat que sempre hi ha una cosa de què queixar-se? El clima, el trànsit, la inseguretat als carrers, les mentides dels polítics, la salut, els diners que no assoleix, ... L'únic que guanyem amb la QUEIXA és sentir-nos pitjor.

"Quan critiquem, ens queixem o jutgem, estem emetent una energia discordant. Aquesta energia, per la Llei d'Atracció, ens serà tornada però multiplicada. Això alimenta allò de què ens queixem i ho fem més gran".

Amb la queixa et connectes amb camps de baixa energia que et debiliten, et fan vulnerable a malalties, conflictes socials i manques. Al contrari si parles de GRATITUD et connectes a camps d'ALTA energia, en els nivells on es desenvolupa el poder personal.

La nostra proposta és simple
ABANDONES LA QUEIXA I, T'OMPLES DE GRATITUD.
... així que mantén una observació especial dels teus pensaments i paraules i cada vegada que et descobreixis queixant-te, expressa un agraïment a la vida, al feina, a la salut... o a qualsevol cosa que puguis agrair de cor... sempre tindràs alguna cosa per agrair. Cada vegada que emetis una queixa hauràs de tornar a començar el compte dels dies des d'un.

Pensar una queixa o crítica i no la dic, També compte?
Per sort NO. Només les paraules que surten de la teva boca són les que compten en aquest cas.
Qui ho han aconseguit reconeixen que no és per a res fàcil, però després de les tres setmanes, o més, que tardes en aconseguir la meta, deixes inclusivament de criticar amb la ment.

Endavant!... accepta el repte... demostra't que SI pots, i viu la GRATITUD com una experiència que es "sent"... i ascendeix un major nivell de consciència i despertar, on el panorama de la vida serà més ampli i amable amb tu.

No fa falta que et posis un braçalet morat, utilitza una pedra a la butxaca o una cosa senzilla. L'important és aprendre a adonar-nos que de vegades ens queixem. No ha que donar-li força a això, simplement canvia el braçalet de braç i JA. L'important és adonar-nos, no culpar-nos. I a començar de nou fins a arribar als 21 dies.
Per què 21 dies?
Els científics diuen que agafar 21 dies crear un hàbit. Ens prendrà 21 dies deixar l'hàbit de la queixa i formar el nou habit de la GRATITUD.

Només un acudit?

2010-05-22T21:32:00.003+02:00

Per a pensar un minut (22)

2010-05-22T13:56:00.008+02:00

A les portes d'una nova Pasqua un testimoni colpidor de quelcom ben real i callat a la nostra "desenvolupada, superior, culta, i democratica" societat. Aquests fets passaven un setze de febrer del 2010 a Tànger, però podria ser qualsevol dia a qualsevol lloc....

Imagina que vas donar a llum el diumenge passat en un hospital públic marroquí. Un nen preciós.
Imagina que et van donar l'alta l'endemà, dilluns.
Imagina que vas tornar a casa, cansada, sagnant del postpart, amb dolors encara a un úter que lluita per tornar al seu lloc.
Imagina que a casa t'està esperant la teva nena de dos anys i dos mesos i la teva parella.
Imagina que aquest matí mentre banyaves el bebè vas començar a veure que li costava respirar.
Imagina que vas córrer a l'hospital públic marroquí.
Imagina que et van dir que no podien atendre't.
Imagina que vas ser dues vegades.
Imagina que la tercera vegada el teu bebè va deixar de respirar gairebé a la porta de l'hospital.
Imagina que vas demanar auxili pel teu bebè mort.
Imagina que se'l van emportar a la morgue de l'hospital.
Imagina que a tu, a la teva nena de dos anys i dos mesos i a la teva parella us van portar a comissaria.

Ara imagina't retorçant-te de dolor a les entranyes, el dolor agre de la mort del teu fill, el dolor d'un úter que et recorda de nou parida, el dolor d'una llet que puja als teus pits durs com a pedres. Però imagina't NEGRA, imagina't AFRICANA, imagina't POBRE, imagina't SENSE PAPERS.

Estàs asseguda, encorbada sobre el teu ventre en aquell brut despatx de policies que van i vénen i et parlen a una llengua que no entens. Allà et miro i intento traduir-te les preguntes que em semblen estúpides, cruels i inhumanes.

Volen saber què feu en el seu regne, com heu entrat i quant temps porteu aquí. Volen saber com us dieu, com es diuen els vostres pares i perquè heu vingut.
La teva parella crida i demana pietat. Sap que totes les preguntes van dirigides a justificar una deportació al desert. La teva parella crida i et tranquil·litza dient-te "honey".
La teva nena somriu, juga amb la seva gorra i canta "haleluya".

La policia busca un intèrpret d'àrab a anglès per fer l'informe i emportar-vos Tribunal.
Em dius que si et deporten al desert i allà et violen no creus que aguantaràs el dolor, que encara estàs de nou parida.
Un policia se m'apropa i em pregunta: Per què feu això? Per plaer? Aquest amable policia crida "això" a acompanyar a uns pares sumits en el dolor, a comprar alguna cosa de menjar per a una nena que porta sense provar tot el dia bocada i a intentar portar una mica d'humanitat o almenys de bon tracte a aquesta punyetera comissaria.

Llavors li miro, m'horroritza la seva fredor, i li contesto, ho fem per amor. Veig en ell aquests éssers que mengen, caguen i fan de policia per poder continuar menjant i cagant. Sento llàstima.
Detenen la teva parella a comissaria i em diuen que com a cas humanitari et deixen dormir a casa. Demà has de passar el Tribunal al costat del teu marit.

T'enfonses. És la primera vegada que et veig redreçar aquest ventre que et fa mal. Crides i plores fins que un policia et mana callar.
No ho suporto, em pot l'escena i li demano si us plau que entengui que el teu fill ha mort avui, que estàs de nou parida, que et fan mal les entranyes.
Em respon amb menyspreu que en aquest regne hi ha unes lleis, que aquí es fa el que diu el procurador del rei i que tu ets una NEGRA CLANDESTINA.
Demà anirem al Tribunal, demà un home d'aquest regne decidirà si et tiren a tu i a la teva nena al desert de matinada. A partir d'allà la sort decidirà si seràs violada, si la teva filla serà raptada o per què no violada també.

Imagina't que tot això t'ha passat avui.
Imagina't que a totes ens dolen les seves entranyes.
Imagina't que a totes ens dolen les nostres entranyes».

La felicitat consisteix en poder unir el principi amb el fi

2010-05-20T23:26:00.009+02:00

ELS GLOBUS DE COLOR

Les atraccions de la fira ja s'havien instal•lat en les afores de la ciutat, i feien les delícies de tots els que la visitaven. Tots hi passaven una divertida i agradable estona pujant a les atraccions i visitant les diferents barraques.

Un nen de color també hi va anar de visita, i quan ja se n'anava es va quedar mirant com un venedor de globus feia propaganda de la seva mercaderia. En un moment donat, el venedor de globus va deixar-ne anar un de color vermell, que va pujar cel amunt i que va ser el centre de les mirades de molts nois i noies. Després en va deixar anar un altre de color groc; uns segons més tard, un de color blau, i, finalment, un de color blanc. Tots s'enfilaven cap al cel, fins que desapareixien de la vista.

Però el noi negre no deixava de mirar un globus de color negre que el venedor tenia agafat i que no deixava anar en cap moment. Al final el noi es va decidir a preguntar-li:
-Senyor, si deixés anar el globus negre, pujaria tan amunt com els altres?

El venedor, que feia estona que també mirava el noi, li va somriure amb comprensió, i va deixar anar el cordill del globus negre. Mentre el globus s'elevava fins al cel, el venedor va dir al noi:

-Veus com puja? No és el color el que fa pujar els globus, fill meu, sinó el que porten a dins.

En les persones l'important tampoc no és la seva aparença externa, sinó el seu cor, el seu món interior (les idees, els sentiments, la forma de pensar...) Si l'interior de la persona té un bon fonament, les seves obres seran positives, i això és l'important. Si en nosaltres només treballem els aspectes externs, les aparences, aleshores la nostra persona no tindrà consistència. És com un globus molt bonic, amb molts colors per fora, però que no pot elevar-se perquè no té gas a dins.
Autor:desconegut

Avui fa just una setmana hi va haver quelcom que a la Vida d'un grup de persones va canviar en una nit plujosa. Una nit on tot semblava trasmutar-se d'invisible a visible en un instant. Però, almenys per una utòpica com jo, aquest procés tan sols feia els primers passos tintinejant en les boiroses albades i al cap d'un parell de dies el procés de retrobament es tornava a iniciar per una nova etapa. Nous moments , nous espais noves vivències de creixement que creiem en l'oblit del temps.

I enmig d'aquest espai sense temps on els records es retroben, on els somriures surgeixen entre el passat i el present que vivim, vàrem retrobar la memòria i l'amistat perduda que es tenia guardada al fons d'un bagul.

Al final de tantes hores a la vora de la mar, al port, enmig del sol i la pluja, amb converses algun cop superflues altres molt més profundes, vàrem reconstruir el nostre passat, adonant-nos que érem molt afortunats de compartir aquells instants.

Després, ja en la quietud de la nit, va fer-me'n conscient del molt afortunada que he estat al llarg de la meva vida. Perquè sense cap mena d'intenció de recerca la vida m'ha fet retrobar records preciosos i persones de gran valua que potser discretament, han anat fent els seus passos.

Quan aprens a estimar, et fas més fort, oblides... i la resta... no té importància.

Dedicat a la Gemma, la Helena, el Carles...

Son memoria, no huesos: Koldo Aldai

2010-05-20T00:36:00.002+02:00

Poco perdemos bajo tierra. Prima despejar futuros, no tanto escarbar suelos, recomponer osamentas. No hay nadie en esas fosas. Son al fin y al cabo almas que vuelan libres. No hay latido en las cunetas. Nunca lo ha habido, pero sí hay recuerdo indeleble, inmortal memoria. ¿Cómo no va a haber memoria de quienes lucharon y murieron por la justicia y la libertad?

Los represaliados políticos del franquismo no están en las fosas, pero los familiares que reclaman los huesos, tienen todo el derecho a ellos. Garzón no debería abandonar su despacho en la Audiencia. Aunque sólo fuera para atender a quienes buscan los restos en la materia de sus padres y abuelos y cargan con un dolor antiguo. El juez estrella debería poder seguir ejerciendo en pro de causas justas.

Sin memoria poco somos. En la civilización del mínimo esfuerzo, conviene recordar que lo que vivimos y disfrutamos no ha sido gratis. Memoria es reconocimiento y agradecimiento, pero no equivale a resentimiento. ¿A dónde vamos con tan cargado veneno? Recordar y no odiar es sano ejercicio en el que debemos emplearnos. Observar el pasado y no quedarse atrapado en sus frentes, en sus trincheras, he ahí el necesario desafío.

Con el resentimiento no hacemos nada. Daña el presente y bloquea el futuro, pero memoria sí. ¿Cómo olvidar a tantos y tantas que cayeron en tan oscura noche? Alto es el precio de lo que hoy gozamos. Conviene que ese precio se estampe en la piedra, se comente en las aulas. ¿Cómo valorarán las generaciones del futuro la democracia y las conquistas sociales, si no llegan a saber que hubo valientes hombres y mujeres que en la II República, en la guerra y en el franquismo dieron su vida por ello?

Lo triste sería el olvido. Viven, pero no les buscaremos bajo tierra. Son “viento de libertad”, son honor colectivo. Son conquistas que les pertenecen, son deuda que no olvidamos. Son ejemplo. No son huesos, no son motivo de división, ni de odio. Son pasado glorioso, son espejo en el que mirarnos, sobre todo aquell@s de ideales puros, aquellos que nunca fueron cegados por el odio, aquellos que salieron a la batalla sin otra opción para defender la vida y el nuevo orden republicano pacífica y democráticamente conquistado. No hay que abrir heridas, ni agitar los fantasmas del pasado. Sólo agitamos el espectro de un presente olvidadizo. Sólo se puede valorar lo que ahora disfrutamos tomando conciencia del “esfuerzo, sangre, dolor y lágrimas” que costó conseguirlo.

Hay un viento suave, discreto que aún agita por dentro la tricolor. Muchos seres generosos murieron por los ideales que encarna, pero no la blandiremos ya por la calle. La reconciliación exige sus renuncias. El presente sus desapegos. Hay soldados que llevan paz y solidaridad en tierras lejanas y blanden la rojigualda. Paradojas de una historia que se mofa también un poco de nosotros, para mostrarnos la lección de la transitoriedad, de la impermanencia de cuanto acontece.

Aún nos viaja hacia atrás la enseña republicana, cuando los ideales exigían la más absoluta entrega y sacrificio. Nada de la tacañería de nuestros días a la hora de hacer pequeños gestos en favor de lo colectivo. Cuando no somos capaces de prescindir del 5% de lo que ganamos en aras del bien común, para salir de esta situación crítica en la que nos encontramos, conviene saber de quienes todo lo dieron por nuestro progreso político y social. Por supuesto que cinturas más anchas reclaman previo y proporcional apretón, pero es también llegada la hora de comenzar a ejercitarnos en más amplias responsabilidades.

Algo despierta aún la tricolor por dentro, pero no la exhibiremos, simplemente porque ya no debemos creer en ninguna bandera, más bien debemos creer en todas las banderas juntas. La tuya, la mía. Creer sobre todo en las banderas unidas que ayer confrontaban y hoy por fin se encuentran.

A los nostálgicos del franquismo no hay que perseguirles, pero sí vedarles la entrada a los juzgados, por lo menos cuando llegan denuncia en mano. Todo debe volver a su lugar. Garzón al despacho del que nunca debió haber salido. La memoria de l@s luchadores de la libertad, de l@s represaliad@s a los anales de la historia, a los libros de texto, a los monumentos, a las vitrinas... o simplemente a un archivo bien ilustrado, rápido y accesible en el ancho disco duro de nuestra mente colectiva. Cada quien sabe cómo honrar tan excelso ejemplo.

Koldo Aldai
www.artegoxo.org

Flor del desert

2010-05-16T18:22:00.005+02:00

Com en un conte de fades, Waris Dirie, nascuda a Somàlia entre pastors nòmades, es va convertir en una de les models més sol·licitades de l'època. Va recórrer un camí fascinador fins a trepitjar les passarel·les més famoses i ser portada de les millors revistes de moda. Als 13 anys va fugir d'un casament de conveniència i va caminar dies pel desert abans d'arribar a Mogadiscio, capital de Somàlia. Allà, els seus parents la van enviar a treballar com a criada a l'Ambaixada del seu país a Londres, on va passar l'adolescència sense saber llegir ni escriure. Abans de tornar a un país destrossat per la guerra, va preferir romandre il·legalment a Londres i treballar de dependenta. Mentre treballava en un restaurant de menjar ràpid, va ser descoberta pel famós fotògraf Terry Donaldson.

Encara que aquestes imatges formin part d'una pel·licula estrenada fa poc, el que en el fons s'explica no és per a res ciència ficció és real com la Vida mateixa i encara que aquest crim contra la dona sigui en el dia d'avui legalment prohibit a l'Africa, Àsia i fins i tot a Europa es continua practicant impunement.

La Pau és la gran Victoria

2010-05-14T19:38:00.007+02:00

Com es pot plasmar en poques línies les vivències i experiències d'aquests darrers mesos. Mesos de silenci aparent, però que a la realitat han estat dies, setmanes i mesos de canvis constants, de dubtes, reptes i fortaleses enllaçant-se sense parar.

Una Real Utopia semblava desaparèixer pels volts de desembre i gener, com aquell arbre que, quan arriba l'hivern, les seves fulles groguenques i sense vida cauen a terra deixant les branques nues i un tronc en aparença mort. Durant quasibé més de tres mesos, però, l'interior estava plenament viu aprenent tot el necessari per tornar a brotar i florir de bell nou amb sàvia renovada.

L'origen de tot plegat, per ser exactes, s'hauria de buscar una mica més enllà, a principis de curs, on en un intent de concreció parlava en aquella doble triologia de Tolerància i Solidaritat. Solidaritat envers els altres, amb els, aparentment, més dèbils, amb els companys... Tolerància amb el que és diferent de l'altre, fomentant el respecte i l'estima cap allò que ens uneix i no vers el que ens separa.

Aquest procés de construcció d'una nova realitat em va portar a aquests mesos, a mi i a altres, a creure i a defensar fins a les darreres conseqüències, que es podia crear un món diferent on les ambicions i l'embriaguesa del poder no hi interferissin. Un somni que es va voler plasmar en el nostre entorn més proper. Una utopia? qui sap, potser si, vist com ha finalitzat tot. Potser, però, com algú va dir un dia, els canvis reals no es realitzen des de fora sinó que neixen i creixen des de dins. I amb aquest esperit continuo treballant i vivint, obviant les amenaces que la por pugui fer aparèixer, construint somnis per fer-los realitat.

No podria finalitzar aquest post sense fer esment d'una petita real utopia que ahir al vespre vaig ser testimoni i vaig compartir amb unes persones molt especials en un entorn si més no, curiós. En aparença havia de ser la cosa més normal i corrent, un sopar amb els companys de l'escola on havíem compartit la nostra infantesa i l'inici de la nostra adolescencia. Però la trobada no va esdevenir per res corrent, va ser quelcom màgic, quelcom transformador, difícil de poder definir amb paraules. De les cendres del passat en vam fer fonaments d'una nova realitat, desapareixent els fantasmes i compartint el millor de nosaltres mateixos. Com molt bé em va dir un amic meu d'aquest sopar, la Pau és la gran Victòria.

Estic convençuda que les hores que vam compartir en una nit plujosa, ens van transformar a tots plegats. Cadescú de nosaltres de manera diferent i amb el tempo adequat per cadescú, tot té un moment i un temps per a realitzar-se. Però el que si que va quedar ben clar és que les nostres vides mai més seran igual i el passat que compartíem ara i avui té un altre valor. Quin Flash! podria ser l'expressió del que vam viure en tant sols unes quatre hores.

I si partim del principi que tot el que ens envolta i succeix no és per casualitat sinó per causalitat i tot té un perquè, el que vam viure i compartir fa tants anys havia de ser d'aquella manera perquè Ara poguem reneixer de nou.

Va ser una vetllada magnifique. Per repetir sense necessitat d'esperar 40 anys...

Dedicat al Joaquim, l'Aura, la Mònica, la Marta, el Jan, el Miquel, l'Oriol S. el Jordi i l'Oriol Ll.

La Festa de la Pau de Dàmaris Gelabert

Con las botas puestas…: Koldo Aldai

2010-02-06T11:48:00.006+01:00

Jubilarnos, sí, cuando la arboleda semeje larga, cuando las rodillas se doblen y no aguanten el cuerpo; cuando aporreemos el teclado con dedos temblorosos; cuando no distingamos las teclas, las ideas, cuando las frases se nublen y el horizonte nos abrace.

Jubilarnos, sí, cuando el aliento falle y el viento nos tumbe. Jubilarnos agotados la víspera de partir, con tiempo justo para preparar el largo viaje, para hacer la maleta, para echar un guiño al Cielo…; con tiempo medido para estrechar a los cercanos, saludar los árboles, acariciar el perro y bendecir la vida.

Jubilarnos, sí, cuando los pasos tropiecen y los ojos se apaguen. En el más tardío otoño, cuando el cuerpo marchito se preste a entregarse y nutrir a la Madre Tierra. Cuando el Sol se acueste y amanezca sólo dentro aún más radiante.

Jubilarnos, sí, con la bufanda al cuello, las botas puestas y las manos encallecidas. No hay prisa de descanso. Aquí no se acaban las playas. Ya habrá tiempo allí Arriba para tumbona, parchises y cartas.

Podemos remar exhaustos hasta la otra orilla, apurar nuestra entrega a la vida y al mundo. A los sesenta y siete aún podemos dar "guerra" y servicio. Es posible cocinar a fuego lento, limpiar con menos brío, barrer menos fino… Lo que importa es mantener vivo el entusiasmo con la nueva luz de cada día, afrontar con ilusión la apasionante aventura de cada mañana…

Poco importa la edad oficial de jubilación. El debate se podría más bien centrar en qué le ocurre a una ciudadanía que en buena parte suspira por dejar de trabajar. ¿Puede ser sostenible a largo plazo tanto abismo entre creación y trabajo? Algo falla en una sociedad en la que muchos/as de sus trabajadores/as y profesionales suspiran para que se colmen las ocho horas de cada día, los sesenta y cinco años actuales hasta la jubilación. No podemos mirar tanto a un reloj y al otro. ¿Es que tanto dista el disfrute de la diaria tarea? ¿Es que tan carente de motivación está el ejercicio de nuestra contribución al bien común?

Demasiada distancia entre ocio y trabajo, entre gozo y tajo, entre arte y vida laboral. Será preciso cuestionar un modelo social en el que el trabajo es tan denostado. Hasta que afinemos las máquinas del mañana, hagamos de las tareas más ingratas las tareas de todos, pero nadie debería pasar las horas pendiente de unas manecillas, de una sirena.

Queremos debates más en profundo. Queremos que se empiece a cuestionar en serio una civilización insostenible, pero que, salvo matices, apuntalan tanto los de un lado como los del otro. Reflexionemos también sobre las reivindicaciones poco sostenibles que estos días se airean y que no reparan lo suficiente en el bienestar de quienes envejecerán pasado mañana. Las generaciones que nos precedieron cuidaron de nosotros y, sin embargo, nosotros nos resistimos a mirar por las que vendrán después. La solidaridad es un concepto a extender no sólo en la geografía, sino también en el tiempo. Quienes aún no han nacido no tienen sindicato al que afiliarse. Cierto que hay salarios sin pudor, pero ¿por qué no apretarnos todos un poco el cinturón, si así salvamos también la dignidad de las pensiones del futuro?

Cierto, no se le puede pedir más a quien sube de la mina o baja del andamio. Su descanso ha de llegar más temprano. Será también preciso velar por los derechos laborales, por las conquistas sociales, pero, lograda la dignidad incuestionable en el trabajo ¿habrá que apostar algún día por algo más que el bolsillo o los brazos cruzados a los sesenta y cinco? En algún momento el grito debe dar paso a la visión, a la propuesta, al esbozo. ¿Para cuándo las luces largas, el vislumbre de otro mundo?

En buena medida cada quien decide su atardecer, cierra sus telones. Mientras suenan los tambores de la batalla para defender los sesenta y cinco, otros borraríamos de nuestra tapa la fecha de caducidad. No, no nos retire a los sesenta y siete, señor Zapatero, no meta en nuestro bolsillo el carnet de jubilado en la flor de la vida, cuando más podremos ayudar por nuestra experiencia, cuando más podremos servir a la comunidad con todo lo aprendido.

Koldo Aldai

Lecciones entre las ruinas:Koldo Aldai

2010-01-24T16:36:00.004+01:00

Olfateamos con sus perros, arañamos con sus uñas el polvo de la destrucción, clamamos al mismo y limpio Cielo. Somos muchos a pie de las ruinas en Puerto Príncipe y alrededores. Las voces se van apagando bajo el peso inmenso de los escombros, voces llamadas a despertar en otros mundos, en otros firmes más seguros que no destartalan tsunamis, ni terremotos; en otras dimensiones donde los techos no crujen y el cemento es más liviano. Muchas voces bajo las toneladas de ruinas se han ido extinguiendo, pero a nosotros nos queda su eco, su recuerdo. A ese eco, que ya no es de este mundo, contestamos y prometemos que la tragedia no será en balde, que venceremos la distancia y el olvido, que venceremos el propio y hundido egoísmo.

Tras esos hilos de voz estamos buena parte de la humanidad. El peso de las ruinas, la magnitud de la destrucción nos han vuelto a unir, esta vez en un grado hasta el presente no conocido. La tragedia de Haití nos ha permitido sentirnos corazón con corazón en el socorro de los hermanos del país caribeño. Toca sacudir más que nunca nuestros bolsillos. Sólo cada quien sabe el techo máximo de su desembolso, a qué cifra puede aspirar, cuántos euros podrá poner en el volante bancario, dinero vital que será auxilio, agua, comida… para quienes han sufrido todos los azotes imaginables.

Siempre habrá quien sentencie el adverbio "tarde" desde cómodos micrófonos. En realidad nunca es pronto cuando hay corazones que aún laten bajo los escombros, pero hay obstáculos insalvables hasta que la excavadora se puede poner delante de la edificación en ruinas. Palés de ayuda internacional estaban ya sobre el terreno, cuando sólo habían pasado unas horas de la tragedia. No es tampoco la hora de la desconfianza. Olvidemos segundas intenciones con tanto dolor aún estallando. Obama no va a la isla a quedarse y sin embargo que expliquen quienes vierten sospechas poco fundadas, cómo se mantiene un orden imprescindible, cómo se garantiza la seguridad, cómo se reparte una ingente ayuda humanitaria sin presencia de soldados.

Pese a la dureza y la magnitud del golpe, no convendrá olvidar que hay un aeropuerto desvencijado sobre el que no paran de aterrizar, aún con el riesgo de la maniobra, aviones de todas las naciones. Las más diversas banderas ondean en la gran explanada donde se ordenan los campamentos improvisados. El dolor por la devastación general ha traído ya su recompensa en forma de fortalecimiento de la unidad humana.

Naves solidarias de todo el mundo ponen rumbo a Puerto Príncipe. Aviones con sus panzas cargadas de esperanza aterrizan masivamente en el epicentro de la desgracia. Nuevamente es el sufrimiento lo que nos hace sentirnos humanidad. Son catástrofes de uno u otro signo las que nos hacen constatar en alguna medida el "somos uno", el "juntos podemos". ¿Así por cuánto...? ¿Hasta cuándo el aprendizaje entre las ruinas de desastres o batallas? Quizás es llegado ya el momento de ser proactivos en favor de la unidad humana y no sólo reactivos.

¿Y si por fin tomáramos la delantera al dolor? ¿Y si nos atreviéramos a sentirnos humanidad sin que ningún cataclismo azote ninguna costa, y si nos atreviéramos a hermanarnos sin que tristes titulares asalten las cabeceras de los medios…? ¿Y si nos atreviéramos a ser una huma-unidad sin sorteo de calamidades, sin que los cadáveres se agolpen en ninguna arena, en ningún asfalto...?

Mañana no sean tantos ecos acallados, tantos escombros para por fin hermanarnos. El mayor reto humano no es el cambio climático, por gravísimo que se manifieste este problema, el superior desafío lo sigue constituyendo la conquista de mayores cotas de unidad y armonía en la diversidad. A partir de una más permanente y estable colaboración será posible encarar nuestros retos globales más fácilmente. Es preciso atreverse. Se nos han dado todos los medios para empezar a fraguar el más elevado de todos los sueños, la fraternidad humana. Ya no es necesario pasar tantos trances para poder abrazar por fin el supremo ideal.

Las lecciones se desparraman entre los cascotes. Toda terrible experiencia colectiva otorga, cuanto menos, su aprendizaje. Ya aprendimos a arañar juntos los escombros, arañemos ahora también juntos el futuro para que los techos no se desmoronen y la miseria tampoco cunda bajo ellos. Arañemos juntos la aurora de una humanidad unida en el desastre, pero sobre todo unida en medio de la vida; juntos en las ruinas, juntos levantando las ciudades desplomadas, juntos testimoniando una nueva era de justicia y solidaridad por siempre en la tierra.

Koldo Aldai
* Pintura de arte popular haitiano

India Untouched o un regal de Nadal ben especial

2010-01-19T00:26:00.004+01:00

Un parell de dies abans de Nadal, l'Eduard de "Com gotes a l'oceà" va escriure en el seu blog un post on feia referència a un llibre, India Untouched d'Abraham George, el fundador de Shanti Bhavan.

El llibre (en anglès) és el testimoni d'un home de negocis convertit a filàntrop, que ha dedicat els últims 15 anys a desenvolupar diferents projectes en una àrea rural molt pobra de Tamil Nadu, al Sud de l'Índia. És una visió interessant de l'Índia actual, i et dóna una idea de què vol dir ser un emprenedor social. També, en aquest post l'Eduard proposava regalar-ne quatre exemplars als primers bloggers que escrivissin un comentari.

Quan Una Real Utopia començava a fer els seus passos en aquest univers vitual "Com gotes a l'oceà" va ser un dels primers ports on poder aturar-se i contemplar el paisatge. Periòdicament, com amb d'altres, hi faig una visita.

Aquell dia, un vint-i-tres de desembre, ens vam desitjar un Bon Nadal i sense quasibé adonar-me'n, em vaig trobar que era una dels quatre afortunats d'un regal molt especial.

Avui m'he trobat un paquest postal a la porta, i a dins un llibre.....

Moltíssimes gràcies Eduard!!!!!

Silencio cargado de futuro: Koldo Aldai

2010-01-13T20:48:00.005+01:00

Callan los que han de hablar. Hablan quienes debieran ponderar la posibilidad de callar. Para estos la pompa y el fasto, la mitra y el báculo, para nosotros el blanco silencio de un invierno cargado de enseñanza. Hora de enmudecer, de acompañar a la madre naturaleza en su madurar interno.

Vendrán primaveras, llegan ya por dentro. La primavera de almas libres, con jerarquías que no ordenan y sólo sirven; la primavera de buscar entre tod@s con humildad, y sin prerrogativas, retazos de verdad; la primavera de las marcas y etiquetas caducadas, de la hermandad que camina en esa búsqueda, en ese servicio imprescindible a la humanidad sufriente; la primavera de los hombres y mujeres profundamente agradecid@s, íntimamente unid@s a la Fuente de toda la Vida; la primavera de reencontrarnos desnudos a Jesús sin necesidad de acreditar ni carnet, ni siquiera bautismo, sólo amor, puro, exigente, impersonal, imprescindible amor. Ya vivimos otras noches. La luz se hará, la verdad florecerá, sólo requiere su tiempo, sus nieves, su vigilia esperanzada.

Aguardamos la primavera agazapados en la espesa nieve. En el más frío invierno, la naturaleza no calla y nuestra fe no tirita. Preparemos nosotr@s también la primavera de una libertad consagrada, de unos credos reencontrados.

Nos toca escrutar silencios, sobre todo el de una naturaleza ahora blanca e inmaculada. Esta bendita madre nos dice que todo cambia y evoluciona. Ese libro universal nos susurra que lo que no muta y se adapta, muere. Las viejas estructuras no pueden sobrevivir en un mundo en que los humanos vamos recuperando todo nuestro poder perdido. Los viejos privilegios religiosos no pueden permanecer, pues ya miramos de frente al Sol, pues podemos establecer vínculo directo con lo más Grande, desde lo más íntimo.

Las viejas jerarquías no tienen futuro, no son sostenibles desde el instante en que dominan y sofocan lo que no se aviene a sus dictados, desde el momento que frenan el progreso que auspician nobles corazones. La noche cerrada de los Munillas y los Roucos, de los Benedictos y los Ratzingers, de quienes cercenan las sagradas libertades que Dios nos ha dado, no puede durar por siempre.

La imposición pura y dura sólo indica el desmoronamiento de un modelo viejo y obsoleto, contrapuesto a la tendencia de nuestros días de creciente y universal participación y cocreación. No nos cansaremos de recordar que Jesús no instituyó ninguna religión, menos aún un "holding" conservador que reparte prebendas y cargos entre sus incondicionales. Ya no más "copyright" de la figura de Jesús de Nazaret. Quien crea detentar derechos de exclusividad que los conquiste con actos que pasen a los anales de la eternidad.

El fraterno amor no se puede confundir ya por mucho tiempo con la incondicional obediencia. La incondicionalidad es sólo para con las metas superiores y los valores eternos y quienes, desde su impecabilidad, los inspiraron. Caducan las estructuras que aprietan arriba para controlar abajo, las pirámides dominantes copadas por hombres, caduca el catecismo impuesto, la propiedad privada de la verdad… Resta lo más difícil, resta empezar a compartir altar, legados, cielos, libros sagrados… Resta dibujar círculo de iguales, ensayar aro sagrado donde fraternizan nuestras almas. El futuro tiene que ver con la polifonía de esas almas libres, pero ese sublime canto no se improvisa y es preciso ensayarlo.

Batallemos en nuestros silencios, en nuestro invierno, batallemos sobre todo contra nosotros mismos, batallemos para que esta blanca, pura y amorosa nieve cubra todos nuestros sentimientos y pensamientos, para que ni el más nimio rencor u odio nuestro alcance a los que quieren perpetuar la noche, la noche de mantenernos internamente sometidos al antojo de sus dogmas, imperativos y estrategias, la noche de los que imponen colegas nacidos también en la noche, en la caverna del más puro inmovilismo.

Huelgan bendiciones de mitrados para crecer, amar y servir. Nos preocupa sólo un Superior beneplácito. No se trata de confrontar una Iglesia sin recorrido, no se trata de luchar contra los que se consideran legatarios exclusivos del mensaje eterno de Jesús. Se trata sólo de encarnar su Verbo mayúsculo, de hacer viva Su Palabra infinita, sin necesidad de hincar la rodilla ante quienes pierden día a día autoridad moral y espiritual.

Los cetros impuestos no marcan un tiempo muerto. Emerge silente la nueva Iglesia, sin muros ni fronteras, sin dogmas ni pedigrí. Emerge con el impulso inmortal de Jesús el Cristo, la unión de los hombres y mujeres de buena voluntad dispuestos a construir una Tierra, un Hogar absolutamente para tod@s. Es la nueva Iglesia del fraterno amor, que ayer como hoy, busca desplegarse en plena libertad. Nadie se asuste de esta noche cerrada, sólo anuncia el Alba.

Koldo Aldai

Set de cada deu persones al món no tenen llibertat religiosa

2010-01-10T19:17:00.005+01:00

Segons un estudi del Centre d'Investigació Pew de EE.UU.
WASHINGTON, dimecres, 23 desembre 2009

El 70% de la població del món viu en àrees en les quals es produeixen severes limitacions a la llibertat religiosa, segons revela un estudi del Fòrum sobre Religió i Vida Pública del Centre d'Investigació Pew dels Estats Units, del qual es fa eco L'Osservatore Romano en la seva edició d'avui.

L'estudi revela també que als primers llocs de la classificació de països amb les majors restriccions de la llibertat de professió de la fe i de culte hi ha països gairebé tots de majoria musulmana.

Entre totes les regions, s'especifica, les de Mitjà Orient i del Nord de l'Àfrica presenten les més altes restriccions sobre religió, mentre que a Amèrica, per exemple, es registra el nivell menys elevat.

L'estudi -basat en un valoració de vint paràmetres més o menys restrictius, els continguts dels quals, s'especifica, no tenen cap voluntat de judici i crítica dels governs i de les seves lleis en matèria religiosa- examina la situació a 198 països de tots els continents, en els quals es concentra pràcticament la totalitat de la població mundial, en un període que va de la meitat de 2006 a la meitat de 2008.

En concret resulta que en prop d'un terç dels països (64) s'imposen severes limitacions a la llibertat religiosa, però aquests països (entre ells Xina i Índia) compten amb la més alta concentració, el 70% de la població mundial.

Aràbia Saudita, l'Iran, l'Uzbekistan, la Xina, Egipte, Myanmar, les Maldives, Eritrea, Malàisia i Brunei, són els països amb limitacions de grau més elevat en absolut (5% del total): mentre que en el costat oposat, el Brasil, el Japó, els Estats Units, Itàlia, Sud-àfrica i el Regne Unit, entre d'altres, figuren als últims llocsparades en la classificació del Pew.

A prop de la meitat dels països del món ofereix un quadre diferent, amb un nivell de restriccions sota o nul. Tanmateix, s'observa, tal dada positiva es veu mitigada pel fet que en aquests països viu només entorn del 15% de la població.

D'altra banda, l'anàlisi revela una contradicció allà on s'afirma que la major part dels països (76%) té constitucions o lleis que preveuen la llibertat religiosa però només 53 governs respecten plenament aquest dret.

L'anàlisi descriu diverses realitats en les quals se sumen tant les accions directes dels governs per imposar per llei limitacions al dret de llibertat religiosa com les activitats d'individus o grups fundamentalistes que practiquen una agressiva política en perjudici de les minories, provocant en aquest món forts conflictes socials.

"El verdader test del nivell de restriccions -observa Alan Cooperman, membre de l'equip d'investigació de l'Instituto Pew- comença precisament en l'anàlisi de la situació dels qui pertanyen a les minories religioses".

L'informe distingeix els països en els quals les restriccions són pel general conseqüència de les polítiques dirigides pels governs, o sancionades per les lleis, d'aquells en els quals en canvi, davant governs 'tolerants' es donen les hostilitats entre els diferents grups religiosos de la societat; o també on ambdues situacions, polítiques i socials, es presenten juntes.

Per exemple, les limitacions més severes es registren en països com Aràbia Saudita, el Pakistan, i l'Iran, on se sumeixin l'hostilitat envers les minories religioses tant dels governs com dels grups socials.

"En aquest cas -explica Timothy Shah, professor de l'Institut de Cultura, Religió i Assumptes Mundials de la Universitat de Boston- els dos fenòmens tendeixen a desenvolupar-se junts: unes vegades, les restriccions dels governs són inspirades pels grups fundamentalistes; però en lloc de contribuir a detenir les hostilitats entre grups religiosos, les accions de les autoritats tendeixen a exacerbar més la situació". Al contrari, a Nigèria o Bangla Desh, els governs actuen amb polítiques menys severes, però en la societat les ocasions de xoc entre els grups religiosos no aconsegueixen aplacar-se.

Carta dels Reis

2010-01-07T15:38:00.006+01:00

Recollint les coses, regals, papers d'envolicar i decoracions d'aquestes festes, he trobat una carta que no havia vist. Quan l'he oberta m'he adonat que estava signada pels tres Reis. M'ha fet tanta il.lusió que l'he volguda compartir! Sigueu feliços...

No som els personatges estranys i misteriosos que la tradició i el pas del temps ha anat dibuixant. Ni reis, ni bruixots... "Mags", amb el millor sentit de la paraula, sí! Homes inquiets, en constant recerca de la veritat, mirant sempre més enllà del nas; i somniant.... Vetllant de nit, mirant els estels i estudiant...

I fou en una d'aquestes nits de vetlla, quan Déu ens va venir a visitar. No sabíem pas que fos Ell. Una estrella diferent, un punt de llum en mig de tanta fosca i tanta tenebra, ens va posar en la bona pista. Ara, d'aquesta estrella, en dieu "Signes dels temps". Els signes dels homes i dones que no es resignen amb "anar fent", que esperen i lluiten contra tants signes de mort com malauradament segueixen lluint arreu del món . Sí, amics, va ser un signe lluminós de vida, el que ens va posar decididament en camí...

Per si us pot servir, us recordem que, també el vostre món d'avui, està ple d'estels i de signes de vida; missatges de joia i d'esperança... Cal estar atents!... Cal "saber llegir!"...

El camí no va ser gens fàcil. Varem passar moments molt durs. Fins hi tot, varem estar apunt de deixar-ho córrer tot... Una veu interior, ens deia: "ENDAVANT"!... I va ser en un poblet molt petit, en una mena de cova per aixopluc dels ramats... Un nen petit que lluitava per suportar el fred i les incomoditats del lloc; però, mai havíem vist tanta llum com la que sortia del seu rostre, i del dels seus pares; tot era LLUM al seu entorn!...

Allà ho varem començar a entendre tot. Havia valgut la pena, fer tan llarg i difícil camí! Ens varem deixar omplir d'aquella llum, i ens varem fer senzills, tot desprenent-nos del molt que portàvem... Encara que la tradició digui que li varem fer estranyes ofrenes, va ser Ell, qui ens va omplir de vida, ens va canviar del tot i ens va fer els homes més rics i feliços del món...

Sortint d'allà, ens varem veure obligats a explicar a tothom la nostra experiència. Arriscant-ho tot, ens sentíem plens i feliços... Avui, els cristians, heu perdut molta llum. Heu esdevingut massa obscurs i opacs... Retorneu a Betlem, deixeu-vos inundar de la seva llum; convertiu-vos en petits estels pels qui us envolten... Compartiu arreu, la LLUM i l'alegria de la fe...

Ja ho veieu: mirar els estels no és pas cosa de nens. És cosa de savis inquiets i en recerca constant... Posar-se en camí, és imprescindible per a trobar-se amb el Déu que, constantment, ens surt a l'encontre... No som gent estranya. Varem trobar la Llum i la volem regalar a tothom... Aquesta és la nostra raó de ser: "Regalar llum, esperança i vida, a tothom"! (Recordeu que la llum que no es dona, es perd!)...

Ara, en molts indrets del nostre món, és fosc. Mentre molts dormen i descansen plàcidament, us voleu arriscar a mirar l'estrella i posar-vos en camí? Creieu-nos: Val la pena, de veritat! Que sigueu feliços!

Amb tot l'afecte: Melcior, Gaspar i Baltassar... Nadal/Epifania, 2010

Desitjos pel Nou Any 10

2010-01-05T01:21:00.007+01:00

Fa un parell de dies tancàvem un any, on vaig intentar refletir amb el post " A escasses hores... d'un nou principi". Revisant-lo m'adono que l'escrit tenia aquell gust agredolç que molts cops traspua la memòria del que s'ha viscut, en fets interessant, divertits, melancòlics o fins i tot tristos.

Ara, enmig de la nit, en aquella hora bruixa on tot és silenci i calma, vull obrir una finestra perquè passi l'aire fresc i la llum ompli tota l'estança del nostre cor, esborrant el més petit núvol que amenaci de pluja. Vull esbossar un somriure per tots aquells moments on hi pugui aparèixer una llàgrima.

He redescobert al llarg d'aquest darrer temps a partir de converses, d'intercanviar pensaments... amb moltes persones el valor del gest i la paraula. Unes expressions tant simples però tant complexes com "Compta amb mi" "Estic aquí" i tants altres missatges no expresats amb la paraula, potser, però si amb la mirada i el gest, missatges que van d'ànima a ànima. Aquestes expressions, aquesta comunicació, aquest acolliment són senyal de tenir el privilegi de pertànyer a un cercle reduit especial d'àngels, o altrament dit, bons amics, i avui en vull donar les gràcies.

L'altre dia em va fer gràcia veure un anunci on aparèixien aquestes expresions d'estima i confiança, i no vaig poder deixar de pensar que tant de bo quan es pronuncien siguin sempre certes. Allò que per uns ens és familiar i conegut, hauria de ser-ho per tothom. Tota persona té el dret de saber que compta per algú, que realment forma part d'aquell cercle especial. Saber-se estimat de veritat, i no en falses i buides paraules, ens dignifica i ens fa més humans.

Aquí teniu la falca publicitària. No vull fer propaganda gratuita, però de tant en tant surten anuncis bons.

A escasses hores... d'un nou principi

2009-12-31T19:25:00.004+01:00

A escasses hores de la fi d'un any i l'inici d'un altre, es quasibé inevitable fer memòria de tot el que deixem enrera al llarg de 365 dies i nits. Fets com la multitudinària manifestació a Brussel·les del mes de març passat fins als primers referèndums sobre la independència del nostre país, la crisi econòmica, l'acord de finaçament, els casos de corrupció, els incidents arran de les protestes contra l'aplicació del pla Bolonya i tants altres, que han anat marcant les portades i titulars dels diaris, ràdios o televisió. Un món que depenent de les ulleres que ens posem, té una aparença una mica grisa, com el món dels homes grisos de Momo, on donades les obligacions les rutines, pertànença al grup costi el costi, la pèrdua del temps... fan que defallim cada dia una mica més i ens acomodem a una situació "còmoda".

Anticreació

A la fi, l'home va destruir el cel i la terra. La terra era bella i fèrtil, la llum brillava a les muntanyes i els mars, i l'esperit de Déu omplia l'univers.
I l'home va dir:
- Posseeixi jo tot el poder al cel i a la terra. I va veure que el poder era bo, i va anomenar “grans caps” als qui tenien el poder, i va donar el nom de febles als que buscaven la reconciliació. Així va ser el sisè dia abans de la fi.
I l'home va dir:
- Hi hagi una gran divisió entre els pobles: i que es posin a un costat les nacions que estan amb mi i a l'altre costat les que estan contra mi. I va haver-hi bons i dolents. Així va ser el dia cinquè abans de la fi.
I l'home va dir:
- Ajuntem les nostres fortunes en un lloc i creem instruments per defensar-nos: la ràdio i la televisió per controlar els esperits dels homes, la mobilització i el registre per controlar els cossos dels homes, els uniformes per dominar les ànimes dels homes. I així va ser. El món va quedar dividit en dos blocs, en guerra. L'home va veure que havia de ser així. Així va ser el quart dia abans de la fi.
I l'home va dir:
-Que hi hagi censura per distingir la nostra veritat de la dels altres. I va ser així: l'home va crear dues grans institucions: una per amagar la veritat a l'estranger. I una altra, per defensar-se de la veritat dins casa. L'home ho va veure i ho va trobar normal. Així va ser el tercer dia abans de la fi.
I l'home va dir:
- Fabriquem armes que puguin destruir a distància ingents multituds. D'aquesta manera va perfeccionar la guerra bacteriològica, va perfeccionar els arsenals de mort submarins, els projectils teledirigits. L'home ho va veure i es va enorgullir.
Llavors els va beneir, dient-los:
- Sigueu nombrosos i grans sobre la terra, ompliu les aigües del mar i els espais celests, multipliqueu-vos-. Així va ser el dia segon abans de la fi.
I l'home va dir:
-Fem a Déu a la nostra imatge i semblança, diguem que Déu obri com nosaltres obrem, que pensi com nosaltres pensem, que volgui el que nosaltres volem, que mati com nosaltres matem-. L'home va crear un Déu a la seva mesura. I el va beneir dient:
- Mostra't a nosaltres i posa la terra als nostres peus: no et faltarà res, si fas la nostra voluntat-
I així va ser:
l'home va veure tot el que havia fet i estava molt satisfet de tot això. Així va ser el dia abans de la fi. De sobte es va produir un gran terratrèmol en tota la superfície de la terra, i l'home i tot el que havia fet van deixar d'existir. Així va acabar l'home amb el cel i amb la terra.
La terra va tornar a ser un món buit i sense ordre; tota la superfície de l'oceà es va cobrir de foscor i l'Esperit de Déu aletejava sobre les aigües.
Autor: desconegut

Però com deia, depèn de quines ulleres ens posem. Pot semblar que en certs moments la societat, les persones, no poden trobar el camí, l'esperança, evitar l'inevitable. Alguns cops la vida no és fàcil, potser per alguna persona aquest darrer any ha estat difícil, dur o trist: pèrdua de feina per la crisi, problemes personals, malalties o fins i tot alguna mort. Tot i així, per molt dolorós que sigui, no es pot defallir, per ganes que se'n tinguin. Sempre hi ha quelcom que ens fa renèixer de les cendres, i ho dic amb total coneixement de causa.

" Tria els records, no guardis els mals moments, conserva les bones estones, recorda que sommriure no costa gens i fa bé al que somriu i a qui rep el somriure.
No descuïdis les amistats. Proposa't ser feliç cada matí. I recorda que gaudir de la vida està a les teves mans."

MOLT FELIÇ 2010 !!!

Us presento "Concerto pour deux voix", cantat per Jean Baptiste Maunier (Les choristes) i Clemence Saint-Preux (filla de l'autor de la peça musical). Un bon final i un millor principi pels 365 dies que vindran.

Aquello que aprendimos en el 2009: Koldo Aldai

2009-12-29T20:36:00.004+01:00

Artaza 29 de Diciembre de 2009

Las épocas de crisis son pródigas en lecciones que no conviene dejar pasar por alto. Podemos apurar estos tiempos difíciles y de prueba extrayendo las enseñanzas que, de forma más o menos evidente, su discurrir nos está proporcionando. Cae un mundo, pero aún no ha aflorado el otro. Subyace un aprendizaje profundo en el desmoronamiento de todo el paradigma individualista-materialista-violento que no podemos dejar escapar. El nuevo modelo basado en el cooperar y compartir asomó aún muy tímidamente en el 2009, pero también es cierto que cada vez hay más seres firmemente comprometidos en una búsqueda emancipadora, tanto a nivel personal como colectivo.

Los medios de comunicación oficiales hacen estos día balance. Desde la perspectiva del progreso de la conciencia colectiva, también convendrá volcar la mirada al año que finaliza. He aquí sólo algunas pistas, que de ninguna forma podrían aspirar a presentar una visión global.

Los expertos apuntan ya el fin del túnel de la crisis. Bienvenido el alivio para los más necesitados, pero también será necesario observar que se agota el tiempo más precioso para poner en valor ante el conjunto de la sociedad el otro paradigma posible. Es ahora el momento más idóneo para contagiar entusiasmo a favor del otro mundo, a favor de una vida alternativa en todos los ámbitos, donde prime la Tierra y el bien colectivo sobre el puro y duro beneficio personal.

En el ámbito social, la "gripe A" nos enseñó que la peor pandemia es el miedo, sobre todo cuando éste es infundado. Eluana también nos mostró que no podemos dar a las máquinas tanto poder, que los millones que gastamos para mantener una vida vegetativa e inconsciente a base de tubos, serviría para que otros muchos niños, que fundamentalmente urgen de un poco de agua pura y de unos diarios gramos de cereal, pudieran abrazar una existencia plena.

La tierra tembló en Sumatra y en Italia recordándonos que ningún sufrimiento nos es ajeno en un mundo cada vez más pequeño, trayéndonos a la memoria que pisamos en blando y que la vida corporal es efímera, más efímera aún desde que nos saltamos las leyes de la naturaleza y maltratamos a nuestra Madre Tierra. Otras catástrofes como la del Airbús reflejan la relatividad de los avances humanos. El metal puede ser también puro papel cuando allí arriba, a los 10.000 metros, fallan varios botones a la vez.

Una sociedad hedonista e inmadura fabrica ídolos a su imagen y semejanza. Al genio le ha de acompañar estela humana, no sólo parafernalia. En el ámbito de la cultura marchó el rey del pop. Descanse el artista bueno de intenciones en una paz merecida que la fama no le concedió. Benedetti nos enseñó que los poetas también vuelan a los cielos, pero que sus versos sin tiempo y su bella apuesta de justicia siguen resonando en la tierra. La "negra" Mercedes Sosa nos enseñó que "cambia todo cambia", que mientras su cuerpo fornido ahora nutre el suelo, su garganta grave sigue cantando y su alma generosa aleteando.

En el ámbito del activismo social, Aminatu nos enseñó que una mujer plena de determinación y coraje es capaz de rendir a toda la maquinaria de un Estado y sus injustos procederes. Cierto que la libertad la llevamos dentro, va en el "kit" indispensable que nos proporcionan en el primer aliento. No somos de ningún lugar, pero cada quien tiene derecho a volver con la cabeza bien alta al rincón donde nació.

Copenhague nos dio la alegría de saber que hay una conciencia muy extendida para salvar la Tierra, que juntos podemos detener la catástrofe del cambio climático, pero que falta aún el compromiso y la responsabilidad de algunos dirigentes para poner en marcha las medidas imprescindibles.

Hicimos también 20 años desde la caída del muro de Berlín y ello nos anima a recordar nuestro compromiso de continuar trabajando hasta derribar todos los muros, los que separan los pueblos, las clases sociales, las ideologías, los credos…, también el que obliga a muchos niños palestinos a recorrer más kilómetros hasta su pizarra, o al campesino hasta su limonero, o al albañil hasta su andamio…

Ya en la esfera política, la ofensiva sobre Gaza, ahora hace un año, debería haber enseñado a los israelíes que los disparos son de ida y vuelta, que los tanques no se sacan en Navidades y que el dolor voluntario que alguien genera a otros nunca sale gratis. Los extremistas musulmanes deberían también tomar nota del recorrido circular del sufrimiento generado.

Cuando Obama entra en la Casa Blanca nos damos cuenta de que los más elevados sueños se pueden hacer realidad. Al año de su mandato observamos que ese sueño también se puede sostener en el tiempo, pues el equilibrio y la vocación de servicio, la visión y la intención puras se mantienen en su corazón; porque, aún con todas las limitaciones, actúa en consecuencia.

Obama no nos ha decepcionado por mucho que, como ya imaginábamos, haya quien le pida lo que él todavía no puede hacer realidad. Progreso y pragmatismo se concitan en este hombre sabedor del tamaño de su papel como indiscutible líder nacional y mundial. Es fácil pedir más a los de arriba, desconocedores en este caso de las circunstancias del enjuiciado y sobre todo, ajenos a los límites que el lento progreso de la conciencia de los ciudadanos de su propio país establece.

Los nuevos desafíos nucleares de Corea del Norte nos recuerdan que las dictaduras son despreciables, pero que los dictadores con ojivas nucleares son además peligrosos. Esas pruebas letales que están ejercitando nos obligan a reflexionar sobre si es llegada ya o no la hora del ansiado desarmamentismo unilateral.

Irak nos sigue enseñando que son los propios pueblos los que han de regir sus destinos; que, por duro que parezca, cada pueblo ha de tumbar a su propio dictador; que se puede ayudar a derrotarlos, pero que la iniciativa ha de partir desde adentro.

Afganistán nos revela que la violación masiva de los derechos humanos sí puede justificar una intervención desde fuera, pero también nos muestra que el soldado ha de permanecer el mínimo indispensable de tiempo en territorio ajeno.

China emerge como el gran desafío. Responsable fundamental de que Copenhague no triunfara, poco atiende aún a los compromisos planetarios. Crece y crece económicamente pero la conciencia de dirigentes y gran parte de la población no van a la par. La falta absoluta falta de libertades, la violación masiva de los derechos humanos y la feroz persecución política y religiosa no le impiden situarse ya en el número dos del "ranking" de poderío planetario. Tal como mostrara Obama ante sus mandatarios, ya en el propio país, ya en Copenhague, la necesaria colaboración con el gigante asiático no puede estar exenta de franqueza ante lo que ya no es posible callar.

América Latina permanece ante su encrucijada de caminos, ante dos opciones políticas de cara al futuro. Por un lado las sociedades maduras que han vencido a la ley de la polaridad y van encontrando su equilibrio, su mañana. Las que tras la noche oscura de las Dictaduras de Seguridad Nacional, impuesta por las oligarquías con connivencia de los privilegiados, fueron evolucionando hacia una administración plenamente democrática y hacia un liderazgo valiente de justicia y progreso, sin revanchismos. Por otro lado las que no superaron aún ese reto indispensable.

Se van quienes sufrieron el hierro y sembraron reconciliación, quienes padecieron todo el dolor y sin embargo inspiraron cohesión social. Se van Bachelet y Lula. Quienes deberían pensar en marchar se perpetúan con artimañas. Ojalá vaya cediendo el liderazgo populista y débil que hace de la confrontación principal bandera.

Veintisiete países europeos pactamos que el nuevo cargo de presidente de la Unión Europea fuera para el belga Herman Van Rompuy, igualmente aprobamos el Tratado de Lisboa, dotándonos de constitución propia. Queda aún mucho recorrido por delante, sobre todo en lo que se refiere a la Europa solidaria, pero también es cierto que hemos construido más unidad y así mostrado al mundo el único futuro posible.

Resta mucho por analizar. Sólo hay espacio para una breve, casi furtiva, mirada. Lo suficiente para observar que hay tarea futura. No faltan desafíos para el 2009. Serenar, incluir, acompañar, colaborar, compartir…, quedan muchos verbos por conjugar en el año que ahora arranca. No importa el trayecto por delante, no importa un 2012 a la vuelta de la esquina. A cada día su afán. Lo que importa es el compromiso de cada instante para restaurar la esperanza en cada uno de nuestros corazones y en el corazón de la humanidad entera. Lo que importa es la confianza de saber que estamos en el momento y lugar adecuados para poder contribuir, cada quien desde sus circunstancias y alcance, a hacer todavía del planeta un hogar bello y fraterno absolutamente para tod@s.
Artaza 29 de Diciembre de 2009

Koldo Aldai

Dia de les llufes

2009-12-28T15:06:00.003+01:00

Avui és 28 de desembre, Dia dels Sants Innocents. Tal com diu la tradició s'han de penjar llufes. Però aquesta vegada us vull proposar unes llufes una mica diferents que he trobat, a veure si us agraden!!!

La Música per sobre de tot

2009-12-26T20:56:00.004+01:00

Aquest vespre, com ja fa molts anys, s'ha fet el Tradicional Concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Aquesta vegada L'Orfeó Català dirigit per Josep Vila ha interpretat el 'Magníficat en Re major' de Johann Sebastian Bach, juntament amb l'Orquestra Barroca Catalana.

Abans, però, a la primera part del concert, s'han interpretat nadales i cançons tradicionals catalanes interpretades pels Cors de l'Escola Coral de l'Orfeó Català: el Cor de Petits, el Cor Infantil, el Cor de Noies i el Cor Jove, amb peces com 'La pastora' i 'El rabadà, 'Hodie Christus natus est' i 'Fum, fum, fum', 'La pastora Caterina', 'Angelus Domini' i 'Ballades a la cova' entre altres. A la segona part el protagonisme ha estat de l'Orfeó.

Però aquesta trobada ja esperada i tradicional era un pèl, diguem-ne, diferent dels anys anteriors. No es tractava d'un simple concert de Nadales, implícitament estava, en totes les ments dels cantaires, músics, públic del Palau i segurament més enllà de les pantalles, una reivindicació, una determinació d'existència i de superació de tot el que ha enmascarat aquests darrers mesos amb el cas Millet. Níngú explícitament n'ha fet referencia, ni al principi ni al final, ningú ha escusat, ni justificat, ni reivindicat res d'una forma directa; però no era necessari, es respirava en l'ambient, en la felicitació feta per Josep Vila (director de l'Orfeó) en nom de tots els membres que fan possible aquest concert. Diuen que una imatge val més que mil paraules, i és ben cert. Ara en aquest cas hauríem de dir que un Cant val més que mil paraules.

Un vespre per resorgir, un Palau per no ser destruit, sinó per renèixer per allò que és la seva escència: un Cant a la llibertat i a un Pais.

Concert del Cor Jove (2008)

Bon Nadal! Merry Christmas! Joyeux Noël! Buon Natale! Feliz Navidad! Gabon zoriontsuak!

2009-12-23T20:57:00.005+01:00

Riu
Perdona
Relaxa't
Demana ajut
Fes un favor
Delega tasques
Trenca un hàbit
Fes una caminada
Expressa allò que sents
Surt a córrer
Pinta un quadre. Somriu al teu fill
Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa
Permete't brillar. Mirar fotos antigues
Escolta a un amic. Accepta un compliment
Ajuda a un ancià. Compleix les teves promeses
Acaba un projecte desitjat Sigues nen una altra vegada. Escolta la natura
Mostra la teva felicitat. Escriu en el teu diari
Tractat com un amic. Permete't equivocar-te
Per avui no et preocupis. Deixa que algú t´ajudi
Fes un àlbum familiar. Fes-te un bany prolongat
Mira una flor amb atenció. Perd una mica de temps
Apaga el televisor i parla. Escolta la teva música preferida
Aprèn alguna cosa que sempre has desitjat
Truca als teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida
Tanca els ulls i imagina les ones de la platja. Fes que algú se senti benvingut.
Fes una llista de les coses que fas bé. Ves a la biblioteca i escolta el silenci
Digues a les persones estimades quant les estimes
Posa-li un nom a una estrella
Pensa en allò que tens
Saps que no estàs sol
Planifica un viatge
Respira profund
Cultiva l´amor
Cada dia pot ser NADAL
Per els homes i dones,
si ens deixem estimar per Déu;
si ens estimem com germans.
El Nadal de Déu
sempre es un Nadal d'AMOR

Planet Earth: un petit regal de Nadal! tant de bo el conservem tota la Vida...

Pd. Si realment us voleu relaxar i disfrutar cliqueu el format HD i poseu-lo a pantalla completa

Els millors desitjos per Nadal

2009-12-23T19:24:00.002+01:00

És ben cert que els temps canvien, almenys pel què fa a les tecnologies No fa gaires anys que tothom, uns dies abans de les festes de Nadal, enviava felicitacions per correu postal. Les anaves a comprar, t'asseies, les escrivies, buscaves les adreces de cadescú i le tiraves a la bústia. Actualment aquesta tradició s'ha "modernitzat" i molts, jo inclosa, ens hem passat a la via digital i telemàtica. Enviem felicitacions via mail, algunes amb un senzill missatge, altres més elavorades, però totes entrenyables.

En aquest procés, ahir vaig enviar la meva felicitació a amics/es meus/es. Com a resposta i intercanvi n'he rebut d'altres. M'agradaria ensenyar-vos-en una, d'elles, que m'ha l'ha enviada una amiga i blocaire, la Carme de "Nova col.lecció de moments"

Moltes gràcies Carme

Preparant el Nadal

2009-12-20T12:58:00.002+01:00

Tal com comentava ahir vespre una amiga meva, la Maria, pel darrer post, el curt " What is that?" era molt adequat per reflexionar ara que ja estem a les portes del Nadal. I és ben cert, no ho he fet d'una forma conscient, però el cert és que els darrers posts d'aquest mes, els escrits, els curts... obren una porta a la reflexió, per carregar piles pel Nadal.

Navegant per aquest Univers virtual, he trobat no fa gaire un blog "El Racó dels Nens" que té coses molt interessants per treballar i tenir recursos en l'àmbit de l'Educació. Aquest matí fred de Barcelona, doncs, us vull passar un conte de preparació del Nadal que he trobat en aquest blog. El conte: La petitona prepara el Nadal

La Petitona prepara el Nadal

View more presentations from Elodie G..

Per a pensar un minut (21)

2009-12-19T18:11:00.003+01:00

Diuen que una imatge val més que mil paraules... Amb "What is that?", una pura metafora, la imatge parla sola cadescú que en tregui les seves conclusions...

De Melbourne a Copenhague: Koldo Aldai

2009-12-19T18:00:00.004+01:00

La ventana está blanca, los leños aún no caldean la estancia y sin embargo el corazón se para de buena mañana agradecido, emocionado. Los ojos se pegan al cristal en el esfuerzo de abarcar e integrar dentro tanta y tan pura belleza. Hace sólo unas horas bajo nuestros pies desnudos crujían las innumerables y pequeñas conchas en las playas salvajes del "Great Ocean Park" de Australia. Un veloz avión nos ha traído hasta este blanco impoluto. El mismo agua tibia que mecía nuestros pies cansados, inunda ahora en forma de nieve nuestro paisaje.

Allí y aquí maravilla inmensa, allí y aquí incontenida admiración por tanta belleza sacudiendo el alma, aquí y allí el mismo caminante enmudecido ya sobre la nieve del hayedo, ya sobre la arena de la playa virgen. En todas las latitudes del planeta la misma fascinación por el milagro de la creación. Sólo resta que levantemos a esta prodigiosa, sorprendente y sagrada creación la amenaza que le han impuesto nuestra ignorancia y egoísmo.

No podemos perder la oportunidad. No habrá muchas más. Tanta belleza merece batirnos todo el cobre. La vida y su maravilla infinita merecen todos nuestros esfuerzos aunados. La capital danesa no debiera ser escenario de un trapicheo de paquetes de C02, menos aún una cumbre de grandes proclamas vacías de medidas eficaces contra el cambio climático. La mera prórroga de Kyoto no nos libraría del desastre. Copenhague debiera ser un antes y un después, un hito en la unidad humana a favor de la vida.

Este planeta mágico merece la pena, esta vida colmada de milagro merece el triunfo de esta gigantesca apuesta colectiva encarnada en la cumbre de Copenhague. Nos podemos unir por el mero gozo de sentirnos reencontrados con nuestras diferencias que se fecundan, gozo de sentir el latido del alma una, gozo de sentirnos hijos e hijas de un mismo Dios sin apellido, ni etiqueta. Nos podemos reunir por demanda de nuestras almas, nos podemos unir también por necesidad vital e impostergable.

A orillas del ancho río Yarra, en el centro de convenciones de la ciudad de Melbourne más de 5.000 personas de 200 credos diferentes nos hemos reunido del 3 al 9 de diciembre en el marco del V Parlamento de las Religiones del Mundo (www.parliamentofreligions.org). Gentes de buena voluntad de diferentes países y filiaciones espirituales, aun con todos nuestros altares, nuestros legados, nuestros libros sagrados diferentes…, hemos sentido la suerte insustituible de la fraternidad humana encarnada sobre la tierra.

Bajo el lema "Escuchándonos mutuamente y sanando la Tierra" en el inmenso y recientemente estrenado palacio de convenciones, hemos vivenciado algo del otro mundo y el otro cielo posibles, mundo justo, pacífico, fraterno…, cielo ancho, abierto, plural… Hemos deseado contribuir desde nuestra visión trascendente y esperanzada de la vida a la resolución de los grandes desafíos del mundo.

La unión puede ser impulso natural de las almas que se buscan y se encuentran, aunque para ello haya que invertir un día largo de avión e ir a la otra punta del mundo. La unión puede ser también una urgencia absolutamente inaplazable. Dos ciudades, Melbourne y Copenhague encarnan estas dos uniones. Podemos unirnos la raza humana en la trascendencia de Melbourne o en la supervivencia de Copenhague, el caso es que tras milenios de división y de odio, hemos por fin concluido que no hay otro camino que el de la unidad.

Hubiera sido preferible sentir ese llamado inexcusable de unidad antes de que nos llegara el agua al cuello, antes de haber cambiado con nuestra ceguera individualista el rumbo del clima, de haber subido artificialmente el mercurio del barómetro de la tierra. Estamos donde estamos, lo importante es reconocer los errores y afrontar a partir de ahora los grandes desafíos planetarios, el del cambio del clima el primero, conjunta, resuelta y solidariamente.

Soplan ya los huracanes, se deshacen los hielos, suben las mareas…, el precio ha sido alto para converger por fin en un mismo anhelo y esfuerzo planetario a favor de la vida. Tardó Copenhague y su cita decisiva para salvar al planeta. Nunca más esperaremos tanto para converger toda la raza humana.

Que llegue el día en que abunden las cumbres del alma, en que nos reunamos sin ningún horizonte amenazado, por el mero placer de latir al unísono en un mismo espíritu, de respirar un mismo aire, de esbozar una misma oración de profundo agradecimiento. Ojalá más pronto que tarde la lección para siempre aprendida, ojalá se prodiguen los Melbournes y no haya nunca más necesidad de Copenhagues. Los mares por fin detenidos no amenazarán ya su sirena.

* Fotos del Parlamento de las Religiones en http://picasaweb.google.com/aldaikoldo . Crónicas en http://www.portaldorado.com/in.php?doc=6593

Koldo Aldai

The Butterfly Circus

2009-12-17T20:58:00.005+01:00

Cada dia pot sortir el Sol... Cada dia pot néixer un Miracle... tan sols creure-s'ho des del fons de l'ànima. Res, absolutament res és impossible si realment ho desitgem amb el cor!

No trobo expressions més ben encertades per poder descriure una petita joia, "The Butterfly Circus" un curtmetratge d'uns vint minuts que parla d'esperança i motivació protagonitzat per Nick Vujicic; guanyadora del concurs de curts anual que organitza www.thedoorpot.com . Personalment el trobo increible i meravellós.

Sense més preàmbuls el curt "The Butterfly Circus" (El circ de la Papallona):

Nick Vujicic (n. desembre de 1.982) és un orador motivacional i director de Life Without Limbs, una organització per a persones amb discapacitat física. Va néixer a Melbourne, Austràlia, amb una agenèsia consistent en una tri-amelia que es caracteritza per la manca de tres de les seves extremitats, li falten els dos braços a nivell de les espatlles i extremitat inferior dreta, i amb una meromelia de l'extremitat inferior esquerra , té un petit peu amb dos dits protuberàncies de la seva cuixa esquerra. Al principi els seus pares es van sentir desolats, però Nick havia nascut sa.

La seva vida va estar plena de dificultats. Una d'elles va ser no poder anar a una escola normal tot i no tenir discapacitats mentals, però Nick va ser un dels primers estudiants discapacitats a migrar a una escola normal. Va aprendre a escriure usant els dos dits en el seu "peu" esquerre, i utilitza un aparell que s'introdueix en el seu dit més gran per sostenir coses. Va aprendre a utilitzar l'ordinador i a escriure amb el mètode "heel and toe" (demostrat en les seves xerrades). També pot llançar boles de tennis i contestar el telèfon.

Va patir assetjament a l'escola, que li va afectar molt negativament i, amb vuit anys, va començar a plantejar-se el suïcidi. Després de pregar per uns braços i unes cames, Nick va començar a observar que els seus èxits eren la inspiració de molts, i va començar a agrair que era viu. Amb disset anys va començar a donar xerrades al seu grup d'oració i va començar una organització sense ànim de lucre. (Viquipedia)

Ja arribat la llum de Betlem

2009-12-16T23:59:00.007+01:00

Si ahir em feia ressò de com es pot materialitzar una festa i fer-la en ella mateixa absurda, deixant i oblidant en un racó fosc i obscur l'ànima, avui m'agradaria mostrar l'altra cara més lluminosa i més esperançadora per les persones. M'agradaria parlar d'una iniciativa que acabo de conèixer però sé que ja fa temps que està en marxa.

El projecte és una iniciativa dels Escoltes i Guies d'Àustria que, amb la col·laboració d'escoltes de diferents països europeus i altres continents, reparteixen la Llum de la Pau encesa cada any per un nen o nena austríac a la cova del Naixement de Jesús a Betlem.

La distribució de la Llum de la Pau a tots els països participants es realitza des de Viena. Allà, unes setmanes abans de Nadal, es reparteix la Llum a totes les delegacions escoltes i guies assistents perquè la facin arribar als seus respectius països amb un missatge de Pau. Posteriorment, els escoltes i les guies la distribueixen per hospitals, residències per a gent gran, presons i altres associacions dels seus respectius pobles i ciutats.

Cada any, ens preparem per a acollir a casa nostra la Llum de la Pau de Betlem amb un seguit de materials que ens acosten al sentit del Nadal.

Per obrir fronteres, és el lema d'enguany.

La Llum de la Pau de Betlem va arribar a Barcelona de la mà de Scouts Catòlics de Castella-La Manxa, a la Pàrroquia Sant Agustí, el 13 de desembre a les 18:30 h, des surten nombroses delegacions per distribuir-la arreu de l'Estat. Si no hi vau poder anar a l'acte del dia 13, podeu anar a buscar la Llum de la Pau de dilluns a divendres a la Delegació de Pastoral de Joventut de Barcelona, al carrer de Rivadeneyra nº6.

Moltes gràcies Vador per la informació!

Per més informació:

- Fotografies del diumenge a Sant Agustí:
http://picasaweb.google.es/MdD.Salut.BDN/JaHemAnatABuscarLaLlumDeBetlem13122009#

- Video informatiu de la Llum de Betlem:
http://www.luzdelapaz.org/ca/node/314

Iniciativa solidaria amb els cristians de Terra Santa:
http://www.colomdelapau.org/

Queda prohibit el Nadal.

2009-12-15T19:09:00.007+01:00

Des de fa un temps ençà, en alguns sectors, sembla que hi ha un interès en menysvalorar certes tradicions, en base religiosa, amb un afany d'un laicisme enmascarat per un respecte a altres cultures i tradicions de nouvinguts o possibles hipersensibilitats d'altris.

Hem passat per fases d'arbres de Nadal, sostenibles accionats per pedals, a pessebres cívics, plantejant-se si la figura del caganer és adequada o no, i si el bou i la mula violen els drets dels animals; a Calendaris de Desembre, no d'Advent , no sigui cosa que ens fes mal, fins arribar a voler canviar el nom de les Festes de Nadal i de Setmana Santa per Vacances d'Hivern i Vacances de Primavera. Gràcies a Déu, ai! perdó! potser no es pot dir... hauria potser de dir gràcies a l'atzar?, el Conseller d'Educació s'hi va negar. Un altre exemple, no fa tants dies que es va plantejar la proposta de supressió de la festivitat de la Puríssima com qui no vol la cosa.

El més curiós de tot és que cada comunitat i cultura, fomenta i defensa les seves tradicions, ja que són aquestes que en bona part formen la seva identitat com a Poble. Fixeu-vos sinó que d'una forma més o menys estricta, hebreus, musulmans, indús, orientals i la resta d'Europa... segueixen les costums que generació darrera generació s'han perpetuat.

Si el laicisme s'entén com a premisa fonamental per garantir l'articulació de la societat, la convivència ciutadana, la llibertat de credo... per què aquesta creuada contra la nostra pròpia identitat?. Una prèvia abans de continuar, tradició, encara que tingui arrels religioses, no vol dir pas religió ni creença personal, això queda en l'àmbit personal més estricte. Doncs bé, la nostra cultura i els nostres fonaments històrics provenen d'arrels cristianes. Negar aquest fet o desvirtuar-lo comporta un empobriment educatiu i cultural, que no ens enganyem, ja existeix. Aneu si voleu a veure el projecte de l'Art Romànic del MNAC (So i color), molt interessant per cert, i intenteu explicar les obres d'una "manera alternativa" més adequada al nostre món politicament correcte.

En definitiva, aquesta compulsió laicista, està promovent una incompetència cultural als joves de la nostra societat. Això si, pobres de nosaltres que tinguem alumnes musulmans, i per dinar es posi a taula porc i no s'ofereixi cap via alternativa, se'ns pot titllar de poc sensibles i respectuosos amb la Diversitat cultural! Neguem les nostres arrels, la nostra identitat per reinventar-nos cada dia depenent d'on bufi el vent.

Queda prohibit el Nadal és un petit text, on amb to irònic, es replanteja la festa d'aquests dies tenint en compte totes les possibles suceptibilitats i sinó són possibles inventades no fos cas que potser algun dia apareguessin.

Queda prohibit el Nadal

La conselleria de Sostenibilitat Sostenible ha decidit:
(1) El 25 de desembre serà anomenat, oficialment, Dia del Solstici d'Hivern i la Celebració del Naixement del Sol.
(2) El pessebre és dirà ara Representació d'Escenes Quotidianes No Urbanes. La presència de figuretes haurà de ser paritària. L'Àngel anunciador no podrà aparèixer a més de 80 per hora. A la Mare de Déu i a Sant Josep se'ls aplica la llei de successions contra els rics i els poderosos i res d'establia, a parir a la via. El Nen Jesús serà la nena Jesusa.
(3) S'eliminen els llums nadalencs i s'apagarà la resta d'il·luminació com a mesura d'entristiment global.
(4) Els 3 Reis Mags i les 3 Reines Magues seran l'heterosexual, l'homosexual i el transsexual. Es crea la figura d'un quart Rei i una quarta Reina bisexuals. L'Estel de Betlem es canvia per una imatge del Subcomandante Marcos. La Cavalcada se celebrarà per Halloween, que és quan els nens hauran de disfressar-se ja que el Carnaval desapareix del febrer per no coincidir amb la Setmana Blanca.
(5) El tortell de Reis i Reines serà substituït per un falafel amb sorpresa. La sorpresa haurà de ser una autentica merda, no fos cas que el nens tinguessin alguna mena d'alegria o d'il·lusió.
(6) El Pare Noel es manté igual, però arriba en bicicleta per evitar l'explotació animal dels pobres rens.
(7) La Missa del Gall s'anomenarà del Xai i s'hi sacrificarà aquest animal en direcció a Pamplona.
(8) S'elimina el tió per apologia de la violència.
(9) El vesc, la ponsètia, el boix grèvol i l'arbre de Nadal seran substituïts per plantes de marihuana que, en ser fumades, permetran cantar "que guai que està la maria, fum, fum fum".
(10) el dinar de Nadal serà vegetarià i no transgènic. Els ingredients hauran de comprar-se en una botiga de comerç just. Queden prohibits el vi i el cava i serà obligatori beure sucs baixos en calories.
Amén... o no.

Autor: Iu Forn (Periodista)

gràcies Isabel!

Vull saber contra què lluito.

2009-12-14T23:21:00.006+01:00

Amb aquest lema ahir es realitzava una nova emissió de La Marató a TV3. Aquest cop per saber i investigar sobre el que són les malalties minoritàries. En aquests moments es pot dir que hi ha més de 7.000 malalties minoritàries que afecten 1 persona de cada 2.000 persones, al voltant del 80% són d'origen genètic i poden afectar el 3-4% dels nounats. A nivell del nostre pais hi ha 400.000 catalans afectats....

Tot això no són més que dades informatives que ens poden afectar poc. Però la cosa canvia quan a aquestes xifres i a aquest terme de malalties minoritàries i comencem a posar noms concrets, cares, en definitiva hi veiem persones. Per aproximar-nos una miqueta més podríem posar exemples de quines són les patologies de que ens referim. Entre elles trobem: acromegàlia (gegantisme), fibrosi quística, Trastorns de desenvolupament generalitzats, Sindrome d'Angelman, Bulímia, Síndrome de Gilles de la Tourette, sind. de Pica, atrofia muscular progressiva, epidermòlisi bullosa, ....

Continuen sent més dades i dades, però ja ahir al llarg de tota la Marató es van anar posant noms propis emocions , sentiments, esperances; i la prepectiva ja comença a canviar fent-se cada cop més real, més viva, més quotidiana. Aquest fet ja és un punt a favor per iniciar un camí de millora i si fos possible de solució.

El cas, pel qual en realitat escrit avui es per trencar una llança en totes aquestes malalties que ahir van sortir per unes hores de la penombra. Com molts professionals de l'Educació i sobretot en l'àmbit de l'Educació Especial he conegut i he tingut alumnes amb aquestes característiques, petits àngels meravellosos que en el dia dia, ens anaven transmetent les seves vivències, alguns cops molt divertides, altres realment molt dures i doloroses. Hi ha hagut situacions on al llarg dels anys de petites i grans batalles, es perd la guerra sense poder fer res per salvar un infant que començava a fer-se gran. D'altres hem compartit l'afany d'uns pares per seguir endavant amb el seu fill, que potser té poques esperances de vida, o potser viu en un món tan allunyat del nostre que construir ponts de comunicació es quasibé una quimera.

Per tots els que pateixen una malatia minoritària directa o indirectament, l'esforç que es va realitzar al llarg del dia d'ahir va ser una porta oberta a l'esperança, més de sis milions d'euros per un futur millor.

No són diners, sinó notes a diferents veus el que us deixo com petit homenatge a tots aquells que d'una o altra manera estan vinculats a unes minories. Perquè no s'apagui cap somriure! un video de Kristin Andreassen amb "Crayola Doesn't Make A Color For Your Eyes"

Aquesta cançó va guanyar: John Lennon Songwriting Award for Best Children's Song (2007)

El camí dels somnis

2009-12-07T14:21:00.015+01:00

Creador i constructor de somnis infatigable per fer renèixer un món millor, més just, més solidari i humà, amb esperança. Aquest bodhisattva no és més que Vicenç Ferrer i la seva obra materialitzada en la seva Fundació. Des de fa molt de temps se li han otorgat molts reconeixements merescuts. Amb la seva dedicació i treball amb una senzillesa vivenciada, va anar aportant llum on tot era foscor, alegria i esperança on tot era dolor.

Les causalitats de la Vida han fet que s'hagin unit dos homenatges, diferents en l'aparença però molt similars en l'escència. Per una banda aquest dimecres a les set de la tarda a l'Auditori del MACBA se li otorga la medalla "Manuel Carrasco i Formiguera" pel compromís, la voluntat de servei i la coherència. Per l'altra està apunt d'estrenar-se una petita joia, un somni. "El camí dels somnis" és un documental de creació que narra la història de l'Alba de Toro i Núria Fauré, dos noies que, amb problemes de visió des del seu naixement, han aconseguit portar una vida plena gràcies a la seva energia, el seu coratge i el seu esperit de superació.

Alba és cega de naixement i Núria té una visió limitada al 14% en només un dels seus ulls. Es varen conèixer a l'ONCE i posteriorment la casualitat la va tornar a reunir a la Universitat, on totes dues fan els seus estudis de traducció. Més tard varen viatjar juntes a l'Índia amb la sola companya de Tory, la gossa pigall d'Alba.

La pel·lícula ha estat rodada a Catalunya i l'Índia, i gran part del seu metratge transcorre a les instal·lacions de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, on Alba i Núria duen a terme les seves tasques de voluntariat donant classes de informàtica als nens invidents que estudien a les escoles de la fundació. "El camí dels somnis" conté la que probablement sigui la darrera aparició de Vicenç Ferrer en una pel·lícula abans de la seva defunció el passat mes de juny.

El projecte ha comptat amb el suport de l'ONCE, la Fundació Vicenç Ferrer i la Fundació Jesús Serra (Grup Catalana d'Occident). La seva estrena està prevista per el proper 11 de desembre .

Més informació: El camí dels somnis

http://www.camisomnis.cat/

http://www.bartonfilms.com/

Més informació: Lliurament medalla "Manuel Carrasco i Formiguera"

Organitza: Unió Democràtica de Catalunya
Data i hora: 09/12/2009 - 19:00:00
Lloc: Auditori del MACBA
Adreça: Pl. dels Àngels, 1
Població: BARCELONA
conferència i lliurament de la medalla a la Fundació Vicente Ferrer
confirmació assistència al 93 240 22 00 o al mail organitzacio@unio.cat

De què viuen les cèl lules cancerígenes

2009-12-07T12:33:00.003+01:00

És valuosa aquesta informació, m'ha arribat via mail i crec que es interessant fer-la conèixer al màximde persones possible:

Anys després d'estar dient a la gent que la quimioteràpia és l'única manera de tractar i eliminar el càncer, John Hopkins Hospital finalment va començar a dir-nos que hi ha una altra alternativa.

CANCER PER JOHN HOPKINS HOSPITAL
1) Cada persona posseeix cèl·lules cancerígenes al cos. Aquestes cèl·lules cancerígenes no apareixen en els proves estàndard fins que es multipliquen en alguns bilions. Quan els doctors diuen als seus pacients amb càncer que ja no van trobar cèl·lules de càncer als seus cossos després de tractament, això significa que els exàmens no poden detectar aquestes cèl·lules en la seva mida perceptible.
2) Les cèl·lules cancerígenes apareixen entre 6 i fins a més de 10 vegades en la vida d'una persona.
3) Quan el sistema immunològic d'una persona és fort, aquest destrueix les cèl·lules cancerígenes i prevé la seva multiplicació i la formació de tumors.
4) Quan una persona té càncer, això indica que té múltiples deficiències nutricionals. Això pot ser genètic, ambiental, alimentari o factors de l'estil de vida.
5) Una forma de combatre la múltiple deficiència nutricional, és canviant la dieta i incloure suplements alimentaris que reforcin el sistema immunològic.
6) La quimioteràpia consisteix a enverinar cèl·lules cancerígenes de ràpid creixement, però això implica que s'enverinen també cèl·lules sanes de ràpid creixement a la medul·la òssia, tracto intestinal, etc., i pugui causar danymal a òrgansorgues com el fetge, ronyons, cor, pulmons, etc..
7) La radioteràpia mentre destrueix cèl·lules cancerígenes, crema, deixa cicatrius i fa malbé cèl·lules sanes, teixit i òrgansorgues.
8) Els tractaments inicials amb quimioteràpia i radioteràpia freqüentment redueixen la mida dels tumors. Tanmateix, l'ús prolongat de quimioteràpia i radiació resulta en no més destrucció de tumors.
9) Quan l'organisme s'omple de massa càrrega tòxica provinent de quimioteràpia i radiació, el sistema immunològic es veu compromès o es destrueix, per tant la persona pot sucumbir a diferents tipus d'infeccions i complicacions.
10) La quimioteràpia i la radiació, poden causar que les cèl·lules cancerígenes canviïn i es tornin resistents i la seva destrucció es dificulti. La cirurgia pot causar també que les cèl·lules cancerígenes es propaguin a altres llocs.
11) Una manera de combatre el càncer, és deixar que les cèl·lules cancerígenes es morin de gana, en no ser alimentades amb menjardinar que necessiten per a la seva multiplicació.

CEL·LULES CANCERÍGENES S'ALIMENTEN DE:
a) El Sucre és alimentador del càncer. Tallant el sucre es talla amb un important suplement alimentari per al càncer. Substituts del sucre comcom a NutraSweet, Equal, Spponful, etc. estan fets amb Aspartame i aquest és danyós. Un millor substitut natural pot ser la mel d'abella, però en una petita quantitat. La sal de taula conté químics que la fan de color blanc. Una millor alternativa és la sal de mar.
b) La llet causa que el cos produeixi mucosa, especialment al tracto despesa-intestinal. El càncer s' alimenta de mucosa. Tallant la llet i substituint-la per Llet de Soja sense sucre, les cèl·lules cancerígenes comencen a morir de gana.
c) Les cèl·lules cancerígenes prosperen en ambients àcids. Una dieta basada en carn és alta en àcid, el millor és menjar peix i alguna cosa de pollastre que menjar carn de cap de bestiar o porc. La carn també conté antibiòtics, hormones i paràsits, la qual cosa és molt danyós, especialment en gent amb càncer.
d) Una dieta feta de 80% de vegetals frescos i sucs, granola, llavors, nous i alguna cosa de fruita, ajuda a posar el cos en un ambient alcalí. El 20% restant pot ser fet de menjardinar cuinat incloent fesols. El suc de vegetals frescos (suc de pastanaga obtingut amb un extractor, enforteix el sistema immunològic) proveeix enzims vius que són ràpidament absorbits i poden assolir nivells cel·lulars en 15 minuts que nodreixen i augmenten el creixement de cèl·lules sanes. Per obtenir enzims vius que construeixin cèl·lules sanes, tracta de prendre suc de vegetals frescos i menjar alguns vegetals crus de 2 a 3 vegades al dia. Els enzims es destrueixen a temperatures de 40 graus centígrads.
e) Evita el cafè, te i xocolata, que contingui, alta cafeïna. El green tee és una millor alternativa i té propietats que lluiten en contra del càncer. Pren aigua purificada o de filtre, l'aigua de la clau conté nivells de metall tòxics i alts. L'aigua destil·lada és àcida, evita-la.
f) La proteïna a la carn és difícil de digerir i requereix molts enzims digestius. La carn sense digerir roman a l'intestí i es podreix convertint-se en més residus tòxics.
g) Les parets de les cèl·lules cancerígenes estan cobertes de resistent proteïna. Menjant menys carn s'alliberen més enzims que ataquen a les parets de proteïna de les cèl·lules cancerígenes i permet que el cos produeixi cèl·lules que maten a les cèl·lules amb càncer. Alguns suplements ajuden a reconstruir el sistema immunològic (IP6, Essiac, antioxidants,vitamines, minerals, EFAs, etc.).

IMPORTANT
1) El càncer és una malaltia de la ment, el cos i l'esperit. Un esperit positiu ajuda el malalt de càncer a sobreviure. La ira, la rancúnia i el ressentiment posa al cos en un ambient acido i de tensió. Aprèn a tenir un esperit d'amor i perdó. Aprèn a relaxar-te i a gaudir de la vida.
2) Les cèl·lules de càncer no prosperen en un ambient oxigenat. Fent exercici diari i respirant profund ajuda a portar oxigeno al nivell de les cèl·lules. La teràpia d'oxigen és una altra manera utilitzada per combatre les cèl·lules de càncer.

El John Hopkins Hospital fa les següents recomanacions:
1. -No usar recipients de plàstic al microones.
2. - No col·locar ampolles d'aigua al congelador.
3. - No usar embolcalls de plàstic sobre recipients al microones.
En escalfar el plàstic al microones o posant-lo al congelador, s'alliberen dioxines.
Les dioxines són un químic que produeix càncer, especialment càncer de pitsi.
Les dioxinas enverinen les cèl·lules del nostre cos.
Aquesta informació, al seu torn, ha estat circulant a Walter Reed Army Medical Center.
Recentment, el Dr. Edward Fujimoto, director del programa Wellness en l'Hospital Castle, va estar en un programa de televisió on va explicar els riscs per a la salut. El va parlar de les dioxines i el dolent que aquestes són per a nosaltres. Va dir que no hem d'escalfar el nostre menjardinar al microones usant recipients de plàstic.

Això aplica especialment als aliments que contenen grassa. El va dir que la combinació de greix, alta temperatura i plàstics, alliberen dioxines que van als aliments i finalment, aquestes entren al nostre cos.
Ell recomana usar recipients de vidre, tal com a corning ware, pyrex o ceràmica per escalfar el menjar.

També va dir que s'obtenen els mateixos resultats però sense la dioxina. Els menjarsdinars instantanis que apareixen en televisió, sopes maruchan o instant, ramen, etc.; han de ser remogudes dels plàstics contenidors i escalfar-les en recipients de vidre.
Va assenyalar que el paper no és dolent, però tu no saps el que conté el paper. El més recomanable és usar vidre temperat, corning ware, etc.. Fa temps en alguns restaurants de menjar ràpid es van substituir els contenidors de gel sec (foam) per paper. La raó és pels problemes de la dioxina.
També va assenyalar, que cobrir els recipients amb plàstic tal com Saran, és tan perillós quan es col·loquen sobre els aliments per ser escalfats al microones. Les altes temperatures causen que perilloses toxines es fonguin del plàstic i caiguin al menjardinar. El recomana usar tovallons de paper al seu lloc.

Dr. Luis Fernando Araiza Soto
MEDICINAMEDECINA BIOLOGICA-HOMOTOXICOLOGIA
POSTGRADUATE
THE BRITHISH INSTITUTE OF ALTERNATIVE MEDICINE
REGISTRATION No 2546921, LONDON ENGLAND
TEL. 01 (33) 36-84-50-36 FAX. 01(33) 36-84-27-82
Av.DE ELS LLEONS #121
CD. BUGAMBILIAS ZAPOPAN,JAL. C.P 45238

Petits moments

2009-12-05T23:20:00.006+01:00

Per circumstàncies que molts cops no som conscients o no podem controlar, aquests darrers dies no s'ha pogut actualitzar una Real Utopia com m'hagués agradat. Avui hi he fet una repassadeta i mirant com respirava el blog he vist que havia augmentat el nombre de seguidors.

Gràcies a la Isabel, una nova seguidora, he descobert dos petits espais els quals he lincat al blog.

Per una banda un widget amb pensaments de Gandhi (està amb anglès). Per l'altra, un Carrilló de Meditació. Tots dos els trobareu a la barra lateral.

Gràcies a tothom per fer que Una Real Utopia sigui possible!

Per a pensar un minut (20)

2009-12-05T14:43:00.003+01:00

Caminar cap a una major igualtat entre els pobles i les persones és el missatge de la conversió. És la utopia cristiana de la fraternitat universal! Som utòpics? Sí, ho som! Són les utopies les que ens permeten viure i poden transformar el desert en terra fèrtil.
Leonardo Boff

El camp de mines

2009-12-04T21:02:00.004+01:00

Un ex combatent del Vietnam es va fer estimar entre els seus veïns, després de tornar de la guerra i assentar-se en ofici i família, per la seva consideració amb tots i la seva promptitud a ajudar en qualsevol moment. No semblava encaixar tanta delicadesa amb la imatge d'un soldat que venia de la guerra, i de tal guerra. Però ell tenia la seva explicació, que els seus amics íntims sabien.

La seva missió en la guerra havia estat netejar camps de mines. Tot aquell terreny de boscos i mala herba, d'escaramussa i emboscades, estava sembrat de mines traïdores que al menor contacte amb una branca, un filferro, una pedra en el camí podien explotar i dur-se la vida d'un home. I el major perill era per a qui s'avançaven a detectar, endevinar, desactivar la mort disfressada en el terreny.
Autor desconegut

De vegades la vida és un reflex quasibé perfecte d'un camp de mines. Els sentiments i les emocions ens poden jugar males passades, tant per nosaltres mateixos, com pels altres del nostre entorn amb qui interaccionem.

Ens sentim poderosos, amos i senyors de tot el que creiem que ens pertoca. Els nostre ego , alimentat per les nostres pròpies pors, inseguretats i altres fantasmes, fan molts cops que carreguem les nostres provisions amb pólvora i llancem contra "el nostre enemic" la més immensa bateria d'atacs mortífers per donar a la diana i així sortir-ne vençedors d'una guerra absurda.

El més irònic de tot és que molts cops no en som conscients; i el nostre dia a dia som testimonis, víctimes o agressors en un camp de mines.

Un camp que, encara que de tant en tant hi aparegui una llum, eliminant algun o altre detonador, és difícil poder eliminar-les totes. I us posaré un petit exemple, ahir vaig anar a un sopar forum on es va parlar de politíca internacional, en concret de la situació social que viu i ha viscut l'Àfrica Central com pot ser Ruanda o el Congo. En aquesta xerrada hi va participar com a ponent Jordi Palou (expert en Mediació i Resolució de conflictes, advocat...) gran defensor dels drets humans i de les persones i col.lectius en situació social desfaborable.

Sincerament va ser una situació una mica kafkiana, enmig d'un sopar amb comoditats, es relatava la realitat d'uns països, que desgranant-se cada cop més, les barbàries i crims que s'han comès al llarg dels anys i generacions, des de la seva independència com a colònia, sobreviuen amb esperança. Uns països prefabricats amb una línea de regle, separant famílies o enfrontant ètnies, simplement per un profit econòmic i de poder. Sang per la sang, matant víctimes i inocents i fins i tot alguns cops destruint la petita flama d'esperança materialitzada en persones de pau, mediadors internacionals, missioners.... Va ser impactant escoltar tot aquell dolor i sofriment, encara que fos en petita dosi.

Però no cal anar tant lluny per veure un camp de mines, cadescú a la seva manera pot esdevenir un camp de mines o pot pel contrari un "netejador de mines".

Una Real Utopia

Bon Nadal!!!!!!!!!

"¡Apagad la motosierra!": Koldo Aldai

Ales per a l'eternitat

Allí nuestras gargantas: Koldo Aldai

L'endemà.... ja no és el que era

Amb una mica d'humor...

Una llum que s'apaga

Volver a empezar: Koldo Aldai

Cartes que ressonen

Dotze dia : sortir del pou (12)

Onzè dia: Autoestima (11)

Desè dia: Justícia (10)

Novè dia: Ser més sans (9)

Vuitè dia: Acceptar la realitat (8)

Setè dia: Responsabilitat, esperit crític (7)

Sisè dia: Reis (6)

Cinquè dia: Creativitat i imaginació (5)

Quart dia: Silenci (4)

Tercer dia: Amistat (3)

Segon dia: Autenticitat (2)

Primer dia: Esperança (1)

Els dotze primers dies

Suma de sueños: Koldo Aldai

Per a pensar un minut (25)

L'espiritualitat d'Antoni Gaudí

“Ni un paso atrás…”: Koldo Aldai

L'Endemà

Dol al Parc

Per a pensar un minut (24)

Núvols i clars

nosaltres decidim

Otros goles: Koldo Aldai

L'Estatut sentenciat

De nit màgica a nit tràgica

Una nit màgica

Dia mundial de l’Esclerosi lateral amiotròfica (ELA)

De silencios y Misterio (En apoyo de Joxe Arregi):Koldo Aldai

L’escola contra el món:Gregorio Luri

Problemes amb les matemàtiques....

Una taula de multiplicar divertida i fàcil

Per a pensar un minut (23)

Què hauria de ser una escola?

Una mirada a la pobresa

Mestres... o educadors

Rainy Night

Concurs d'enigmes (16)

Càritas va atendre 51.372 persones l’any 2009 i de gener a maig de 2010 ja n’ha atès 40.000

Anar més enllà del Aquí i Ara

L'error de la nostra època consisteix en que els seus homes no volen ser útils sinó importants

﻿Un món sense queixes

Només un acudit?

Per a pensar un minut (22)

La felicitat consisteix en poder unir el principi amb el fi

Son memoria, no huesos: Koldo Aldai

Flor del desert

La Pau és la gran Victoria

Con las botas puestas…: Koldo Aldai

Lecciones entre las ruinas:Koldo Aldai

India Untouched o un regal de Nadal ben especial

Silencio cargado de futuro: Koldo Aldai

Set de cada deu persones al món no tenen llibertat religiosa

Carta dels Reis

Desitjos pel Nou Any 10

A escasses hores... d'un nou principi

Aquello que aprendimos en el 2009: Koldo Aldai

Dia de les llufes

La Música per sobre de tot

Bon Nadal! Merry Christmas! Joyeux Noël! Buon Natale! Feliz Navidad! Gabon zoriontsuak!

Els millors desitjos per Nadal

Preparant el Nadal

Per a pensar un minut (21)

De Melbourne a Copenhague: Koldo Aldai

The Butterfly Circus

Ja arribat la llum de Betlem

Queda prohibit el Nadal.

Vull saber contra què lluito.

El camí dels somnis

De què viuen les cèl lules cancerígenes

Petits moments

Un món sense queixes